19/10/15

Rafa Badia: “Parlem de tècnica, però sobretot de semàntica”


(Per Jordi Benavente. Publicada al diari Ara del diumenge 20 de setembre de 2015)

Rafa Badia (Santa Cruz de Tenerife, 1964) és fotògraf i editor gràfic, amb una experiència àmplia en empreses com El País-Aguilar, RBA o Edicions 62. Responsable del curs de fotografia documental i fotoreportatge de l’Escola Grisart, de Barcelona, també n’és professor. Ens ha parlat del “compromís personal que exigeix la fotografia documental”; de saber “descartar” fotografies i triar “només les que expliquen la història”, i del format vídeo, que “no és el futur de la fotografia documental, és el present”.

-Quin és el públic potencial al qual s’adreça aquest curs? D’una banda s’adreça a fotoreporters ja professionals que volen ampliar coneixements tècnics i discursius i d’aquesta manera estar al dia dels nous formats, ja que l’aparició dels multimèdia ha canviat molt el panorama. De l’altra, s’adreça als alumnes que han acabat el primer any del pla d’estudis de la Grisart, que suposa una immersió brutal en el món de la fotografia, i busquen acostar-se a l’especialització i posar l’accent en el vessant narratiu. Aquí ja no parlem de com fer tècnicament una fotografia (ja se’ls suposa, com el valor a la mili), sinó de com explicar coses amb les fotografies que fem. Parlem de tècnica, esclar, però sobretot parlem de semàntica.

-¿Però cal continuar formant fotògrafs professionals, ara que quasi tothom té un mòbil amb càmera i tanta gent té un compte d’Instagram o de Twitter? Justament per aquest motiu és el moment més necessari per formar fotògrafs. Tothom fa fotografies, i moltes són correctes en termes tècnics. Però el discurs, l’ofici d’explicar una història, necessita una formació. Actualment la fotografia interessa moltíssim i a molta gent. Això es veu si vas per exemple al Visa pour l’Image [el festival de fotoperiodisme de Perpinyà]. Hi veuràs cues de gent per entrar, una gentada interessada per la fotografia documental. O el World Press Photo, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, que és una de les exposicions més visitades. Però capgirem la teva pregunta. Ara que tothom té a l’abast bolígrafs i llibretes i ordinadors per escriure, ¿ja no és necessària la formació periodística? I esclar que sí! Més que mai! Perquè hi ha molt soroll, massa informació visual i molt poc discurs elaborat. La clau és ensenyar a desenvolupar un discurs fotogràfic.

-I un cop assolit aquest objectiu, ¿quines són les sortides professionals que hi pot haver? Abans que entréssim en aquesta era electrònica, la sortida professional més natural era la premsa escrita tradicional, que ara està en ple procés de replantejament general justament per l’època que ens toca viure. Així que ara la sortida passa pel que anomenem la triple P: paper, paret i pantalla, que no vol dir altra cosa que publicacions, exposicions i multimèdies. La galeria d’art també és un espai a tenir en compte, per exemple. La fotografia documental ha sortit de l’àmbit exclusiu de les publicacions, que era la seva zona de confort.

-Robert Capa deia allò que una foto no és bona quan no estàs prou a prop d’allò que vols fotografiar. Com s’educa la mirada per aconseguir l’acostament necessari? La formació no és tan sols fotogràfica. Per això a les classes no només parlem de fotografia, sinó també d’història, de societat, d’humanisme... Jo mateix, el 14 d’abril sempre pregunto què va passar el 14 d’abril del 1931 [dia de la proclamació de la República Catalana]. O si em poden explicar una mica què va significar la Guerra dels Sis Dies del 1967 [el conflicte armat entre Israel i Egipte]. Miro de relacionar les coses que passen a la nostra societat. Cal acostar-se a les coses des de l’empatia però també des del coneixement. I a més, en la fotografia documental es produeix un procés estrany. D’una banda, has d’acostar-t’hi per arribar al moll de l’os però, alhora, després també has de saber agafar distància respecte a allò que estàs fotografiant, una distància sense la qual és impossible elaborar un discurs coherent amb les imatges preses. De fet, un dels retrets que acostumo a fer als alumnes al principi del curs és que són tan a prop de l’arbre que gairebé el toquen amb el nas i que, per tant, no tenen prou distància per veure el bosc. Cal tenir empatia i cal tenir coneixements, però també cal establir distància. I respectant això potser aconsegueixes un reportatge interessant i honest. Però, compte, perquè això no vol dir objectiu, perquè l’objectivitat no existeix; existeix el principi d’honestedat.

-Per tant, al curs hi ha teoria, pràctica, context i també els precedents històrics de la fotografia.  I tant. Des que Daguerre va presentar oficialment la fotografia fa 175 anys fins a l’obra de Fontcuberta. I fem seguiment crític dels diversos corrents precedents, bàsicament per saber què s’ha fet, per evitar descobrir la Mediterrània.

