26/10/17

#Versirevers (5). Maria Sevilla: “La poesia és un hack lingüístic”

Publicat per Jordi Benavente a La Llança.

Això avui és un capítol de Black Mirror i la Maria Sevilla (Badalona, 1990) respon amb còctels Molotov fets de metàfores ciberpunk i dissidència. Diu que la poesia és “una mena de hack lingüístic, un virus programat per desencallar el sistema tornant el codi estrany, opac i, per tant, finalment visible”.

Diu que perquè un vers li funcioni necessita sentir-lo amb l’orella, i que soni. Ho colla afegint que “la poesia és molt més que eufonia i també és eufonia”. I tot seguit destaca el feedback immediat amb el públic, als recitals, i “l’enorme paper que juga el cos (amb la seva inherent vulnerabilitat) a l’hora de defensar un text”.

Sevilla ha begut del punk, del thrash, de l’electro i del trip-hop que escoltava la seva tieta, a tota castanya, mentre ella feia els deures a casa dels avis. I del llenguatge cinematogràfic. I del dibuix. I dels assajos i de la poesia llegits amb febre adolescent. I, sobretot, de la Rodoreda i de la Marçal, deus primigènies que encara ragen ara.

Els dos últims anys, Sevilla ha publicat dos poemaris: Dents de polpa (Adia Edicions, 2015) i Kalàixnikov (Món de Llibres, 2017). I ha estudiat a fons La passió segons Renée Vivien: parlem doncs d’una poeta que prepara una tesi sobre l’única novel·la que va escriure una altra poeta —i quina novel·la, i quina poeta.

La Lisbeth Salander de la poesia catalana contemporània (“una forma de dissidència, una manera de hackejar la llengua”) reivindica una mirada poètica “bonyeguda i estràbica” que desmunti “tantes comoditats representacionals com sigui possible”.



Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és?

Darrerament m’agrada imaginar el què de la poesia com una fantasia cyborg (amb reminiscències sci-fi molt dels noranta però que jo prefereixo imaginar-me, més aviat, com un capítol de Black Mirror) segons la qual la realitat, en tant que fenomen que produïm amb el llenguatge, no seria sinó una virtualitat feta de línies de codi que podríem fer i desfer (programar i desprogramar) en mirar-la i en dir-la sempre i quan, però, fóssim plenament conscients del codi. Sempre i quan el codi fos visible. Altrament, passaria com ens passa a la gran majoria amb el llenguatge informàtic: convivim cada dia amb dispositius que treballen amb i per a nosaltres, però el llenguatge o codi amb què estan programats opera calladament i críptic rere les interfícies i les pantalles —la qual cosa ens converteix en meres usuàries desposseïdes d’una tecnologia que, aleshores, només sabem reproduir. El llenguatge, per defecte, també ens limitaria a la reproducció: a la representació d’experiències desgastades, travades en la repetició en bucle de patrons molt poc capaços d’incorporar les singularitats i la diferència. Seguint amb aquesta metàfora tecnocognitiva, diria que la poesia seria llavors una mena de hack lingüístic. Un virus programat per desencallar el sistema i que ho aconseguiria, precisament, tornant el codi estrany, opac i, per tant, finalment visible. La funció de la poesia, amb tot, és de crear una falla comunicativa, una crisi de control que atempti contra els sentits convinguts i que celebri l’espai de l’anomalia. Poètic, aleshores, deu ser tot el que impedeix el re-coneixement unívoc i estable d’allò (encara) no-dit, que és la poesia.

Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la?

Suposo que, de poesia, vaig començar veient-ne i, sobretot, escoltant-ne. El fet és que de petita mai vaig ser una gran lectora (de llibres), però en canvi sempre em va atraure molt la música i el dibuix. En tornar de l’escola, a casa dels meus avis, a ell el recordo sempre dibuixant al menjador mentre la meva tieta pintava i escoltava thrash, punk, electro o trip-hop a tota castanya a la seva habitació... i potser és per això que vaig començar experimentant una sensibilitat especial pel llenguatge audiovisual que no se’m va despertar, en el terreny de la lletra escrita, fins als darrers anys de l’institut. Vaig començar llegint molt d’assaig i molta poesia, però no gaire prosa de ficció, i va ser tot un descobriment: als joves se’ls acostuma a provar d’encomanar el plaer per la lectura proposant-los obres de narrativa, però a mi la narrativa escrita em resultava molt insuficient en comparació amb la narrativa cinematogràfica. M’avorria. De sobte, però, havia descobert dues possibilitats no narracionals de la llengua que em servien per verbalitzar i donar cos a tota la poesia plàstica i sonora que fins aleshores havia llegit sense haver trobat, encara, la manera de posar-hi nom. Havia descobert la llengua com a matèria prima del fet artístic —i una llengua, potser, també molt propera al llenguatge audiovisual perquè, encara ara, perquè un vers em funcioni, necessito sentir-lo amb l’orella (i que soni!). Això no vol dir, esclar, que em desentengui de la forma escrita dels poemes (del seu potencial en veu baixa) ni que no m’interessin els poemes que no sonen: la poesia és molt més que eufonia i també és eufonia, així que no crec que hi hagi una millor manera de rebre-la.

Per què n’escrius?

