30/12/15

EL NEDADOR DEL MAR SECRET, de William Kotzwinkle. Dir tant amb tan poc

Ho pensava abans d’ahir, quan vaig acabar de llegir-lo: un llibre així de demolidor –i, alhora, de reconfortant, gairebé càlid, tot i la fredorada de les hores hivernals que retrata– només es pot escriure des de l’experiència pròpia. Ni documentant-te sobre casos semblants, ni entrevistant persones que ho hagin viscut, ni parlant amb metges, psicòlegs, terapeutes: no pots narrar d’aquesta manera, des de l’estómac del protagonista i amb aquesta senzillesa, si no és que estàs parlant de tu mateix.

He googlejat. I ho he confirmat: els boscos i els camps colgats de neu, la casa de la parella protagonista, que sap de memòria què cal fer i com s’ha de respirar quan arriben les contraccions, el viatge –ell conduint, ella suant– solcant la fosca fins a l’hospital, i l’espera i la dilatació i el dolor, i el part i la mort del menut. Tot això en William Kotzwinkle (Scranton, Pennsilvània, 1938) ho va viure. Ho va patir i, d’una manera o altra, ho va pair. I tot seguit es va tancar a l’estudi a teclejar fins que va tenir El nedador del mar secret enllestit, 90 pàgines escrites amb la febrada (“amb llàgrimes als ulls des de la primera fins a l’última pàgina”) però amb una pulcritud, una claredat (“només havia d’escriure el que va passar de la millor manera que sabia, i això implicava utilitzar una prosa senzilla i clara”) que commou. Novel·la curta però devastadora perquè transmet el xoc brutal que suposa una experiència com aquesta; i reconfortant, perquè traspua, o almenys a mi m’ho ha semblat, l’efecte terapèutic, alliberador, que perseguia l’autor en narrar-ho. Era el 1975. 

Avui podem llegir El nedador del mar secret, publicat per Navona a la col·lecció ‘Els ineludibles', traduït al català pel Yannick Garcia. Una cosa porta a l’altra: aquest llibre es devora (no dura ni una tarda) i, un cop acabat, es recomana. Podria provar d’explicar-vos algunes de les escenes que no oblidaré mai, podria baixar al detall i resumir-vos l’argument, revelar-vos personatges secundaris impagables, frases perfectes que he subratllat, pensaments, sentiments, imatges que Kotzwinkle comparteix amb nosaltres, lectors. Tot en va. Aquest llibre no es pot explicar –es viu.

23/12/15

L'ÚNIC FORMAT POSSIBLE

*Jordi Benavente. Revista Capçalera.


No pots explicar un desnonament amb deu línies. Hi ha històries que demanen temps –setmanes, mesos– per ser investigades i redactades, i que necessiten formats folgats on ser publicades i llegides amb tots els detalls. Per això el periodista Jesús Martínez, La pobreza en Barcelona en los años del Big crap 2008 - 2014 (UOC, 2015), prefereix els reportatges llargs –“de largo aliento”. “És un plantejament vital –diu–. Dedico un any a cada reportatge. I solen ser sempre històries relacionades amb la immigració: tinc simpatia per la gent que abandona casa seva per creuar un oceà o un desert. L’èpica del trajecte”.

Són històries cares i el sector editorial de casa nostra no és prou fort per produir-les. Jordi Juste, periodista i professor de la UOC, dirigeix la col·lecció Reportajes 360º, on ha publicat Martínez: “Els autors mai no seran prou recompensats econòmicament. La recompensa és l’aposta en sí que fem pel llibre, una bestreta modesta i un percentatge de les vendes”. 

“Econòmicament no val la pena”, diu Carles Porta, periodista, escriptor, guionista, productor i autor de Tor, tretze cases i tres morts (La Campana, 2005; més de 50.000 exemplars venuts). Després d’haver descobert el cas fent de reporter per TV3, va passar-se vuit anys investigant sobre el terreny per narrar –en primera persona, com un Capote o un Mailer català– aquesta història d’orgulls, odis i crims en un poblet pirinenc. Per escriure Fago (La Campana, 2012) va seguir un procés d’immersió similar. “No compensa la quantitat d’hores recollint la informació, escrivint i reescrivint”. Per què fer-ho, doncs? “Perquè ho porto a la sang: m’apassiona escoltar, recollir una història i després relatar-la sense economitzar detalls, que qui ho llegeixi s’hi traslladi. I el format que més m’ho dóna és el llibre. I també per tot el que m’aporta com a persona”.

A El nuevo Nuevo Periodisme (Universitat de Barcelona, 2015), el nord-americà Robert S. Boynton vaticina que en el futur el periodisme serà o molt curt o molt llarg. Per llarg entén articles en profunditat, vídeos, podcasts, llibres: formats extensos que requereixen temps i diners. I de què viurem mentrestant? Boynton tampoc no té cap fórmula nova: haurem de seguir tocant moltes tecles. “Ja m’agradaria que la meva feina fos només escriure reportatges però ara mateix és impossible –diu Martínez–: treballo en una editorial, escric aquí i allà, faig classes. Els reportatges els faig en el meu temps lliure: és el que dóna sentit a la meva vida”. A Zona de obras (Círculo de tiza, 2014), la periodista argentina Leila Guerriero cita l’ídem peruà Daniel Titinger: “Tinc una feina que implica dotze hores al dia, i tot i això vull seguir explicant històries. Escriure una crònica et provoca estrés, no dorms, t’obsessiones, però és el que et fa feliç. I no escrius per diners ni per fama. Escrius per no estar trist”.

(Sobre per què uns en diuen crònica i d’altres reportatge, com diu l’argentí Martín Sivak, citat també per Guerriero: “No tinc de la crònica una definició diferent de la d’una nota o d’un reportatge: explicar una història”. Afegiria que: fidel a la realitat i de la manera més efectiva i atractiva possible. Punt.) 

La curiositat i les ganes d’investigar-ho són indispensables, i fer que flueixi, un imperatiu. El format extens ha de “captivar els consumidors”, escriu Boynton. “El luxe de detalls, la manera de situar les coses... i el ritme, perquè si no es llegeix bé, si no atrapa, allò no serà un llibre, serà una patata”, diu Porta.

Juste assegura que existeix la demanda, un públic que vol llegir reportatges amplis (“allò que ens ha passat a tots quan llegim un text en un dominical i se’ns fa curt”), i també l’oferta, reporters que busquen espai per explicar-se sense límit de caràcters. Per això la UOC va crear Reportajes 360º, que ja ha publicat més de dotze títols d’investigació, denúncia, divulgació. Aviat incorporaran “realitat augmentada, com ara vídeos accessibles des del llibre, per sumar continguts”. I per això l’editorial Saldonar, petita però amb caràcter, té la Col·lecció Periodistes, que compta ja amb quatre títols, periodisme d’investigació, com ara El franquisme que no marxa, de Lluc Salellas, o Castor: la bombolla sísmica, de Jordi Marsal.

