Llibres que matisen el perquè dels atemptats

Publicat per Jordi Benavente a ReportCat. 

Hi ha hagut un atemptat a dos quilòmetres de casa nostra, o a vint, o a dos-cents: una furgoneta anònima, llogada, blanca, ha irromput gas a fons i fent ziga-zagues en un passeig del centre de la ciutat ple de vianants i ha causat una mortaldat: ens falta temps per mirar al Twitter (si no és que ja ho hem vist en aquesta xarxa social) i, si tenim la sort de ser a casa, també posem la ràdio i la tele, i obrim l'ordinador per mirar què en diu la premsa, la d’aquí i la de fora: hi ha periodistes que ens serveixen aquest minut a minut durant hores, durant dies, si cal —i aquests periodistes són necessaris. Sobretot si són dels que tenen voluntat de servei públic, senderi i criteri, que encara se’n troben.

També hi ha periodistes que deixen airejar els fets, que no tenen pressa. El seu mètode és un altre. Observen, llegeixen, pregunten, escolten i ho paeixen. Dediquen mesos a les seves històries, les reguen amb paciència i amb temps i, en comptes de tuits, notícies o cròniques, en fan llibres. I aquests també són necessaris. Els primers aporten el què, el quan, l’on, el com i, si se sap, el qui. Però aquest últims ens acosten, sobretot, als perquès.  

El periodista nord-americà Robert S. Boynton, a El nuevo Nuevo Periodismo (Universitat de Barcelona, 2015), prediu que en el futur el periodisme serà o bé molt curt o bé molt llarg, que res intermedi sobreviurà. La immediatesa dels flaixos informatius o l’extensió generosa d’una investigació ben documentada —que mima les fonts— i ben narrada, mesos de feina i servida en forma de llibre, d’audiovisual o d’una sèrie de reportatges. En aquest sentit, hi ha professionals que són més de treball de camp i d’entrevistar protagonistes i testimonis, acostant-se al terror fins a sentir-ne la ferum. D’altres s’estimen més bussejar en la documentació, i en les idees. La gran majoria en fa una combinació: lectura, contacte amb la realitat, investigació, reflexió, interpretació, narració.

Pel tema que ens ocupa és el que han fet, entre altres, periodistes com l’Anna Teixidor a Combatents en nom d'Al·là. De Catalunya al Gihad (Ara Llibres, 2016) o l’Alexandra Gil a En el vientre de la yihad (Debate, 2017). Són només dos exemples de com n’està de viu, el periodisme. El que es fa a cop d’article, i el que es fa parint llibres, que demanen més temps (a l’autor i al lector) però que ens il·lustren amb molts més matisos —i quan parlem de temes que poden dur a persones a matar persones, matisar és indispensable, que no tot és blanc o negre.  

‘Combatents en nom d'Al·là’

Anna Teixidor (Figueres, 1978), periodista de la redacció de TV3, ha recollit a Combatents en nom d'Al·là. De Catalunya al Gihad el testimoni de quatre persones que han viscut un procés de radicalització gihadista al nostre país: un jove que va anar-se’n a combatre a Síria, la vídua conversa i convençuda d’un màrtir, una confident de la policia i algú que vol sortir d’Estat Islàmic.

A la introducció del llibre Teixidor explica que ha volgut donar veu a “homes i dones que un dia van sentir-se atrets per les consignes dels grups gihadistes i s’hi van implicar. Tenia ganes d’escoltar-los, de saber perquè ho havien deixat tot i s’embrancaven en una guerra a milers de quilòmetres. Com podien justificar treure’s la pròpia vida o la dels altres”. I tot plegat, “conscient que el món no es divideix en bons i dolents, que tot és més complex del que sembla aparentment”. No és poca cosa.

Segons escriu Teixidor, aquest reclutament obliga els governs occidentals a concebre “estratègies contrarellotge per aturar aquesta mobilització” de combatents cap a Síria o l’Iraq i, alhora, per evitar atemptats a casa nostra. “I Catalunya requereix una atenció especial” perquè és “un dels punts més importants de reclutament de combatents i dones de tot l’Estat”.

En una entrevista de Gemma Busquets a El Punt Avui (“He volgut entendre què et fa anar a Síria”), Teixidor insisteix que “urgeix elaborar una contranarrativa dels arguments gihadistes, poder contraargumentar” la propaganda d’Estat Islàmic, “des de vídeos fins al testimoni de persones que hagin tornat, totalment decebudes, que expliquin que no era el que esperaven”.