Perquè la poesia és un repte enunciatiu que m’ensenya a mirar el món i que m’ajuda, també, a veure quin és el meu lloc en aquest món —i, per tant, quin és el punt d’enunciació des del qual participo d’allò altre. En fer intel·ligible el codi font amb què representem la realitat, la poesia és, per a mi, una forma de dissidència, una manera de hackejar la llengua per forçar i incomodar la mirada. Com un psicoactiu que alterés verbalment la percepció, amb la poesia trobo noves maneres, per exemple, de dir l’amorfia sense la idea d’allò amorf. De dir el fàstic sense la idea de l’abjecció. De dir el desordre sense el caos, la pudor sense la brutícia o el trastorn, per exemple, sense tampoc tenir ni idea del que deu ser la malaltia.

Prefereixes dir-la o que et llegeixin?

M’encanta el contacte amb el públic, m’encanta la possibilitat del feedback immediat amb les lectores i lectors i m’ha encantat —en aquests darrers dos anys que fa que participo habitualment en recitals de poesia— descobrir l’enorme paper que juga el cos (amb la seva inherent vulnerabilitat) a l’hora de defensar un text. Ara bé, justament perquè dir-la o que em llegeixin són dues possibilitats fantàstiques i no necessàriament antagòniques que tinc (que tenim) amb la poesia, no em paga tampoc la pena de preferir-ne cap.

Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?

Tu mateix ho has dit: la poesia és, en bona mesura, mirada. I és una mirada, a més, bonyeguda i estràbica, que té com a objectiu sobresaturar tot el que rep per tal de desmuntar tantes comoditats representacionals com sigui possible. Algun dia, doncs, potser acabaré tenint ganes de desactivar la mirada poètica per punyetera, perquè no sempre has de tenir ganes de problematitzar-ho tot. Per ara, però, he tingut l’enorme sort de tenir feines conciliables (o, fins i tot, relacionades) amb la creació, així que sí: sempre duc el mode poètic on i sempre porto la llibreta dels esborranys a sobre.

Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?

Les anotacions esparses i els esborranys acostumo a fer-los, com he dit, sobre paper, però la resta del procés d’escriptura he de fer-lo necessàriament a ordinador: depenc de la distribució mòbil i reversible de l’espai en blanc de l’editor de textos quan del que es tracta no és de deixar el rastre d’un pensament, sinó de fer-li lloc o de deixar-li espai perquè es concreti en alguna cosa. A part d’això no tinc gaires més exigències... però sí algunes preferències. He de dir, en aquest sentit, que confio plenament en el potencial bioquímic dels processos (endògens o exògens, indistintament) d’alteració de la pensa i de la percepció com a eines precioses i fins i tot determinants en el procés de creació. M’estic referint, aquí, a una forma de hacking corporal amb repercussions bioquímiques que és, de fet, indestriable de la poesia entesa com a hack lingüístic amb incidència representacional.

Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?

El primer llibre, Dents de polpa (AdiA, 2015), va sortir de manera inesperada i fou el resultat de la suma d’un seguit de poemes que havia estat escrivint de manera molt esporàdica, sense preocupar-me gens de la unitat del conjunt. Quan em vaig decidir d’estructurar-los en forma de poemari, però, sí que vaig sentir la necessitat de justificar-los (tant els poemes com l’estructura), i va ser llavors que vaig construir-ne el relat —del qual vaig voler deixar constància explícita mitjançant la introducció de nombrosos epígrafs, peus de pàgina... Kalàixnikov (Món de Llibres, 2017) ja ha estat tota una altra història, perquè des del començament he partit d’una veu poètica amb antecedents (i, per tant, més fàcil d’identificar) que ha tingut molt clar la mena de coses de què ha volgut parlar. Tot i així, segueixo sense treure’m de sobre el vici de saturar el text mitjançant porositats paratextuals que testimoniïn la construcció del relat.

Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?

Els dic en veu alta, sí: perquè necessito que sonin perquè funcionin però també perquè les meves lectores i lectors de confiança, des que participo en recitals, són el públic dels mateixos recitals. Dents de polpa només va tenir un lector de confiança que, malauradament, no va arribar a veure’l publicat, així que el llibre va anar bastant a pèl als membres del jurat del Premi Bernat Vidal i Tomàs de Santanyí. Recordo que aleshores, els tempos de (re)escriptura també eren més lents i deixatats. Amb els poemes de Kalàixnikov, però, crec que l’ànsia de recitar poemes nous m’ha superat, així que els textos (en general) els he enllestits quan m’ha semblat que ja eren dignes de ser recitats.

Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des dels instituts? Quins autors caldria fer llegir a les aules?

D’acord amb la meva fantasia cyborg d’abans (segons la qual allò poètic no té res a veure ni amb cànons ni amb propietats invariables de cap mena, i segons la qual la poesia ni tan sols no es limitaria a la paraula escrita en vers), et diria que el que cal no és guanyar lectores i lectors ni provar de convèncer de res a ningú a les aules. Et diria que no crec que la lectura com a tal sigui inherentment més beneficiosa que cap altra activitat i, en definitiva, et repetiria que la poesia és desobediència i que, per tant, no hi ha pitjor manera d’ensenyar poesia que a cop de «lectura obligatòria» i bla-bla-blà. Per sort, però, i fora d’aquell ideal, les circumstàncies socials i culturals de cada individu i de cada context s’imposen i generen necessitats que, si ens dediquéssim a desconstruir en excés, acabarien portant-nos a la perpetuació de desigualtats que recaurien, com sempre, sobre els grups més vulnerables. Del que es tracta, aleshores, és de garantir uns horitzons mínims (o «coneixements bàsics») però de fer-ho sense atemptar contra el gaudi estètic, que és també una forma de «coneixement bàsic» que, malgrat tot, no ens prenem gaire seriosament ningú. Suposo que, en general, cal començar a parar més atenció a l’educació dels afectes (de tota mena) en el camp de la docència.