Jorge Herralde va a la contra. El fundador d’Anagrama afirma que “la majoria de lectors ja en tenen prou amb els diaris i la televisió” per sadollar la seva fam de realitat, i que prefereixen la ficció. Però resulta que ell és un lector empedreït de diaris, “des de petit”, i és aquest “interès potser financerament malaltís” el que ha convertit la seva editorial en un filó del millor periodisme en format llibre (traduït al castellà).

Anagrama publicà El Nuevo Periodismo (1977), de Tom Wolfe i les obres de tota la colla: Thompson, Southern, Capote, etc. La col·lecció Crónicas arrencà el 1987 amb Cabeza de turco, de Günter Wallraff (que es va fer passar per immigrant per denunciar-ne les condicions de treball), i inclou obres de Bryce Echenique, Barley, Herr, Martí Font, Espada, Lee Anderson, Villoro, Vidal, Biskind, Mailer, Caparrós, Saviano i un llarg etcètera, més de 100 títols i una certesa: “les cròniques van lligades a una geografia i un període històric molt concret, això fa que fora del país en qüestió i del gremi periodístic requereixin per desxifrar-les una voluntat que molt pocs lectors tenen”. Públic lector fidel però minoritari, doncs. Amb una “joiosa anomalia”, afegeix Herralde: l’enviat especial de Déu. 

“Que ara se’n parla com una obvietat”, adverteix, però van haver de passar quatre títols sense pena ni glòria abans que el cinquè arrasés i convertís el periodista polonès Ryszard Kapuściński en una màquina de vendre llibres. El Sha (1987), El Emperador (1989), La guerra del futbol (1992) i El Imperio (1994). Bona premsa, bona crítica, idolatrat, però poques vendes. Fins que amb el llibre dedicat a l’Àfrica, Ébano (2000), “va fer el gran salt (més de 100.000 exemplars venuts fins avui) i tothom quedà meravellat i van començar a buscar els anteriors”. 

A la llibreria La Central (Barcelona), confirmen que Ébano és encara ara un dels 10 títols més venuts de la secció de Periodisme. També hi destaquen ZeroZeroZero, Roberto Saviano esbudellant el negoci mundial de la cocaïna; Crónicas de la Mafia, d’Íñigo Domínguez; De París a Monastir, del Gaziel corresponsal a la Gran Guerra; Los hijos, de Gay Talese; Herr Pep, de Martí Perarnau i Océano África, de Xavier Aldekoa, amb qui tornem al continent africà.

El cas del paradigmàtic corresponsal polonès constata un fet: el periodisme en format llibre de més èxit (comercial) és el literari. Aquell en què la línia entre periodisme i literatura –periodisme i literatura, no realitat i ficció– es difumina (de fet, el periodisme, quan fa l’esforç de narrar i no només d’aixecar actes notarials, és literatura), i el que queda és tan sols una història, real, ben explicada i amb més o menys profusió de recursos narratius com ara diàlegs, escenes, punts de vista, tensió, ritme, clímax. Ébano, de Kapuściński, Honrarás a tu padre, de Talese, Tor, de Carles Porta, El Hambre, de Martín Caparrós, ZeroZeroZero, de Saviano... Són molt més que cròniques, reportatges o assajos. Investiguen i narren històries, realitats, amb vocació social, humanista, de denúncia, i voluntat d’estil. Com escriu Guerriero: “No crec en les cròniques interessades en el què però desenteses del com (...) Perquè no crec en les cròniques que no tinguin fe en el que són: una forma d’art”.

Talese diu que no n’hi ha per tant. Al pròleg del seu darrer llibre, que recull els seus primers articles com a periodista esportiu, diu que ell s’ha limitat sempre a escriure “el reportatge de tota la vida” (molta investigació, molt treball de camp) amb “tècniques narratives de la ficció”. Jorge Carrión, a Mejor que ficción, recorda que va ser Gabriel García Márquez qui el 1955 donà a la crònica periodística “l’ambició i l’estructura de la novel·la” amb Relato de un náufrago, i que, abans, Charles Dana i Joseph Pulitzer havien posat “les bases d’un periodisme d’investigació amb consciència d’autoria i amb voluntat de seducció”. Aquí hem tingut a Pla, Candel, Huertas Clavería, Roig, Vázquez Montalbán, Vinader... Als EUA, Mailer, Capote, Herr i sobretot Wolfe, que posà l’etiqueta del “Nou Periodisme” a tota una generació. Avui, aquí i allà, Krakauer, Guerriero, Conover, Villoro, Orlean, Caparrós, Millás, Saviano, Canosa, Serés, Porta i molts altres continuen explorant possibilitats. Narrant.

Carles Porta destaca que va ajudar-lo molt el Des de la tenebra, de Joan Manuel Oleaque, que reconstrueix el crim d’Alcàsser, i també l’obra sencera de Josep Maria Espinàs, que fa que tot “sembli tan fàcil, tan rítmic, tan melòdic”.

“El reportatge és un gènere sense pàtria. Arreu hi ha temes que requereixen ser explicats amb detall, amb testimonis i una aproximació profunda que combini angles i recursos”, afirma Carles Singla, degà de la Facultat de Comunicació de la UPF. I afegeix: “El reportatge és el gènere periodístic que pretén acostar o transportar literalment el lector al lloc on passen les coses o posar-lo en el centre d'un tema determinat per ajudar-lo a comprendre'l. Una altra característica important del reportatge és la llibertat que l'autor té a l'hora de realitzar-lo”. Hi ha fins i tot qui fa periodisme dibuixant còmics: Joe Sacco a Reportajes, o Jorge Carrión i Sagar Fornies a Barcelona. Los vagabundos de la chatarra. Les històries són, doncs, infinites, i el gènere –el bon periodisme que les narra–, inesgotable.



(Publicat per Jordi Benavente a la revista Capçalera, del Col·legi de Periodistes de Catalunya)

1/11/15

Josep Masanés: “Les aventures són indispensables”

(Jordi Benavente, per a Fantàstik, octubre de 2015)

Josep Masanés va néixer a Barcelona el 1967, quan feia vint-i-vuit anys que s’havia acabat la Guerra Civil i en faltaven encara vuit perquè el dictador morís de vell a l’hospital. Els seus anys d’infantesa van ser “temps de silenci, malgrat les esperances que poc a poc s’anaven obrint pas. Elements conflictius com la guerra o les idees polítiques no es parlaven ni a casa ni enlloc”, assegura. Potser per això La vall de la matança (Cossetània Edicions, 2012) va sortir-li tan explícita, tan extrema, tan fascinant. Va esprémer la memòria col·lectiva retinguda i rajà tot: una història (de ficció) salvatge de 165 pàgines, amb microcapítols ràfega de metralleta que foraden la carn, Tarantino i McCarthy i alguna cosa més.