-Tot per poder fotografiar, però finalment toca també el procés de l’edició. Jo he sigut editor gràfic en actiu des del 1991 fins al 2005, en l’àmbit de la fotografia de viatges [a El País Aguilar, RBA, Edicions 62, Altair i National Geographic]. Cal saber fer una tria, una selecció, i aconseguir un ordre perquè hi hagi un discurs fotogràfic. Has de saber passar de 10.000 imatges a 100 o 80 que expliquin la història sense que se’n perdi res d’essencial. Sempre tenint en compte que ha d’estar tot orientat a la posada en pàgina. En una revista, un llibre, una paret o una projecció. De fet, molts dels fotògrafs professionals que vénen al curs ho fan per aprendre a desenvolupar aquesta tasca, l’edició gràfica, que és la més difícil de tot el procés. Mig en broma sempre dic que grans mestres de la fotografia documental com Eugene Smith s’editaven molt malament. Aquest és un altre aspecte: és molt difícil editar el teu mateix treball, perquè n’estàs massa a prop sentimentalment. El criteri necessari és escàs. Aquí tenim Pepe Baeza, Maria Rosa Vila, jo mateix... Els especialistes ens podem comptar amb els dits de la mà. I el drama és que en molts mitjans de comunicació ja ni tan sols existeix la figura de l’editor gràfic, que és cabdal en el seu context. És l’equivalent en l’àmbit expositiu del comissari de l’exposició. La feina de descartar, editar, posar en pàgina... En el nostre cas, al curs, com resumir en vint fotos el treball de tot un any. La meitat del curs el dediquem al seguiment d’un projecte i l’objectiu és que tingui la qualitat per ser publicat o exposat allà on sigui.

-I en aquesta època d’evolució tecnològica constant no només cal dominar la càmera de fotos, també la de vídeo. No tant la càmera de vídeo com el vídeo que porten incorporades les càmeres professionals. Es dóna aleshores aquesta situació gairebé esquizofrènica d’estar gravant vídeo i alhora fent fotografies. Has de tenir el cap preparat... Perquè és com escriure poesia i prosa a la vegada. I#la realitat és que no és el mateix pensar una fotografia, llegir-la, que fer-ho amb una seqüència. I realment hi ha molta gent interessada en aquest combinat de fotografia i vídeo, perquè el vídeo no és el futur de la fotografia documental, és el present. I és el format preferit dels alumnes, el multimèdia que porta un discurs híbrid, que inclou vídeo i fotografia. Imagina’t: fotografies, vídeo, so, entrevistes, veu en off... Les possibilitats discursives es multipliquen. Però sigui el format que sigui cal sentit del ritme, musical, narratiu i treball col·lectiu.

-Què més es demana als alumnes, a més de complir el programa? Quines qualitats concretes ha de tenir el fotògraf documental per reeixir? Sens dubte curiositat, això és bàsic. Que tinguin curiositat i que també tinguin disciplina, cal una disciplina terrible. I capacitat de renunciar. I no em refereixo només a renunciar a l’obra feta quan et veus obligat a triar una fotografia d’entre mil, i per tant a descartar-ne unes quantes, sinó a renunciar a coses de la vida personal. Fa anys em va colpir molt una cosa que va dir-me Koldo Chamorro, un fotògraf navarrès, clàssic i bàsic, que ja va morir, en relació amb una fotografia seva. Vaig preguntar-li com havia aconseguit fer-la i quan. I va contestar-me que quan ell la feia jo segurament en aquell moment devia estar al llit amb la meva nòvia. I realment així era. En canvi, ell estava fotografiant una persona que s’estava morint, de mort cerebral, en un hospital. La fotografia documental t’exigeix molt, moltíssim, i té un punt gairebé podríem dir que de vida monàstica. Per això és important que els alumnes tinguin molt clar què volen fer i què els tocarà fer. I assumir-ho, tenir molt clar que tocarà renunciar a moltes coses. El nivell de compromís és molt alt. I aquesta feina, si l’encarem bé, pot entrar en conflicte amb la vida familiar.

-I què aconselles als alumnes que facin un cop els toca buscar-se i, si és possible, guanyar-se la vida? Que han d’anar a trucar a totes les portes. I que tinguin en compte que ara aquestes portes són essencialment virtuals. Han de fer bellugar el seu treball fora. No vull dir estrictament marxar fora de Catalunya o d’Espanya a treballar, vull dir que un cop hagis produït has de mirar d’exportar la teva feina, has de visitar agències, anar a veure arxius, etcètera. El mercat ara és més internacional i la clau és mirar de fer un treball local, estrictament local, i mirar de fer-lo bellugar fora i fer-ho en tots els formats possibles i viables. La figura romàntica del fotògraf internacionalista que fotografia totes les guerres del món i ven la seva feina arreu, tipus Robert Capa, forma part d’un altre temps històric, i ara estem en un altre moment. Ara és més interessant moure un treball d’un àmbit propi i intentar vendre’l fora. Mirada local, mercat internacional.