La trinxera de la propaganda

En aquest punt, i no és l’únic, Teixidor i Gil coincideixen: cal treballar a fons, des dels vessants ideològic, propagandístic i educatiu. Estat Islàmic no para de farcir internet i les xarxes socials amb la seva propaganda: webs, revistes, vídeos i fotografies amb què va convencent i captant joves cap a les seves files. Aquesta guerra també cal tenir-la en compte —no tot són bol·lards, pilons esfèrics i testos gegants.

La recerca que va desembocar en Combatents en nom d'Al·là. De Catalunya al Gihad té el seu origen en una sèrie de reportatges dels informatius de Televisió de Catalunya, que després es van ampliar en un ‘30 minuts’. La necessitat de saber-ne encara més i de disposar de més espai per explicar-ho s’acaba imposant i Teixidor en fa el llibre, amb l’objectiu de “traçar el recorregut d’aquests homes i dones”, d’acostar-se a “les contradiccions amb què viuen” aquells que han apostat per la Gihad, de retratar “les motivacions del seu viatge sense retorn”.

‘En el vientre de la yihad’

Alexandra Gil (Zaragoza, 1987) és una periodista freelance, formada a l’agència EFE, que col·labora en mitjans espanyols i francesos. Ha escrit En el vientre de la yihad després d’entrevistar-se amb nou persones durant mesos. Un pare, una germana i set mares de nou joves francesos, que s’havien radicalitzat i se n’havien anat a fer la Gihad amb Estat Islàmic. Gil, que ja ho havia treballat prèviament per a la premsa, va veure que allò requeria més espai que el d’una sèrie d’articles. I per això s’hi va posar. “La intenció no ha estat una altra que mirar d’acostar al lector el context, l’olor, la llum i els silencis que vaig trobar darrere de cada porta”, diu al pròleg del llibre.

Gil també consigna que el desencadenant va ser una frase que la mare d’un jove francès, reclutat per Estat Islàmic, va escriure-li en un correu electrònic després que ella l’entrevistés per a un article: “Gràcies per la teva escolta respectuosa”. Diu que allò va despertar-li la curiositat, que necessitava entendre què volia dir exactament aquella frase i que es va veure “obligada a dedicar tot el temps que fos necessari per aconseguir-ho”.

En una entrevista de Peio H. Riaño a El Español (“Es importante humanizar al terrorista para luchar contra él”), Gil hi diu que “quan parlem d’un terrorista no li posem cara ni a ell ni a la seva mare” però que, quan t’hi acostes i les escoltes, veus que “les mares senten que els han arrabassat el seu fill, de sobte”. Diu que ella s’ha limitat a “transcriure les seves històries”, a “introduir el lector a les seves cases”. Tampoc és poca cosa.

Un altre fet que Gil destaca parlant amb Riaño és que les persones a qui volia entrevistar, quan veien que no era per a un article imminent sinó per a un text més llarg, que podria recollir la seva història amb pèls i senyals, s’obrien molt més. I conclou: “el respecte t’obre les portes de les fonts” mentre que “el sensacionalisme obre les del teu èxit” immediat però “tanca la porta de la deontologia”. El format folgat, doncs, facilita la feina, l’apropament i l’aprofundiment.

Un altre exemple és el del periodista Andrés Ortíz Moyano (Sevilla, 1984), que a #Yihad. Cómo el Estado Islámico ha conquistado Internet y los medios de comunicación (Reportajes 360º, UOC, 2015) ha posat al descobert, precisament, la maquinària amb què Estat Islàmic genera i propaga la seva propaganda. La propaganda que cal combatre educant, desradicalitzant, desmuntant l’odi. (És aquell “enfrontar la seva narrativa amb una altra narrativa”, que recomana el periodista i escriptor Ramón Lobo, en un article d’allò més didàctic, a infoLibre.)

Hi ha molts més llibres de periodistes que tracten aquest tema, a banda dels tres que he citat. Siria, el país de las almas rotas i La semilla del odio, tots dos dels periodistes Mónica García Prieto i Javier Espinosa i publicats per Debate; Gihadisme. L'amenaça de l'islamisme radical a Catalunya, de Jofre Montoto Manent, publicat per Angle; o Objetivo: Califato Universal, d’Eduardo Martín de Pozuelo, Jordi Bordas i Eduard Yitzhak, publicat per La Vanguardia, són dels més citats. I més que n’hi hauran.