Entossudit a escriure, Masanés viu des de 2004 a Menorca en una caseta d’una planta als afores de Sant Lluís. Un poblet de cases baixes i blanques, finestres verdes, carrers rectes i encreuats, com una graella, a dos quilòmetres de la capital.

–Sant Lluís és un lloc molt tranquil per escriure. Potser massa aïllat –explica ell.

Escriu (relats i novel·les), es presenta a concursos, el premien (Premi de Narrativa Ribera d’Ebre, finalista del Premi Ramon Llull, Premi Josep Saperas, Premi Joan Marquès Arbona, de Sóller, entre d’altres) i el publiquen.

Isolat, a Sant Lluís, i obstinat, percudint el teclat sense parar. Però no us l’imagineu pas desastrat i solitari com un escriptor maleït. Res d’això. Masanés és llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona, espòs i pare de família, la barba ben retallada, polo Lacoste o camisa, ulls petits, mirada clara. Viu obsessionat per parir històries i donar-les a conèixer, però –una cosa no treu l’altra– no oblida ni deixa mai de banda, assegura, les seves dues prioritats:

–Estic casat i tenim una filla. Són dues dones extraordinàries.

–Quan escrius?

–M’adapto. Al final, el més important és la família. L’escriptura i la lectura formen part de la meva vida, però poden esperar a què fem una partida de parxís.


Quan no juga al parxís amb la seva filla, Masanés escriu amb aquesta cruesa:

La bombeta penjava del sostre, brut i humit, estava curulla de caguerades de mosques i feia una llum groguenca i malaltissa. (…) Duia el cabell rapat i tenia el cos ensangonat i pudent i ple de cucs blancs i petits que el cobrien com una flassada i que el rossegaven i se’l menjaven. Havia estat espellat quasi totalment (…) El terra era ple de beines. Com si allí haguessin estat triant faves durant hores. El terra estava entollat per la sang del caporal”.

Són fragments de La vall de la matança, la història d’un grup salvatge amb una missió suïcida que els obliga a creuar les línies enemigues en plena Guerra Civil.

–Per què no ha triomfat més aquesta novel·la, aquesta mena de Maleïts bastards a la catalana?

–No ho sé perquè no ha fet més soroll. És una primera novel·la, aquest podria ser el motiu. D’altra banda, el tema de la Guerra Civil, per com s’ha tractat en la literatura catalana, no resulta atractiu. Però els comentaris que m’han arribat són molt encoratjadors, i estic convençut que en un moment o altre la novel·la renaixerà.

Per falta de pressupost, no he pogut visitar-lo a l’illa: ens hem creuat correus electrònics. Masanés m’explica que escriu en “una habitació amb un finestró, una taula gran, un ordinador, una impressora, i envoltat de llibres. Per a mi el lloc no és massa important, el que importa és la teva situació mental”. I afegeix: “Avui en dia Internet ha facilitat molt les coses. És molt fàcil fer qualsevol tipus de consulta que abans t’hauria costat setmanes de solucionar. Ja sigui una consulta històrica, tècnica, ortogràfica, lèxica. El que sigui. Però al final el que compta és saber com contar una història”.

–Per què escrius?

–Aquesta és complicada. Podríem dir que per diversos motius. D’una banda, per agraïment als que han escrit abans. Per tornar a la societat alguna cosa del que ells t’han donat. Cal reinterpretar i adaptar els temes clàssics a la nostra realitat. D’altra banda, escriure és una manera de conèixer el món, d’explicar-te’l i de plantejar-te possibles escenaris.

–Autors de capçalera?

–Quan vaig començar a prendrem seriosament això d’escriure, eren Borges, García Márquez, Vila-Matas, Camus, Jünger, Kafka, Gide. Ara mateix, també et diria McCarthy, Bernhard i Gaddis. Però la meva biblioteca és molt extensa i la meva curiositat encara més. De tots els llibres en pots aprendre coses. La meva manera d’apropar-me a la literatura no es afirmant que aquest o aquell llibre és perfecte. És més aviat que entre un munt de runes trobes una pedra preciosa. L’obra d’art perfecta no existeix. Els darrers anys m’he apropat al món de la poesia, al món grec. M’agrada el camí de llibertat que et mostren els poetes. I dels grecs, el seu fort simbolisme.

–Ara a l’octubre publiques Camins sense retorn (Llibres del Delicte, 2015), Premi Josep Saperas.

–Sí, és la història de dos germans irlandesos que són capturats per un vaixell de guerra britànic (segle XVIII) i enrolats a la força. I com no podia ser d’altra manera, acabaran venint a Menorca. (Quan jo vaig arribar a l’illa, em vaig passar els primers anys cercant a totes les biblioteques i museus i llibreries dades sobre la història de Menorca, de manera que el context, si vols escriure, ja el tens. I l’espai físic també, és clar.) El petit pensa molt en la mare, és més somiador i rebel; el gran és més pràctic, cuida del germà petit i li promet que tornaran. Viuen amb aquesta esperança, una vida a la mar i a les escales portuàries molt dura i amb molta intransigència per part dels comandaments.

–Aventures.

–La base de les meves novel·les sempre són les aventures. Després la novel·la pot ser una mica més negra o històrica o poètica o fantàstica, però les aventures són indispensables.

–I l’altre títol, que veurem publicat l’any vinent, és la novel·la amb què vas endur-te l’últim Premi de Narrativa Joan Marquès Arbona, de Sóller, La paradoxa de Schrödinger.

–Sí, primer t’hauria d’explicar el perquè del títol. La paradoxa de Schrödinger fa referència a un experiment de física quàntica en què un electró és dirigit cap a una placa amb dos forats. Quan es comprova per quin forat ha passat resulta que ha passat pels dos. Però si s’observa bé, no és així, realment l’electró es torna tímid i només passa per un dels dos forats. D’aquí es conclou que l’espectador modifica la realitat.

–Gènere fantàstic?

–Sí i no. La base i l’estructura de La paradoxa de Schrödinger és de novel·la d’aventures. Conta la història d’un noi que es diu MM, Maties Miralles, i que va amb cotxe de Ciutadella a Maó. Recull una noia a la carretera i comencen a passar-li coses molt estranyes. Cap a la meitat de la història (la novel·la té només 10.000 paraules), es produeix un gir inesperat i es precipiten els esdeveniments. Finalment, i d’aquí el títol, el lector ha de decidir si la història real és la que conta el narrador o la que sospiten els personatges.