Continues alguna tradició? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure?

«Continuar» alguna cosa és inevitable perquè la veu (poètica, en aquest cas) surt sempre d’un cos amb unes coordenades molt concretes i arbitràries (és a dir: parcials i situades, però no necessàriament anecdòtiques, intimistes o circumstancials) que són indestriables, per tant, de la poètica de cada obra. Personalment, les reflexions d’aquesta mena (reflexions sobre el cos que escriu, sobre la representació del jo i del món amb la paraula i, també, reflexions sobre el caràcter socioconstruït de la Literatura i sobre la seva presumible universalitat) les tinc sempre molt presents i, en el meu cas, això és degut a Maria-Mercè Marçal i a la(s) teoria(s) (trans)feminista(s). A diferència del que molta gent es pensa (i del que es divulga des d’alguns mitjans: a La Llança, per exemple, hi ha més d’un article d’opinió amb visions molts esbiaixades al respecte), aplicar la teoria feminista a la literatura no vol dir parlar (únicament, o en absolut) de literatura de dones o de literatura escrita per dones, sinó que té a veure sobretot amb la identificació i la desnaturalització de pressupòsits socioculturals en textos literaris (cosa que pot afectar tant la caracterització dels personatges com la sintaxi narrativa d’un relat) partint de la base que les qualitats literàries són, elles mateixes, pressupòsits susceptibles de ser desnaturalitzats. La meva poesia, almenys fins ara, és deutora principalment d’aquesta tradició crítica. Pel que fa a les tradicions literàries, però, diguéssim que sóc molt més dispersa: reconec autors, però depèn del moment en reconec uns o uns altres i, en qualsevol cas, no són identificables en conjunt amb cap tradició literària concreta.

Et sents part d’una generació?

Generació és el nom que, des de la crítica, hom dóna a un conjunt significatiu. Com que el valor i els límits del conjunt, però, els posa el/la crític/a, sembla evident que la crítica és prèvia a la generació (i no al revés), així que el terme “generació” —i potser també el d’època, període, moviment, gènere...— no em sembla funcional per parlar de literatura, sinó de crítica literària. Avui dia, per exemple, es parla molt de «poesia jove en català» i suposo que jo entro dins d’aquest sac, però en tot cas «poesia jove en català» és una etiqueta que diu alguna cosa sobre la crítica literària en català actual —però que no diu res sobre el fet literari a què es refereix. La crítica acostuma a parlar d’ella mateixa així que, com a poeta, no em sento part de cap generació mentre que sí que em sento part, com ja he dit, de certes escoles crítiques.



Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables?

No tinc cap «clàssic indispensable» en el sentit estricte del terme “clàssic” perquè crec que encara no he après a gaudir plenament de la literatura que canònicament es regeix per sentits i sensibilitats poètiques tan diferents de les meves. Suposo que és una qüestió de prejudicis i espero esmenar-ho tard o d’hora, però ara per ara Mercè Rodoreda i Maria-Mercè Marçal són els clàssics catalans (del segle xx) més indispensables que tinc. De contemporanis destaco molt fort l’obra de Maria Cabrera (la seva matinada clara fa anys que m’acompanya i, per a mi, ja és com un clàssic) i em sento molt atreta pel discurs poètic de Míriam Reyes, Yolanda Castaño, María Salgado... i pel de boníssims amics com són la Raquel Santanera i en Guim Valls. Em sento més lluny, en canvi, d’un Jaume Coll Mariné o d’un Carles Dachs que alhora em semblen, també, indispensables.

Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.

«Perquè jo / no tinc paraules per descriure / l’horror de ser la meva policia / dins la roba». Aquests versos es corresponen amb el final del poema «Crip is sexy» (Kalàixnikov), que és un poema que celebra la bellesa —i que reivindica la possibilitat de la bellesa— en aquells cossos que no s’adeqüen al sentit normatiu de bellesa ni, potser tampoc, al sentit hegemònic de cos (o, almenys, de cos funcional). En part, doncs, el poema és representatiu perquè, amb la poesia, sempre provo de celebrar i de reivindicar d’alguna manera la perifèria del signe, la marginalitat dels sentits convinguts. Tot i així, crec que la meva poesia també està marcada per la contradicció de l’experiència subjectiva, i és per això que malgrat la celebració i la reivindicació sempre hi ha (com en aquest final de poema) un jo horroritzat per la vergonya o pel dolor de l’autocensura.

Es pot viure de la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?

Potser sí que pots anar passant si t’ho muntes bé i fas recitals o altres espectacles sovint, si organitzes cursos en escoles d’escriptura, si demanes subvencions per a projectes diversos... però, en tot cas, parlo d’anar passant i de fer-ho d’una manera molt precària. En el meu cas, he combinat aquestes activitats amb la investigació i la docència universitària (fins fa poc gaudia d’una beca predoctoral) i ara hauré de combinar-la amb l’ensenyament secundari, si tot va bé.

Hi ha alguna cosa que et calgui dir i que no t’hagi preguntat? És el moment.