I si no ens cal que els autors siguin periodistes, en trobarem molts més, com el recent Soldats del no-res, de l’escriptor i professor de filosofia Joan Garcia del Muro, publicat per 3i4. Tots ens calen, tots sumen. Matís a matís.  

#Versirevers (4). Dolors Miquel: "Busquem explicacions per a tot, i res en té"

#versirevers Publicat per Jordi Benavente a La Llança.

“Ho vaig perdre tot. (...) Amor, casa, família, fill, parella, van desaparèixer. (...) Era una dona abocada a escriure llibres o a morir”. Són fragments de l’epíleg del darrer llibre publicat per Dolors Miquel, El guant de plàstic rosa (Edicions 62, 2017). Una manera d’escriure que t’agafa pel coll amb la fermesa metàl·lica, freda i indefugible d’un cargol de banc, no exempta d’un cert lirisme, i d’una aspror vellutada, rodorediana.

I per això l’entrevistem. Per això i per tota l’obra precedent. I també perquè la primera entrevistada Vers i revers (la Maria Cabrera) ens va citar el seu Gitana Roc com un dels tres poemaris coetanis que més l’havien marcada. I ens agrada això d’anar fent xarxa, d’anar teixint teranyina. 

La poeta Dolors Miquel (Lleida, 1960) es va donar a conèixer amb El vent i la casa tancada (Premi Rosa Leveroni de poesia 1989). Després van venir Llibre dels homes, Haikús del camioner, Gitana Roc, Mos de gat, AIOÇ (Premi Ciutat de Barcelona de poesia 2005), Missa pagesa (Premi Gabriel Ferrater 2006), La dona que mirava la tele i La flor invisible (Premi Alfons el Magnànim de poesia 2011), entre d’altres.

Miquel diu que té un mètode infal·lible per saber què és poesia i què no. Diu que “és com reconèixer un gos mort o viu. O un porc mort o viu. O una mosca morta o viva”. I assegura que és justament quan l’artista acaba de crear el poema quan s’imposa aquell moment únic de dubte, aquell tot o res: “Plorarà o no plorarà”.

Aquesta lleidatana no sol mossegar-se la llengua. A les xarxes socials, sempre que pot burxa la nafra dels temes que la preocupen. La defensa dels drets dels animals i la natura, la memòria històrica, el jou espanyol que sotmet Catalunya, la hipocresia d’anada i tornada del gremi literari. En aquest sentit, ha volgut deixar clavada, aquí mateix, una pregunta, per torna al gruix de l’entrevista: “¿Per què, avui en dia, si no tens relacions i no adules al personal, desexisteixes, inexisteixes, o existeixes sense existir d’existència provada científicament? ¿Per què? A veure qui contesta”.

Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és?

Per a què serveix la vida? Les preguntes utilitàries m'espanten molt. Així que la passaré pels marges, no fos cas que em quedés enganxada enmig de l'asfalt atrapa-preguntes i petjades humanes, abans de l'explosió del volcà Krakatoa. Reconèixer-la sí que és senzill. És com reconèixer un gos mort o viu. O un porc mort o viu. O una mosca morta o viva. No es tracta de gènere mosca-prosa, poesia-gos, assaig-porc. Res a veure amb les formes, amb els ossos, amb la pell, amb la matèria... Sinó amb ànima i animació. (Eppur si muove! O no muove). Quan l’artista l’acaba de crear, és l’únic moment en què el dubte s’imposa. Cal saber si plorarà o no plorarà. Aquesta és una imatge maternal. Íntima. Però també hi ha gossos vius que semblen morts o gossos morts que semblen vius. O mosques vives que es fan les mortes. Però passat el primer estat d'estupor o d'enganyifa, és impossible no reconèixer vida o mort. Poesia o no poesia. Respiració. Pulmó en moviment. O poesia entubada a la sala de reanimacions impossibles. Impossible no reconèixer-les. Les reanimacions o les poesies. Ara, també hi ha poemes que queden en estat vegetatiu durant segles, i un dia retornen a la vida ferotges. No ens saben dir què va passar entretant. A l’interregne.

Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la?