–10.000 paraules sorgides d’un curs d’escriptura creativa, pel que vaig llegir a la notícia que informava del premi. De quan tornant del curs passaves per una carretera determinada. D’aquí la noia de la corba…

–Va sorgir l’oportunitat d’un curs per escriure novel·la amb en Pau Faner i, res, cap a Ciutadella falta gent. Una hora de classe, que sempre era més, i després al sortir era de nit i era l’hivern. La carretera travessa l’illa de cap a cap, però a l’hivern pots pràcticament fer el camí creuant-te només amb dos o tres cotxes. Són 42 quilòmetres. I sí, una mica la idea és la noia de la corba, zombis o esperits malignes que apareixen en mig de la carretera amb voluntat de tocar-te, de palpar-te. Alguna cosa estranya que et pertorba. Però no és una història de por. De fet, crec que el lector riurà. No està confirmat, però en principi ho publicaria Documenta Balear i seria cap a la primavera del 2016.

19/10/15

Rafa Badia: “Parlem de tècnica, però sobretot de semàntica”


(Per Jordi Benavente. Publicada al diari Ara del diumenge 20 de setembre de 2015)

Rafa Badia (Santa Cruz de Tenerife, 1964) és fotògraf i editor gràfic, amb una experiència àmplia en empreses com El País-Aguilar, RBA o Edicions 62. Responsable del curs de fotografia documental i fotoreportatge de l’Escola Grisart, de Barcelona, també n’és professor. Ens ha parlat del “compromís personal que exigeix la fotografia documental”; de saber “descartar” fotografies i triar “només les que expliquen la història”, i del format vídeo, que “no és el futur de la fotografia documental, és el present”.

-Quin és el públic potencial al qual s’adreça aquest curs? D’una banda s’adreça a fotoreporters ja professionals que volen ampliar coneixements tècnics i discursius i d’aquesta manera estar al dia dels nous formats, ja que l’aparició dels multimèdia ha canviat molt el panorama. De l’altra, s’adreça als alumnes que han acabat el primer any del pla d’estudis de la Grisart, que suposa una immersió brutal en el món de la fotografia, i busquen acostar-se a l’especialització i posar l’accent en el vessant narratiu. Aquí ja no parlem de com fer tècnicament una fotografia (ja se’ls suposa, com el valor a la mili), sinó de com explicar coses amb les fotografies que fem. Parlem de tècnica, esclar, però sobretot parlem de semàntica.

-¿Però cal continuar formant fotògrafs professionals, ara que quasi tothom té un mòbil amb càmera i tanta gent té un compte d’Instagram o de Twitter? Justament per aquest motiu és el moment més necessari per formar fotògrafs. Tothom fa fotografies, i moltes són correctes en termes tècnics. Però el discurs, l’ofici d’explicar una història, necessita una formació. Actualment la fotografia interessa moltíssim i a molta gent. Això es veu si vas per exemple al Visa pour l’Image [el festival de fotoperiodisme de Perpinyà]. Hi veuràs cues de gent per entrar, una gentada interessada per la fotografia documental. O el World Press Photo, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, que és una de les exposicions més visitades. Però capgirem la teva pregunta. Ara que tothom té a l’abast bolígrafs i llibretes i ordinadors per escriure, ¿ja no és necessària la formació periodística? I esclar que sí! Més que mai! Perquè hi ha molt soroll, massa informació visual i molt poc discurs elaborat. La clau és ensenyar a desenvolupar un discurs fotogràfic.

-I un cop assolit aquest objectiu, ¿quines són les sortides professionals que hi pot haver? Abans que entréssim en aquesta era electrònica, la sortida professional més natural era la premsa escrita tradicional, que ara està en ple procés de replantejament general justament per l’època que ens toca viure. Així que ara la sortida passa pel que anomenem la triple P: paper, paret i pantalla, que no vol dir altra cosa que publicacions, exposicions i multimèdies. La galeria d’art també és un espai a tenir en compte, per exemple. La fotografia documental ha sortit de l’àmbit exclusiu de les publicacions, que era la seva zona de confort.

-Robert Capa deia allò que una foto no és bona quan no estàs prou a prop d’allò que vols fotografiar. Com s’educa la mirada per aconseguir l’acostament necessari? La formació no és tan sols fotogràfica. Per això a les classes no només parlem de fotografia, sinó també d’història, de societat, d’humanisme... Jo mateix, el 14 d’abril sempre pregunto què va passar el 14 d’abril del 1931 [dia de la proclamació de la República Catalana]. O si em poden explicar una mica què va significar la Guerra dels Sis Dies del 1967 [el conflicte armat entre Israel i Egipte]. Miro de relacionar les coses que passen a la nostra societat. Cal acostar-se a les coses des de l’empatia però també des del coneixement. I a més, en la fotografia documental es produeix un procés estrany. D’una banda, has d’acostar-t’hi per arribar al moll de l’os però, alhora, després també has de saber agafar distància respecte a allò que estàs fotografiant, una distància sense la qual és impossible elaborar un discurs coherent amb les imatges preses. De fet, un dels retrets que acostumo a fer als alumnes al principi del curs és que són tan a prop de l’arbre que gairebé el toquen amb el nas i que, per tant, no tenen prou distància per veure el bosc. Cal tenir empatia i cal tenir coneixements, però també cal establir distància. I respectant això potser aconsegueixes un reportatge interessant i honest. Però, compte, perquè això no vol dir objectiu, perquè l’objectivitat no existeix; existeix el principi d’honestedat.

-Per tant, al curs hi ha teoria, pràctica, context i també els precedents històrics de la fotografia.  I tant. Des que Daguerre va presentar oficialment la fotografia fa 175 anys fins a l’obra de Fontcuberta. I fem seguiment crític dels diversos corrents precedents, bàsicament per saber què s’ha fet, per evitar descobrir la Mediterrània.

-Tot per poder fotografiar, però finalment toca també el procés de l’edició. Jo he sigut editor gràfic en actiu des del 1991 fins al 2005, en l’àmbit de la fotografia de viatges [a El País Aguilar, RBA, Edicions 62, Altair i National Geographic]. Cal saber fer una tria, una selecció, i aconseguir un ordre perquè hi hagi un discurs fotogràfic. Has de saber passar de 10.000 imatges a 100 o 80 que expliquin la història sense que se’n perdi res d’essencial. Sempre tenint en compte que ha d’estar tot orientat a la posada en pàgina. En una revista, un llibre, una paret o una projecció. De fet, molts dels fotògrafs professionals que vénen al curs ho fan per aprendre a desenvolupar aquesta tasca, l’edició gràfica, que és la més difícil de tot el procés. Mig en broma sempre dic que grans mestres de la fotografia documental com Eugene Smith s’editaven molt malament. Aquest és un altre aspecte: és molt difícil editar el teu mateix treball, perquè n’estàs massa a prop sentimentalment. El criteri necessari és escàs. Aquí tenim Pepe Baeza, Maria Rosa Vila, jo mateix... Els especialistes ens podem comptar amb els dits de la mà. I el drama és que en molts mitjans de comunicació ja ni tan sols existeix la figura de l’editor gràfic, que és cabdal en el seu context. És l’equivalent en l’àmbit expositiu del comissari de l’exposició. La feina de descartar, editar, posar en pàgina... En el nostre cas, al curs, com resumir en vint fotos el treball de tot un any. La meitat del curs el dediquem al seguiment d’un projecte i l’objectiu és que tingui la qualitat per ser publicat o exposat allà on sigui.