Només m’agradaria reblar la meva fantasia cyborg o tecnocognitiva sobre la poesia amb una mirada historicopolítica, perquè quan dic que la poesia és una mena de hack lingüístic, de crisi de control o d’estat d’excepció dels sentits convinguts, penso tota l’estona en una entrevista a Itziar González publicada a Vilaweb, on explica que «Catalunya s’avança a la resta de l’estat perquè ha estat un poble sense estat molts anys. I això li ha donat musculatura de resistència i autorepresentació, que és molt interessant. És paradoxal: no haver pogut ser estat ens dóna unes condicions per fer i avançar-nos en qualitat democràtica». Si valorem la qualitat excepcional de la poesia als textos, valorem-la també als carrers, amb la família i amb les nostres veïnes i veïns —i tinguem sempre present que, malgrat tot, cap estat ens farà lliures.

El llapis a la butxaca de Paul Auster, crònica tardana

Publicat per Jordi Benavente a Núvol.

Què en puc dir jo, de nou, de Paul Auster? Qui no ha llegit La trilogia de Nova York, Leviatan o Bogeries de Brooklyn? Per posar només tres exemples que despleguen les seves obsessions en un fotimer de pàgines hipnòtiques. Perquè la prosa d’aquest escriptor n’és, i molt. T’entabana i et fa anar per on vol. Les seves obsessions, dèiem: l’atzar, les casualitats. Qui no ha vist Smoke? Guió seu. Amb aquell nervi que és Harvey Keitel, interpretant un estanquer que cada matí a la mateixa hora planta la seva vella càmera al carrer i fotografia la cantonada on té el negoci. Mateixa hora, mateix punt, mateix enquadrament, cada dia de l’any i des de fa anys, en té àlbums plens, i, per atzar, tot hi queda registrat.



I Auster, què en pot dir d’ell mateix, de nou? Sentim-lo. Que per això som aquí avui. L’avui d’aquest text és el passat dissabte 9 de setembre; i l’aquí, la presentació de l’últim llibre del novaiorquès, a la seu del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, en el marc de la 35a Setmana del Llibre en Català i amb el format d’una conversa entre l’escriptor i el periodista Antoni Bassas. Paul Auster (Newark, Nova Jersey, 1947), novel·lista, poeta, guionista i director de cinema, diu: “Escrivint aquest llibre [4 3 2 1, publicat en català per Edicions 62, traduït per Albert Nolla] era molt conscient que no em faig més jove cada dia que passa. I no em volia morir a mig llibre, així que no acceptava encàrrecs, em vaig tancar a casa i escrivia i escrivia… I quan vaig posar el punt i final, estava esgotat. Em vaig aixecar i el cap em girava. Segurament és l’última gira que faig per tot Europa, vull agrair a lectors i editors el tracte rebut”. L’última gira promocional, que no l’últim llibre. Perquè assegura: “Tinc més idees”.

A la sala hi ha periodistes, persones del món editorial i fans embadalits amb el llibre a la falda. L’autor de La invenció de la solitud, setanta anys clavats i la veu ferma i cadenciosa del narrador avesat, ens llegeix en V.O. les dues primeres pàgines de 4 3 2 1. I aquí no hi estem fets, només els poetes, però em diuen que als EUA és normal això de defensar la teva obra en veu alta. Ell hi té la mà trencada. Ens mostra aquella musicalitat, improvisada però fluida, de què parlava quan en Bassas li ha preguntat com escriu. “Començo per la primera frase —ha dit—. I després, la segona, i així anar fent… No sóc de fer salts, ni de començar a escriure les novel·les pel mig, ni pel final. Començo per la primera frase, i vaig buscant el camí, improvisant”.

I entenc que és un improvisar que requereix molt d’ofici. Ha parit una obra de 896 pàgines que narra quatre variacions dels primers vint anys de vida d’un mateix protagonista: “Aquell període de la vida en què gairebé cada dia fem coses per primera vegada —diu Auster—. No decidim néixer, no controlem res mentre anem creixent, i tot són reptes”. Aquesta excentricitat se li va ocórrer un matí mentre llegia el diari tot esmorzant. El propi protagonista ho resumeix a la primera part del llibre: “Una idea molt interessant, es va dir en Ferguson: imaginar-se que les coses podien ser diferents encara que ell fos el mateix”. Quatre possibles peripècies vitals de l’Archie Ferguson, nascut el 1947, com l’autor, que repassen dues dècades convulses de la història dels EUA.

(Si Auster fos l’autor del Procés —el català—, ara mateix en una de les línies vitals ja seríem independents; en una altra estaríem així suspesos com estem ara; en una tercera… Bé, ja s’entén. Pel que fa a 4 3 2 1, el tinc començat. I m’estava agradant. Però poc abans de l’1-O vaig deixar-lo a la tauleta de nit, i encara hi és: últimament, com a molts altres, em costa concentrar-me en ficcions.)

El passat 9 de setembre al matí, Auster tenia la presència magnètica i un xic flegmàtica d’una mena de Robert Mitchum ja gran, cansat de tanta promoció però cordial, el cabell grisós pentinat cap enrere, l’americana ben cordada. A mitja conversa ens llegeix un altre fragment de la novel·la, i ens explica que als EUA existeix el format audiollibre, narrat per ell mateix, i que són trenta-sis hores i mitja.

“I encara porta sempre un llapis a butxaca?”, li hagués preguntat jo. Però acabada la conversa Auster-Bassas, els organitzadors van preferir habilitar una cua per a les signatures, que es va fer tan llarga, tan ràpidament, que vaig desistir.

A Experiments amb la veritat, Auster explica que quan era petit, sortint d’un partit de beisbol, l’atzar i les casualitats que dèiem al principi van fer que es creués amb el seu ídol d’aleshores: Willie Mays. El nano va demanar-li un autògraf i el jugador va dir-li que sí, que encantat, però va resultar que ningú tenia un llapis a mà.