No tinc memòria del moment. A mi m'agradaven les paraules. Escoltades, dites, escrites. Hi ha nens a qui els agraden els Legos, les Barbies, els jocs de màgia, córrer que se les pelen o pelar-se els genolls caient de les pereres i dels presseguers. Sé que m'agradaven molt les paraules. Cantades, la música de les paraules, els jocs de sentits impossibles de les cançons infantils, explorar els invisibles i la bellesa, les taques negres de les paraules sobre el paper, com petjadetes de potes de formiga. Com es veu, ara que ho descric, hi tenia predisposició.

Tot poeta llegeix. Tot caminant camina. Tot cantant canta. I tot animal, animala. Això de si és millor llegir-la o escoltar-la, trobo que són coses diferents. Tanmateix, si la poesia és dolenta, prefereixo gairebé escoltar-la. Llegir-la m’és impossible. Escoltar-la, de fet m’és més senzill. El cap em fa bromes, mentre l’escolto el cap ironitza. I si no pot recórrer a l’humor, desconnecta.

Per què n’escrius?

Jo què sé! Si hagués nascut a l'època prehistòrica, segurament no n'escriuria, almenys amb paraules, potser amb els ulls o amb les mans. O amb la pell. Potser seria un important ferrer de la indústria puntera de la metal·lúrgia. El prestigi i desprestigi d’oficis i professions em té la ment robada, m’al·lucina. És com un carrusel, ara uns són el top, ara no són res. O potser seria una dona dels segle XVI envoltada de fills pesats que tenen gana. Esprimatxada, pur nervi i tota bruta. La veritat és que busquem explicacions per a tot, i res en té.

Prefereixes dir-la o que et llegeixin?

Quan acabo d'escriure els poemes, prefereixo dir-los. Més que preferir-ho, necessito dir-los. Omplir els globus d'aire. Les síl·labes, ben plenes d'aire cap al cel, que volin. Passat el temps recent de l’escriptura, depèn. Si porto massa temps recitant-los em pren un gran cansament de mi mateixa. De les meves idees, dels meus poemes, de la bellesa que generen, de tot. Hi ha gent, en canvi, a la poesia, que sembla Narcís entotsolat amb el reflex de l'aigua. No paren de dir-se. No sé si els admiro o no. Narcís és un ofec del jo, un ofec líric i víric i viral.

Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?

Depèn de l'època. Ja són molts anys. He fet servir de tot. Al principi tot eren quaderns, alguns encara els tinc. Altres èpoques tot era pantalles d'ordinador, en tenia dues de grans per tenir diccionaris, informació, el que fos. També he usat el mòbil i la gravadora. Ara he tornat a les llibretes. Elaborar... la construcció del poema... és una expressió que queda molt bé... ¿Qui devia inventar-la? I a l’època de la raó, de la ciència. Com qui elabora una bomba atòmica. I tanmateix, tant dóna si l’elabores o no... hi ha poemes que et costen tres anys, o vint, i d’altres que et surten de tirada. Importa poc si són elaborats, construïts o vomitats. El cas és que siguin poemes. Si un poeta porta quinze anys fent una poema i és una merda, doncs és una merda elaborada.

Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?

Escric sempre mentre faig l’amor. Això no agrada gens als meus amants. Per això solc acabar sempre sola escrivint poesia. D’aquí la solitud del poeta.

Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?

Vaig restant. Després els divideixo i els elevo a la cinquena potència. Si passen la prova no els cremo. Si no, els torturo abans d’arrasar-los. M’inspiro en els mètodes d’Innocenci III i de Sor Teresa de Calcuta.

Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?

Jo no dono per enllestit el poema. És el poema qui, dictatorialment, es clava en el seu lloc i m’imposa la seva fi. O és el poema qui, com un nen malcriat i mimat, s’entesta a no voler marxar de la meva vida i em demana una atenció continuada (Fills! Fills malcriats occidentals!). I allí estem, el poema i jo. Dient-lo o no en veu alta. Allí estem. Fins que el llibre es publica i la tensió i l’atenció s’acaben. Per això ens agrada tant de publicar llibres als poetes: és l’única manera de posar-hi punt i final. I sí. Sí, tinc lectors de confiança. En particular dos. Els tinc tanta confiança que fins i tot una vegada vaig desistir de destruir un llibre, de la confiança que els tinc.

Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des dels instituts?