-I en aquesta època d’evolució tecnològica constant no només cal dominar la càmera de fotos, també la de vídeo. No tant la càmera de vídeo com el vídeo que porten incorporades les càmeres professionals. Es dóna aleshores aquesta situació gairebé esquizofrènica d’estar gravant vídeo i alhora fent fotografies. Has de tenir el cap preparat... Perquè és com escriure poesia i prosa a la vegada. I#la realitat és que no és el mateix pensar una fotografia, llegir-la, que fer-ho amb una seqüència. I realment hi ha molta gent interessada en aquest combinat de fotografia i vídeo, perquè el vídeo no és el futur de la fotografia documental, és el present. I és el format preferit dels alumnes, el multimèdia que porta un discurs híbrid, que inclou vídeo i fotografia. Imagina’t: fotografies, vídeo, so, entrevistes, veu en off... Les possibilitats discursives es multipliquen. Però sigui el format que sigui cal sentit del ritme, musical, narratiu i treball col·lectiu.

-Què més es demana als alumnes, a més de complir el programa? Quines qualitats concretes ha de tenir el fotògraf documental per reeixir? Sens dubte curiositat, això és bàsic. Que tinguin curiositat i que també tinguin disciplina, cal una disciplina terrible. I capacitat de renunciar. I no em refereixo només a renunciar a l’obra feta quan et veus obligat a triar una fotografia d’entre mil, i per tant a descartar-ne unes quantes, sinó a renunciar a coses de la vida personal. Fa anys em va colpir molt una cosa que va dir-me Koldo Chamorro, un fotògraf navarrès, clàssic i bàsic, que ja va morir, en relació amb una fotografia seva. Vaig preguntar-li com havia aconseguit fer-la i quan. I va contestar-me que quan ell la feia jo segurament en aquell moment devia estar al llit amb la meva nòvia. I realment així era. En canvi, ell estava fotografiant una persona que s’estava morint, de mort cerebral, en un hospital. La fotografia documental t’exigeix molt, moltíssim, i té un punt gairebé podríem dir que de vida monàstica. Per això és important que els alumnes tinguin molt clar què volen fer i què els tocarà fer. I assumir-ho, tenir molt clar que tocarà renunciar a moltes coses. El nivell de compromís és molt alt. I aquesta feina, si l’encarem bé, pot entrar en conflicte amb la vida familiar.

-I què aconselles als alumnes que facin un cop els toca buscar-se i, si és possible, guanyar-se la vida? Que han d’anar a trucar a totes les portes. I que tinguin en compte que ara aquestes portes són essencialment virtuals. Han de fer bellugar el seu treball fora. No vull dir estrictament marxar fora de Catalunya o d’Espanya a treballar, vull dir que un cop hagis produït has de mirar d’exportar la teva feina, has de visitar agències, anar a veure arxius, etcètera. El mercat ara és més internacional i la clau és mirar de fer un treball local, estrictament local, i mirar de fer-lo bellugar fora i fer-ho en tots els formats possibles i viables. La figura romàntica del fotògraf internacionalista que fotografia totes les guerres del món i ven la seva feina arreu, tipus Robert Capa, forma part d’un altre temps històric, i ara estem en un altre moment. Ara és més interessant moure un treball d’un àmbit propi i intentar vendre’l fora. Mirada local, mercat internacional.


1/9/15

De LOS DETECTIVES SALVAJES a DETECTIVES i viceversa, atrapat per sempre a la teranyina Bolaño

Primer, la seva morfologia. El primer que m’atrapà del relat 'Detectives' (del recull Llamadas telefónicas, inclòs en el volum recopilatori Cuentos, Anagrama, 2010) va ser la forma com està escrit: un diàleg pur entre dos personatges, 19 pàgines sense cap acotació, absència total de narrador, només la conversa, sense pistes –al principi– que ajudin el lector a saber qui són els dos paios que xerren. Ni a què es dediquen, ni on paren, ni molt menys perquè té lloc aquest intercanvi d’opinions sobre si els xilens són més d’armes blanques o d’armes de foc.

–Te lo juro por lo más sagrado, el otro día leí un artículo que lo afirmaba. A los chilenos no nos gustan las armas de fuego, debe ser por el ruido, nuestra naturaleza es más bien silenciosa.

Primer, doncs, l'estranyesa del format. Segon, la pròpia naturalesa de la conversa, vocabulari, girs i silencis amb què l’autor dibuixa dos personatges cosits a un món de violència que, ho entenem de seguida, els és quotidià.

–¿El Manurhin es un Magnum? 
–Claro que es un Magnum. 
–Yo creía que era un arma francesa. 
–Es un .357 Magnum francés. Por eso no se deshizo de él (...)” 

Impossible no connectar-los amb en Jules i en Vincent de Pulp Fiction, discutint si “per aquesta feina havíem d’haver dut retallades” o no. Passa que els dos pinxos del Tarantino eren assassins a sou, i els del Bolaño són policies... Tercer: la forma com la mateixa conversa va revelant de manera natural on són, qui són i que fan aquests personatges. (Estic sent poc explícit expressament: millor que el llegiu, si encara no ho havíeu fet, que jo vaig tard però heu tingut temps de sobres, que és de 1997.)

–¿Te acuerdas del 73?
–Era en lo que estaba pensando.
–Allí los matamos a todos. 
–Mejor no aceleres tanto, al menos mientras me lo explicas.
–Poco es lo que hay que explicar. Llorar, sí, explicar, no.

Diàleg sec però evocador entre dos personatges que, amb només 19 pàgines, repassen, narren alguns episodis de la seva pròpia història, sobretot un que els obligà a mirar-se –figuradament i literal– al mirall i a descobrir en què s’havien convertit. 