Va aprendre la lliçó i, des d’aquell dia, sempre va dur-ne un a la butxaca. Segons aquest mateix mite fundacional, qui té un llapis pot tenir la temptació d’usar-lo. I així explica Auster com es va convertir en escriptor. La resta —mite inclòs, segurament— és literatura. Entabanar. Saber-ne.

29/8/17

Llibres que matisen el perquè dels atemptats



Publicat per Jordi Benavente a ReportCat

Hi ha hagut un atemptat a dos quilòmetres de casa nostra, o a vint, o a dos-cents: una furgoneta anònima, llogada, blanca, ha irromput gas a fons i fent ziga-zagues en un passeig del centre de la ciutat ple de vianants i ha causat una mortaldat: ens falta temps per mirar al Twitter (si no és que ja ho hem vist en aquesta xarxa social) i, si tenim la sort de ser a casa, també posem la ràdio i la tele, i obrim l'ordinador per mirar què en diu la premsa, la d’aquí i la de fora: hi ha periodistes que ens serveixen aquest minut a minut durant hores, durant dies, si cal —i aquests periodistes són necessaris. Sobretot si són dels que tenen voluntat de servei públic, senderi i criteri, que encara se’n troben.
També hi ha periodistes que deixen airejar els fets, que no tenen pressa. El seu mètode és un altre. Observen, llegeixen, pregunten, escolten i ho paeixen. Dediquen mesos a les seves històries, les reguen amb paciència i amb temps i, en comptes de tuits, notícies o cròniques, en fan llibres. I aquests també són necessaris. Els primers aporten el què, el quan, l’on, el com i, si se sap, el qui. Però aquest últims ens acosten, sobretot, als perquès.  
El periodista nord-americà Robert S. Boynton, a El nuevo Nuevo Periodismo (Universitat de Barcelona, 2015), prediu que en el futur el periodisme serà o bé molt curt o bé molt llarg, que res intermedi sobreviurà. La immediatesa dels flaixos informatius o l’extensió generosa d’una investigació ben documentada —que mima les fonts— i ben narrada, mesos de feina i servida en forma de llibre, d’audiovisual o d’una sèrie de reportatges. En aquest sentit, hi ha professionals que són més de treball de camp i d’entrevistar protagonistes i testimonis, acostant-se al terror fins a sentir-ne la ferum. D’altres s’estimen més bussejar en la documentació, i en les idees. La gran majoria en fa una combinació: lectura, contacte amb la realitat, investigació, reflexió, interpretació, narració.
Pel tema que ens ocupa és el que han fet, entre altres, periodistes com l’Anna Teixidor a Combatents en nom d'Al·là. De Catalunya al Gihad (Ara Llibres, 2016) o l’Alexandra Gil a En el vientre de la yihad (Debate, 2017). Són només dos exemples de com n’està de viu, el periodisme. El que es fa a cop d’article, i el que es fa parint llibres, que demanen més temps (a l’autor i al lector) però que ens il·lustren amb molts més matisos —i quan parlem de temes que poden dur a persones a matar persones, matisar és indispensable, que no tot és blanc o negre.  
‘Combatents en nom d'Al·là’
Anna Teixidor (Figueres, 1978), periodista de la redacció de TV3, ha recollit a Combatents en nom d'Al·là. De Catalunya al Gihad el testimoni de quatre persones que han viscut un procés de radicalització gihadista al nostre país: un jove que va anar-se’n a combatre a Síria, la vídua conversa i convençuda d’un màrtir, una confident de la policia i algú que vol sortir d’Estat Islàmic.
A la introducció del llibre Teixidor explica que ha volgut donar veu a “homes i dones que un dia van sentir-se atrets per les consignes dels grups gihadistes i s’hi van implicar. Tenia ganes d’escoltar-los, de saber perquè ho havien deixat tot i s’embrancaven en una guerra a milers de quilòmetres. Com podien justificar treure’s la pròpia vida o la dels altres”. I tot plegat, “conscient que el món no es divideix en bons i dolents, que tot és més complex del que sembla aparentment”. No és poca cosa.
Segons escriu Teixidor, aquest reclutament obliga els governs occidentals a concebre “estratègies contrarellotge per aturar aquesta mobilització” de combatents cap a Síria o l’Iraq i, alhora, per evitar atemptats a casa nostra. “I Catalunya requereix una atenció especial” perquè és “un dels punts més importants de reclutament de combatents i dones de tot l’Estat”.
En una entrevista de Gemma Busquets a El Punt Avui (“He volgut entendre què et fa anar a Síria”), Teixidor insisteix que “urgeix elaborar una contranarrativa dels arguments gihadistes, poder contraargumentar” la propaganda d’Estat Islàmic, “des de vídeos fins al testimoni de persones que hagin tornat, totalment decebudes, que expliquin que no era el que esperaven”.
La trinxera de la propaganda
En aquest punt, i no és l’únic, Teixidor i Gil coincideixen: cal treballar a fons, des dels vessants ideològic, propagandístic i educatiu. Estat Islàmic no para de farcir internet i les xarxes socials amb la seva propaganda: webs, revistes, vídeos i fotografies amb què va convencent i captant joves cap a les seves files. Aquesta guerra també cal tenir-la en compte —no tot són bol·lards, pilons esfèrics i testos gegants.
La recerca que va desembocar en Combatents en nom d'Al·là. De Catalunya al Gihad té el seu origen en una sèrie de reportatges dels informatius de Televisió de Catalunya, que després es van ampliar en un ‘30 minuts’. La necessitat de saber-ne encara més i de disposar de més espai per explicar-ho s’acaba imposant i Teixidor en fa el llibre, amb l’objectiu de “traçar el recorregut d’aquests homes i dones”, d’acostar-se a “les contradiccions amb què viuen” aquells que han apostat per la Gihad, de retratar “les motivacions del seu viatge sense retorn”.
‘En el vientre de la yihad’