Una manera fóra fent regals a cada lector que comprés un llibre. Per exemple: un viatge en camió per Sibèria a qui compri els Haikus del camioner. Ben pensat, fins i tot jo me’l compraria! Aquestes campanyes que es fan del gust per la lectura i tota la pesca, irriten una mica el meu esperit i el meu cervell. L’ànima me la deixen indiferent. Trobo que l’antic sistema d’ensenyar la història de la literatura, amb petits fragments per fer salivera, era la millor manera. Que la gent sabés què havia ocorregut a la seva cultura, què havien fet els seus homes. I després ja llegiria.

Continues alguna tradició? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure?

L’home del segle XX i del segle XXI no es pot concebre sense tradició. El pes cultural que duu a sobre ja només en el moment de néixer és tan absolutament bestial que no tindrà prou vida ni per conèixer aquest primer embalum. Vivim en l’època de l’excés, i és un excés que no coneix mestres ni directrius, com molt bé fa anys que exposa en Perejaume. Continuo la tradició catalana i occidental, amb els afegitons d’aquest cúmul de cultures en què no trigarà a desaparèixer la blanca cultura europea, com ja profetitzava al meu llibre poètic més narratiu: La dona que mirava la tele. Mestres, en tinc un munt, però sobretot March, Llull, el Capellà de Bolquera, Rodoreda, Verdaguer i Víctor Català. Parlo de la meva tradició, evidentment.  Contemporanis o de la meva joventut, citaria a Enric Casasses, Perejaume, Bauçà, Carmelina Sànchez-Cutillas, Albert Roig i Núria Martínez Vernis. Són gent que m’inspira. D’estrangers n’hi ha molts, seria llarg. El que sí que vull esmentar és el fet que hi ha personatges molt citats actualment, que ja només citar-los sembla que et doni prestigi. Gent com Maillard, Marçal o Alejandra Pizarnik, que no m’arriben tant. En alguns casos crec que estan sobrevalorats.

Et sents part d’una generació?

Totalment. Ara, la meva franja generacional descriu un arc d’uns cinquanta anys.

Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables?

A part dels poetes contemporanis esmentats, hi ha poetes joves que m’agraden força com la Maria Cabrera, la Laia Carbonell, la Raquel Santanera i la Maria Sevilla, per dir-ne quatre. Pel que fa als clàssics, a part dels catalans que ja he esmentat, en tinc un munt.

Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.

La varietat de registres i temàtiques dels meus llibres és tan absolutament bèstia que això que em demanes ho trobo dificilíssim. Et posaré un poema meu, però no em defineix, senzillament m’exposa en una parcialitat.

Dels Regnes Sensitius

De les ocultes intencions del regne animal només podem intuir-ne vagament alguna cosa. / El moviment és animal. La paràlisi és mineral. La respiració és vegetal. L’home té en ell tots tres regnes. / Els sospirs són aeris. Els crits volcànics. Els plors són fluvials. Els naixements oceànics. Les morts, són totes quatre coses i alguna cosa més. / Sense sexe no existim. / El sexe dels vegetals és acte espiritual. El sexe de les roques és acte abstracte. / El sexe dels oceans té abismes desconeguts per a l’home. / El sexe dels volcans és agressiu, esclatant, creatiu i destructor. En els volcans hi ha el sexe més apassionat de la natura. També el més tràgic. / Per sexe, els animals, sentim en el cos, la natura operant a través de nosaltres. També ho sentim per somni i per defalliment. / La mort no la podem pas sentir. És un estadi imaginat.

Es pot viure de la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?

Uns pocs poden viure’n bé. Aquests pocs solen ser gent molt ben relacionada, amb les institucions, amb els càrrecs, amb els funcionaris de les institucions, amb gent important del sector... A Espanya, n’hi ha quatre o cinc o vint, que viuen com a purs reietons. A través del Cervantes, van molt ben pagats i agomboiats. A Catalunya no l’abillem tant. Però també n’hi ha uns quants que estan amorrats a la mamella. Ara bé, hem de reduir els seus guanys a una quarta part del que arriben a embutxacar-se els espanyols. Potser quan siguem independents aquests quatre catalans guanyaran tant com els espanyols ara mateix. La independència promet! La resta malviuen i és un malviure molt i molt cansat. El cas del Carles HAC, exemplifica a bastament aquest malviure tan cansat.