Quart, la intertextualitat. Quan de sobte un cognom mencionat per un dels dos detectius ens fa viatjar, no en el temps, ni en l’espai, que també, sinó en l’univers format per l’obra de Bolaño, ens fa saltar de les 19 pàgines del conte 'Detectives' a les 609 de Los detectives salvajes. Tot en la teranyina del xilè està connectat: un dels protagonistes d’aquella novel·la és secundari de luxe en aquest relat, algú només mencionat aquí pren més importància allà, i viceversa. O com he llegit que va dir ell mateix: “El que lea un libro mío... muy bien. Pero para entenderme hay que leerlos todos”. (I l’autor de 2666 no ha estat l’únic a treballar i escriure així. L’Anna Maria Villalonga parla sempre –perquè l’ha estudiada– de “la teranyina” que ha teixit l’escriptor Jordi De Manuel, al llarg d’anys i de llibres. Marc Pastor concep la seva literatura sota un “pla mestre” que, assegura, té dissenyat de fa temps... I no són els únics: com ens arriben a fer gaudir tota aquesta colla!)

I cinquè, el perquè del conte. Un dels perquès, un que hi he “llegit” jo. I aquí us esguerraré una mica (només una mica) el final del conte amb una petita interpretació personal. Així que atureu-vos aquí mateix si voleu gaudir-lo verges. I tot, deia, per mostrar-nos, descarnada, la pèrdua d’innocència, la joventut que no torna, les il·lusions esclafades qui sap si per la brutal repressió policial d’una dictadura o per la pròpia vida o tot alhora.

(...) y luego desvió los ojos, sacó la cara del espejo y se detuvo un rato mirando el suelo.
–¿Y qué?
–Eso le dije yo, ¿y qué?, ¿eres tú o no eres tú? Y él entonces me miró a los ojos y me dijo: es otro, compadre, no hay remedio (...)

Fins aquí el que us esguerro, ja he dit que seria només la punteta. 

I dit això, aquí mateix, en aquest punt, deixo penjat l'apunt, i torno a Bolaño. Que sóc mosca llaminera i aquesta teranyina és tan temptadora –i tan enganxosa– que em temo que m’hi quedaré atrapat per sempre.

17/7/15

Paraules que encenen proses

A la Laura López Granell, poeta, mestra, amiga, entranyable patidora, incandescent.
Amb un cargol viu -i tot un prat d'herba molla i exultant- dins del puny.

Petarrellejar, vinclar, brum, esquerda, cofar, tremoladís. Com si ens ho hagués gravat amb un diamant al front: claríssim, ens ho va deixar la professora. Tant, que només va faltar-li regalar-nos-la, allà mateix, ella mateixa: hauríeu de tenir una d’aquelles llibretetes amb abecedari, sabeu?, i col·leccionar-hi paraules. Senderi, sòrdid, acaronar. Les que ja domineu no calen, són les estranyes, les que us enlluernin quan llegiu altres veus, les que heu d’anotar, va dir-nos aquella tarda (el meu grup de Narrativa era el de les tardes dels dimecres). Debades, deixondir-se, desastrat, bru, bri, brou, brandar, masegar, pansir. Colliu sobretot les que bateguin i espeteguin, les que tinguin llum, misteri, vida, que no sempre voldrà dir les més belles, ni les més evidents. Foradar, fitar, furgar, fúria, escardalenc, escarafalls, eixut, desferra. Les que calgui, ho sabreu quan les tingueu davant. Sense oblidar les que potser ja coneixeu però encara no teniu domades. Guitza, gresca, gemec, estralls, gravitacional, ennuegar. Les manses no calen, aquestes sempre les tenim a l’abast. Atrapeu i domestiqueu mots amb urpes i ullals, dracs, follets i fulles ben esmolades, esgarips, trinitrotoluè i punyalades. I subratllava com sempre cada pausa amb el seu somriure murri, la mirada apassionada. Impune, jàssena, esverar, miol, dors, engorronir. No saps mai quan una d’aquestes paraules anotades al vol pot il·luminar-te una prosa, deia mentre jo n’anava prenent nota mental: em cal una llibreteta amb abecedari, i recollir-hi, amb paciència de monjo i empenta adolescent, la interminable i eclèctica i fèrtil lletania, llambregar, paparra, biaix, obscè, oremus, barjaula, hule, plor, rònec, renec, xiuxiuejar, esgarrifança, espasme, rúfol, ganyota, parany, delícia, lacerant, xerricar, aixopluc, vellut, aguait, rau-rau, que no saps mai quan una d’aquestes paraules pot encendre’t i desfermar l’inimaginable.

13/7/15

Amb el codi del xip groc tatuat al quàdriceps

(Publicat per Jordi Benavente a Championchip.cat)

Cap no és perquè sí. No són simples ornaments estètics, ni dibuixets triats d’un catàleg o buscats a internet. Tots tenen un significat especial, personal. Cadascun dels dotze tatuatges que llueix el Jorge parlen de fets que d’una manera o d’una d’altra li han marcat la vida –i la pell.

Una petita pilota de futbol, a l’espatlla, pel debut a Segona B amb el Sabadell. El nom de la seva filla, Ainhoa, al canell. Una filigrana tribal, a l’avantbraç, després que li maseguessin el turmell jugant a futbol i, malgrat tot (i gràcies al doctor Ramón Cugat), se’n sortís i pogués continuar practicant esport. El logotip de l’Ironman (una ema coronada per un punt) després del primer cop que va acabar aquesta dura prova, a Niça. Tres siluetes –una corrent, una pedalant, una nedant– que li recorden que, si l’any que ve pot participar i acabar l’Ultraman d’Austràlia i per tant guanyar-se la plaça, el 2017 serà al Pacífic, a l’Ultraman de Hawaii, “el somni –diu– de qualsevol triatleta”.

I així fins a dotze motius personals.

Marcats a la pell, amb agulla i pigments.

El tercer dels quals, un codi. Dues lletres, guionet, tres xifres, dues lletres: DZ-153YN, el codi del seu xip groc.

Jorge Martín Ubric (Terrassa, 1976) fa de comercial en una empresa de compravenda de furgonetes Califòrnia, i també de monitor i entrenador personal al Holmes Place de Balmes, Barcelona.

Apassionat dels triatlons, és un paio fibrat, fort i lleuger, bronzejat i simpàtic. Des del 2007, al quàdriceps dret hi du tatuat el codi del seu xip groc: “Així sempre el tinc a mà quan m’haig d’inscriure a una cursa”, diu.

Diu que molta gent li pregunta què significa i que sovint els pren el pèl i els contesta que és “el número de la cel·la de la presó o la matrícula d’una antiga Vespa”. Diu que n’hi ha que el prenen per boig.

Sap que en cas que perdi aquest xip groc que du marcat a la pell, el següent que adquireixi tindrà una altra numeració, i diu que no passa res, que tot el que ha competit –patit, lluitat, assolit– amb aquest xip, no s’oblida.