Alexandra Gil (Zaragoza, 1987) és una periodista freelance, formada a l’agència EFE, que col·labora en mitjans espanyols i francesos. Ha escrit En el vientre de la yihad després d’entrevistar-se amb nou persones durant mesos. Un pare, una germana i set mares de nou joves francesos, que s’havien radicalitzat i se n’havien anat a fer la Gihad amb Estat Islàmic. Gil, que ja ho havia treballat prèviament per a la premsa, va veure que allò requeria més espai que el d’una sèrie d’articles. I per això s’hi va posar. “La intenció no ha estat una altra que mirar d’acostar al lector el context, l’olor, la llum i els silencis que vaig trobar darrere de cada porta”, diu al pròleg del llibre.
Gil també consigna que el desencadenant va ser una frase que la mare d’un jove francès, reclutat per Estat Islàmic, va escriure-li en un correu electrònic després que ella l’entrevistés per a un article: “Gràcies per la teva escolta respectuosa”. Diu que allò va despertar-li la curiositat, que necessitava entendre què volia dir exactament aquella frase i que es va veure “obligada a dedicar tot el temps que fos necessari per aconseguir-ho”.
En una entrevista de Peio H. Riaño a El Español (“Es importante humanizar al terrorista para luchar contra él”), Gil hi diu que “quan parlem d’un terrorista no li posem cara ni a ell ni a la seva mare” però que, quan t’hi acostes i les escoltes, veus que “les mares senten que els han arrabassat el seu fill, de sobte”. Diu que ella s’ha limitat a “transcriure les seves històries”, a “introduir el lector a les seves cases”. Tampoc és poca cosa.
Un altre fet que Gil destaca parlant amb Riaño és que les persones a qui volia entrevistar, quan veien que no era per a un article imminent sinó per a un text més llarg, que podria recollir la seva història amb pèls i senyals, s’obrien molt més. I conclou: “el respecte t’obre les portes de les fonts” mentre que “el sensacionalisme obre les del teu èxit” immediat però “tanca la porta de la deontologia”. El format folgat, doncs, facilita la feina, l’apropament i l’aprofundiment.
Un altre exemple és el del periodista Andrés Ortíz Moyano (Sevilla, 1984), que a #Yihad. Cómo el Estado Islámico ha conquistado Internet y los medios de comunicación (Reportajes 360º, UOC, 2015) ha posat al descobert, precisament, la maquinària amb què Estat Islàmic genera i propaga la seva propaganda. La propaganda que cal combatre educant, desradicalitzant, desmuntant l’odi. (És aquell “enfrontar la seva narrativa amb una altra narrativa”, que recomana el periodista i escriptor Ramón Lobo, en un article d’allò més didàctic, a infoLibre.)
Hi ha molts més llibres de periodistes que tracten aquest tema, a banda dels tres que he citat. Siria, el país de las almas rotas i La semilla del odio, tots dos dels periodistes Mónica García Prieto i Javier Espinosa i publicats per Debate; Gihadisme. L'amenaça de l'islamisme radical a Catalunya, de Jofre Montoto Manent, publicat per Angle; o Objetivo: Califato Universal, d’Eduardo Martín de Pozuelo, Jordi Bordas i Eduard Yitzhak, publicat per La Vanguardia, són dels més citats. I més que n’hi hauran.
I si no ens cal que els autors siguin periodistes, en trobarem molts més, com el recent Soldats del no-res, de l’escriptor i professor de filosofia Joan Garcia del Muro, publicat per 3i4. Tots ens calen, tots sumen. Matís a matís.  

#Versirevers (4). Dolors Miquel: "Busquem explicacions per a tot, i res en té"



#versirevers Publicat per Jordi Benavente a La Llança.

“Ho vaig perdre tot. (...) Amor, casa, família, fill, parella, van desaparèixer. (...) Era una dona abocada a escriure llibres o a morir”. Són fragments de l’epíleg del darrer llibre publicat per Dolors Miquel, El guant de plàstic rosa (Edicions 62, 2017). Una manera d’escriure que t’agafa pel coll amb la fermesa metàl·lica, freda i indefugible d’un cargol de banc, no exempta d’un cert lirisme, i d’una aspror vellutada, rodorediana.

I per això l’entrevistem. Per això i per tota l’obra precedent. I també perquè la primera entrevistada Vers i revers (la Maria Cabrera) ens va citar el seu Gitana Roc com un dels tres poemaris coetanis que més l’havien marcada. I ens agrada això d’anar fent xarxa, d’anar teixint teranyina. 

La poeta Dolors Miquel (Lleida, 1960) es va donar a conèixer amb El vent i la casa tancada (Premi Rosa Leveroni de poesia 1989). Després van venir Llibre dels homes, Haikús del camioner, Gitana Roc, Mos de gat, AIOÇ (Premi Ciutat de Barcelona de poesia 2005), Missa pagesa (Premi Gabriel Ferrater 2006), La dona que mirava la tele i La flor invisible (Premi Alfons el Magnànim de poesia 2011), entre d’altres.