El Jorge té una filla de catorze anys que juga a futbol sala i una dona, la Montse, que també fa esport i que té molta paciència amb ell. A casa seva ho saben i ho entenen: d’això de nedar, pedalar i córrer ell n’ha fet una forma de viure, que li demana temps i forces. I fins i tot una habitació.

Una habitació plena de vambes, samarretes i bicicletes usades; desenes de dorsals cobrint les parets. Són –han estat– bons moments, que ell atresora i mostra amb orgull. Com els tatuatges.

Quan els de màrqueting parlen de fidelitzar clients, no s’imaginen que algú es tatuarà el codi del xip. Ell ho sap. Ha fet de comercial en diverses empreses de diversos sectors. I no se’n penedeix, diu que no ho va fer ni amb ànim de lucre ni per obtenir cap tipus de publicitat, que la motivació era personal: “Tot el que he fet amb aquest xip no s’esborrarà, són bons records que quedaran per sempre”.

Aprofito per preguntar-li, a ell que es dedica a entrenar corredors i triatletes, què els diria als que tot just comencen. Ho té claríssim: “T’has de deixar aconsellar i que et miri un metge; un bon pla d’entrenament i seguir la progressió, sense cremar-se, sense pressa, sabent sempre què fas”, diu.

“Fer esport –afegeix– és com tenir gossos, per força et fa millor persona. Rendeixes més a la feina, estàs millor amb la família”.

10/7/15

L’última visita de Josep Pla a Martorell

(Premi Vila de Martorell 2015 al millor article de divulgació. Publicat per Jordi Benavente a Núvol)

El dia abans que Josep Pla visités Martorell per última vegada, el Barça va clavar cinc gols al Real Madrid a domicili. El mític zero a cinc al Bernabéu, del diumenge 17 de febrer de 1974, amb dianes d’Asensi (2), Cruyff, Juan Carlos i Sotil. L’escriptor escoltà el partit per la ràdio, al menjador de Can Sunyer del Palau, terme de Sant Andreu de la Barca, la casa pairal de la família Santacana, segons explica el mateix Jaume Santacana, que aquella setmana va fer-li d’amfitrió i que matisa: “Dir que va escoltar-lo no és del tot exacte, perquè a en Pla no li interessava gens el futbol, però sí que vam tenir el partit de fons tota la sobretaula. I amb ell les sobretaules eren interminables: sabies quan començaves però mai quan acabaries, era curiós de mena, a vegades només ens fèiem preguntes, que ens responíem amb d’altres preguntes”. El locutor anava narrant la desfeta blanca, cantant el reguitzell de gols de l’equip blaugrana, mentre ells la feien petar, entaulats tranquil·lament, ben abastits de tabac, cafè i conyac. Santacana no recorda de què parlaven aquella tarda concretament (diu que tocaven tots els temes del món: “política, història, literatura, la pintura holandesa del XVII, els vins francesos, les dones, els vents, els pescadors, el bestiar; era un xerraire empedreït, i escoltava encara més”) però sí que recorda que Pla li gorrejava els Benson and Hedges, i que ell es deixava gorrejar de gust.

Josep Pla i Isidre Clopas. Foto Porta (Martorell)

Mas Pla, Llofriu, 1969
Amb el anys, Jaume Santacana (Barcelona, 1950) acabaria dirigint documentals i tenint càrrecs de responsabilitat a Televisió de Catalunya i en diverses productores audiovisuals, però a finals de 1969 era tan sols un jove llicenciat en història de l’art i estudiant de cinema, que un bon dia es presentà al Mas Pla de Llofriu, acompanyat de Toni Garriga i Joan Baca, amb la intenció de rodar un documental en 16 mm sobre “el millor prosista en llengua catalana que ha existit mai”.

Anaven ben recomanats pel també escriptor Maurici Serrahima, oncle polític de Garriga i conegut de Pla, però l’empordanès, sec i sorrut, de seguida aixecà una mà autoritària que els féu callar de cop. “Santacana? No seràs pas dels Santacana de Martorell?”. I davant del sí del nouvingut, somrigué i pronuncià un mot enigmàtic: “Rubricatus”. I amb aquest mot –mig paraula màgica, mig sant i senya–, ell mateix desfermà els seus propis records: el més esquerp dels empordanesos s’estovà i retornà per uns moments als anys trenta.

Martorell, 1930
Jaume Santacana és descendent dels Santacana de l’Enrajolada de Martorell (avui convertida en casa museu), fundadors del Sindicat Vitivinícola del poble i de les caves Rubricatus, vet aquí el poder evocador del mot en qüestió. Quan li digué a Pla que Lluís Santacana era el seu pare, l’escriptor va tancar els ulls, foscos com dos traus antics, i començà a evocar el Martorell de principis dels trenta, en veu alta. Que si el seu amic Lluís i el vi blanc dels Santacana, que l’embogia; que si la fonda de l’estació de Martorell, on s’allotjà quan treballava en El sistema de Francesc Pujols. Manual d’Hiparxiologia (Llibreria Catalònia, 1931); que si el propi filòsof de la Torre de les Hores i la resta de tertulians de l’Ateneu, el Círcol i el Progrés; que si en Puig, el famós cambrer, amb els pantalons tocant-li l’aixella i que, li demanessis el que li demanessis, et portava sempre el que li donava la gana… Les credencials martorellenques obtingudes pel Santacana pare als anys trenta van obrir-li al Santacana fill, a finals dels seixanta, les portes del mas Pla i del seu il·lustre habitant, de bat a bat i per sempre. Passat el mes i escaig que va durar el rodatge del documental, ja eren amics i van començar a tractar-se amb regularitat.

Segons Santacana, en més d’una ocasió s’embarcaven tots dos en improvisades excursions a bord del Seat 600 del martorellenc, i voltaven pel país, sense rumb, sense pressa, embrancats en una conversa contínua i aturant-se només quan els ho manaven la gana, la set o algun paisatge voluptuós.

Al cap d’uns anys, Santacana convidà l’escriptor a passar uns dies amb ell i la seva dona a Can Sunyer, a cinc minuts de Martorell, i, el més sorprenent, Pla acceptà.

Can Sunyer del Palau, diumenge 17 de febrer de 1974
No era fàcil tenir-lo de convidat a casa. I això que Santacana diu que li ho posà tot molt planer, fins i tot va deixar que s’instal·lés al llit de matrimoni. Però és que Josep Pla (Palafrugell, 1897 – Llofriu, 1981) “vivia sense ordre ni concert, tenia uns horaris molt bèsties i anava molt a la seva. Era un paio difícil i també una mica misogin: la meva dona va haver d’aguantar-li més d’un estirabot aquells dies. Si no li agradaven uns espinacs, per exemple, era capaç de fotre-te’ls per barret”, diu Santacana.