Miquel diu que té un mètode infal·lible per saber què és poesia i què no. Diu que “és com reconèixer un gos mort o viu. O un porc mort o viu. O una mosca morta o viva”. I assegura que és justament quan l’artista acaba de crear el poema quan s’imposa aquell moment únic de dubte, aquell tot o res: “Plorarà o no plorarà”.

Aquesta lleidatana no sol mossegar-se la llengua. A les xarxes socials, sempre que pot burxa la nafra dels temes que la preocupen. La defensa dels drets dels animals i la natura, la memòria històrica, el jou espanyol que sotmet Catalunya, la hipocresia d’anada i tornada del gremi literari. En aquest sentit, ha volgut deixar clavada, aquí mateix, una pregunta, per torna al gruix de l’entrevista: “¿Per què, avui en dia, si no tens relacions i no adules al personal, desexisteixes, inexisteixes, o existeixes sense existir d’existència provada científicament? ¿Per què? A veure qui contesta”.

Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és?
Per a què serveix la vida? Les preguntes utilitàries m'espanten molt. Així que la passaré pels marges, no fos cas que em quedés enganxada enmig de l'asfalt atrapa-preguntes i petjades humanes, abans de l'explosió del volcà Krakatoa. Reconèixer-la sí que és senzill. És com reconèixer un gos mort o viu. O un porc mort o viu. O una mosca morta o viva. No es tracta de gènere mosca-prosa, poesia-gos, assaig-porc. Res a veure amb les formes, amb els ossos, amb la pell, amb la matèria... Sinó amb ànima i animació. (Eppur si muove! O no muove). Quan l’artista l’acaba de crear, és l’únic moment en què el dubte s’imposa. Cal saber si plorarà o no plorarà. Aquesta és una imatge maternal. Íntima. Però també hi ha gossos vius que semblen morts o gossos morts que semblen vius. O mosques vives que es fan les mortes. Però passat el primer estat d'estupor o d'enganyifa, és impossible no reconèixer vida o mort. Poesia o no poesia. Respiració. Pulmó en moviment. O poesia entubada a la sala de reanimacions impossibles. Impossible no reconèixer-les. Les reanimacions o les poesies. Ara, també hi ha poemes que queden en estat vegetatiu durant segles, i un dia retornen a la vida ferotges. No ens saben dir què va passar entretant. A l’interregne.

Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la?
No tinc memòria del moment. A mi m'agradaven les paraules. Escoltades, dites, escrites. Hi ha nens a qui els agraden els Legos, les Barbies, els jocs de màgia, córrer que se les pelen o pelar-se els genolls caient de les pereres i dels presseguers. Sé que m'agradaven molt les paraules. Cantades, la música de les paraules, els jocs de sentits impossibles de les cançons infantils, explorar els invisibles i la bellesa, les taques negres de les paraules sobre el paper, com petjadetes de potes de formiga. Com es veu, ara que ho descric, hi tenia predisposició.
Tot poeta llegeix. Tot caminant camina. Tot cantant canta. I tot animal, animala. Això de si és millor llegir-la o escoltar-la, trobo que són coses diferents. Tanmateix, si la poesia és dolenta, prefereixo gairebé escoltar-la. Llegir-la m’és impossible. Escoltar-la, de fet m’és més senzill. El cap em fa bromes, mentre l’escolto el cap ironitza. I si no pot recórrer a l’humor, desconnecta.

Per què n’escrius?
Jo què sé! Si hagués nascut a l'època prehistòrica, segurament no n'escriuria, almenys amb paraules, potser amb els ulls o amb les mans. O amb la pell. Potser seria un important ferrer de la indústria puntera de la metal·lúrgia. El prestigi i desprestigi d’oficis i professions em té la ment robada, m’al·lucina. És com un carrusel, ara uns són el top, ara no són res. O potser seria una dona dels segle XVI envoltada de fills pesats que tenen gana. Esprimatxada, pur nervi i tota bruta. La veritat és que busquem explicacions per a tot, i res en té.

Prefereixes dir-la o que et llegeixin?
Quan acabo d'escriure els poemes, prefereixo dir-los. Més que preferir-ho, necessito dir-los. Omplir els globus d'aire. Les síl·labes, ben plenes d'aire cap al cel, que volin. Passat el temps recent de l’escriptura, depèn. Si porto massa temps recitant-los em pren un gran cansament de mi mateixa. De les meves idees, dels meus poemes, de la bellesa que generen, de tot. Hi ha gent, en canvi, a la poesia, que sembla Narcís entotsolat amb el reflex de l'aigua. No paren de dir-se. No sé si els admiro o no. Narcís és un ofec del jo, un ofec líric i víric i viral.

Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?
Depèn de l'època. Ja són molts anys. He fet servir de tot. Al principi tot eren quaderns, alguns encara els tinc. Altres èpoques tot era pantalles d'ordinador, en tenia dues de grans per tenir diccionaris, informació, el que fos. També he usat el mòbil i la gravadora. Ara he tornat a les llibretes. Elaborar... la construcció del poema... és una expressió que queda molt bé... ¿Qui devia inventar-la? I a l’època de la raó, de la ciència. Com qui elabora una bomba atòmica. I tanmateix, tant dóna si l’elabores o no... hi ha poemes que et costen tres anys, o vint, i d’altres que et surten de tirada. Importa poc si són elaborats, construïts o vomitats. El cas és que siguin poemes. Si un poeta porta quinze anys fent una poema i és una merda, doncs és una merda elaborada.

Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?
Escric sempre mentre faig l’amor. Això no agrada gens als meus amants. Per això solc acabar sempre sola escrivint poesia. D’aquí la solitud del poeta.

Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?
Vaig restant. Després els divideixo i els elevo a la cinquena potència. Si passen la prova no els cremo. Si no, els torturo abans d’arrasar-los. M’inspiro en els mètodes d’Innocenci III i de Sor Teresa de Calcuta.

Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?
Jo no dono per enllestit el poema. És el poema qui, dictatorialment, es clava en el seu lloc i m’imposa la seva fi. O és el poema qui, com un nen malcriat i mimat, s’entesta a no voler marxar de la meva vida i em demana una atenció continuada (Fills! Fills malcriats occidentals!). I allí estem, el poema i jo. Dient-lo o no en veu alta. Allí estem. Fins que el llibre es publica i la tensió i l’atenció s’acaben. Per això ens agrada tant de publicar llibres als poetes: és l’única manera de posar-hi punt i final. I sí. Sí, tinc lectors de confiança. En particular dos. Els tinc tanta confiança que fins i tot una vegada vaig desistir de destruir un llibre, de la confiança que els tinc.

Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des dels instituts?
Una manera fóra fent regals a cada lector que comprés un llibre. Per exemple: un viatge en camió per Sibèria a qui compri els Haikus del camioner. Ben pensat, fins i tot jo me’l compraria! Aquestes campanyes que es fan del gust per la lectura i tota la pesca, irriten una mica el meu esperit i el meu cervell. L’ànima me la deixen indiferent. Trobo que l’antic sistema d’ensenyar la història de la literatura, amb petits fragments per fer salivera, era la millor manera. Que la gent sabés què havia ocorregut a la seva cultura, què havien fet els seus homes. I després ja llegiria.
Continues alguna tradició? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure?
L’home del segle XX i del segle XXI no es pot concebre sense tradició. El pes cultural que duu a sobre ja només en el moment de néixer és tan absolutament bestial que no tindrà prou vida ni per conèixer aquest primer embalum. Vivim en l’època de l’excés, i és un excés que no coneix mestres ni directrius, com molt bé fa anys que exposa en Perejaume. Continuo la tradició catalana i occidental, amb els afegitons d’aquest cúmul de cultures en què no trigarà a desaparèixer la blanca cultura europea, com ja profetitzava al meu llibre poètic més narratiu: La dona que mirava la tele. Mestres, en tinc un munt, però sobretot March, Llull, el Capellà de Bolquera, Rodoreda, Verdaguer i Víctor Català. Parlo de la meva tradició, evidentment.  Contemporanis o de la meva joventut, citaria a Enric Casasses, Perejaume, Bauçà, Carmelina Sànchez-Cutillas, Albert Roig i Núria Martínez Vernis. Són gent que m’inspira. D’estrangers n’hi ha molts, seria llarg. El que sí que vull esmentar és el fet que hi ha personatges molt citats actualment, que ja només citar-los sembla que et doni prestigi. Gent com Maillard, Marçal o Alejandra Pizarnik, que no m’arriben tant. En alguns casos crec que estan sobrevalorats.

Et sents part d’una generació?
Totalment. Ara, la meva franja generacional descriu un arc d’uns cinquanta anys.

Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables?
A part dels poetes contemporanis esmentats, hi ha poetes joves que m’agraden força com la Maria Cabrera, la Laia Carbonell, la Raquel Santanera i la Maria Sevilla, per dir-ne quatre. Pel que fa als clàssics, a part dels catalans que ja he esmentat, en tinc un munt.

Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.
La varietat de registres i temàtiques dels meus llibres és tan absolutament bèstia que això que em demanes ho trobo dificilíssim. Et posaré un poema meu, però no em defineix, senzillament m’exposa en una parcialitat.
Dels Regnes Sensitius
De les ocultes intencions del regne animal només podem intuir-ne vagament alguna cosa. / El moviment és animal. La paràlisi és mineral. La respiració és vegetal. L’home té en ell tots tres regnes. / Els sospirs són aeris. Els crits volcànics. Els plors són fluvials. Els naixements oceànics. Les morts, són totes quatre coses i alguna cosa més. / Sense sexe no existim. / El sexe dels vegetals és acte espiritual. El sexe de les roques és acte abstracte. / El sexe dels oceans té abismes desconeguts per a l’home. / El sexe dels volcans és agressiu, esclatant, creatiu i destructor. En els volcans hi ha el sexe més apassionat de la natura. També el més tràgic. / Per sexe, els animals, sentim en el cos, la natura operant a través de nosaltres. També ho sentim per somni i per defalliment. / La mort no la podem pas sentir. És un estadi imaginat.

Es pot viure de la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?
Uns pocs poden viure’n bé. Aquests pocs solen ser gent molt ben relacionada, amb les institucions, amb els càrrecs, amb els funcionaris de les institucions, amb gent important del sector... A Espanya, n’hi ha quatre o cinc o vint, que viuen com a purs reietons. A través del Cervantes, van molt ben pagats i agomboiats. A Catalunya no l’abillem tant. Però també n’hi ha uns quants que estan amorrats a la mamella. Ara bé, hem de reduir els seus guanys a una quarta part del que arriben a embutxacar-se els espanyols. Potser quan siguem independents aquests quatre catalans guanyaran tant com els espanyols ara mateix. La independència promet! La resta malviuen i és un malviure molt i molt cansat. El cas del Carles HAC, exemplifica a bastament aquest malviure tan cansat.