S’enllitava de matinada, sovint saturat d’alcohol, i patia d’insomni. No es llevava gairebé mai abans del migdia, treballava (escrivia) a les tardes i, havent sopat, si tenia companyia, es quedava entaulat, conversant, fumant, bevent, fins a la matinada següent. I així dia rere dia. Ho explica ell mateix a La vida lenta (Destino, 2014).

Per això la sessió de fotos de l’endemà no estava programada al matí sinó passada l’hora de dinar, amb el sol baix d’hivern, el millor focus de llum natural del món.

Martorell, dilluns 18 de febrer de 1974
L’instint del retratista va fer-ho possible. El fotògraf Salvador Porta, assabentat de la presència a la comarca de l’autor dels Homenots, va aconseguir el telèfon de Santacana i s’hi va coordinar perquè, ja que eren al Palau, s’acostessin una estona al Pont del Diable, que aprofitaria per fer-los unes fotografies. Gràcies a la seva bona pensada, avui tenim aquestes valuoses imatges, l’únic testimoni del pas de Pla pel poble, en la seva darrera visita a Martorell. (Les altres fotos que se’n conserven són de 1930! D’aquells mesos d’estiu que l’empordanès va fer-hi vida per escriure el llibre sobre la filosofia de Pujols.)

Aquella tarda del febrer de 1974, Santacana va aparcar el 600 davant del Bar Manel. I no se’n recorda però diu que gairebé segur que van entrar-hi a saludar i a fer un cafetó –traguet de conyac inclòs– per animar la tarda. Als jardins del Pont del Diable, els esperaven el fotògraf Salvador Porta i l’historiador local Isidre Clopas.

“No sabíem que també venia en Clopas; tot un personatge”, evoca el fill de l’Enrajolada. “Va posar-li el cap com un bombo a en Pla, parlant-li sobre un llibre que acabava d’escriure. Era divertit veure’ls junts”.

Feia una tarda plàcida d’hivern, sense vent i amb bona llum. Santacana anava desabrigat i la seva dona, amb minifaldilla. Clopas era l’únic ben acotxat, amb un tres quarts sobre l’americana de pana. Pla duia camisa i jersei –ratat–, americana “color de gos com fuig” i la seva inseparable boina. “A l’hivern no se la treia mai, només quan entrava en alguna casa. El protegia del fred, sobretot quan escrivia al mas, a la sala de la llar de foc, que hi fotia un fred que matava”.

Van creuar el Pont del Diable tot passejant, fins a l’arc romà; mitja volta, i tornada cap al cantó martorellenc. Salvador Porta va retratar-los mentre xerraven a tocar de la font de l’Eudó. Cinc fotos en blanc i negre. Testimoni mut d’aquella jornada.

“Vist de lluny estant, amb la seva petita construcció sobre la punta de l’ametlla de l’arc central, sembla una joguina. És una pura delícia. Destruït durant la guerra civil, durant anys semblava que a Martorell li faltés alguna cosa. Per fortuna, ha estat reconstruït últimament”, havia escrit Josep Pla, a la seva Guia de Catalunya (Destino, 1971).

El veterà Ferran Porta confirma que va ser el seu pare (ja desaparegut, com Clopas i Pla) l’autor d’aquestes cinc imatges: les busca a l’arxiu del seu estudi de la Vila i les escampa sobre el taulell. I es lamenta: “A mi em devia tocar algun altre encàrrec, aquell dia, llàstima. Per això hi va anar el pare. No te’n puc explicar res més”.

Josep Pla i Isidre Clopas. Foto Porta (Martorell)
Cinc fotos, doncs. Tres de grup: Jaume Santacana, Teresa Juncosa, Isidre Clopas i Josep Pla, conversant entre ells. I dues de l’historiador i l’escriptor; i d’aquestes dues, només una en què Pla mira directament a càmera. El rostre colrat, envellit, tancat. La mirada profunda i fosca, però franca. La mà dreta a la butxaca i l’esquerra, a mig aire, com si renyés o advertís el fotògraf per algun motiu ara ja indesxifrable –Santacana no se’n recorda. Potser li feia alguna conya a Porta. Potser li exigia que acabés, que ja n’estava fart de tot plegat, qui sap.

Hi havia dos Josep Pla, segons Santacana: un Pla dotat d’una sensualitat que li traspassava la pell i amb un grau de sensibilitat extrem, que podia emocionar-se quan et parlava d’Itàlia, quan recitava uns versos de Dant o evocava les potes d’un cavall pintat per Velázquez o el detall d’una escultura de Maillol. I també hi havia el personatge que ell mateix s’havia creat: el pagès murri, groller i malcarat, que tan aviat es feia el tímid com engegava la gent a passeig, sense més.

El Pla que mira a càmera en aquesta imatge sembla tan sols un Pla fatigat. Un home de setanta-sis anys, complex i viu, però cansat.

Dos anys després, entrevistat pel periodista Joaquín Soler Serrano a TVE, el mateix Pla mostraria les seves màcules sense pudor: “He viscut molt poc, jo. No tinc ni idea de res. No sé, per exemple, què és l’amor. M’he enamorat d’un paisatge, d’una ciutat, d’un arbre, d’una herba. Però tractant-se d’éssers humans… Tinc una idea bastant contrària als éssers humans. No hi crec gaire i espero que els altres no hi creguin gaire, en mi. (…) Una cosa és la literatura i l’altra, la vida, que és molt més complicada”.
Clopas, Santacana, Juncosa i Pla. Foto Porta (Martorell)
La tarda del 18 de febrer de 1974, acabada aquella curta però històrica sessió de fotos a tocar del Llobregat, el grup va estar xerrant una estona més i, tot seguit, es va dissoldre.

Josep Pla no tornaria mai més a Martorell. Va morir set anys després, el dia de Sant Jordi de 1981, al seu mas de Llofriu.

Aquesta mateixa imatge en què l’autor d’El carrer estret mira a càmera –ens mira, emmarcat pel Pont del Diable i la muntanya del telègraf– va ser l’escollida, vint-i-tres anys després, per il·lustrar l’opuscle Josep Pla a Martorell (Ajuntament de Martorell, 1997). Tan sols se’n va eliminar la presència de Clopas, que va ser discretament fos a blanc, esborrat, coses de l’art de dissenyar portades.

Martorell, 1997, Any Pla, centenari del seu naixement
La responsabilitat de recollir en una petita publicació la relació de l’escriptor de Palafrugell amb el nostre poble van assumir-la l’historiador local Ferran Balanza i la filòloga martorellenca Teresa Amat, tots dos lectors i admiradors de l’obra de Pla. Inicialment van proposar a l’Ajuntament de fer un senzill full desplegable, però atesa la quantitat de material trobat, el tríptic projectat acabaria convertint-se en un opuscle de trenta-dues pàgines. Historiador i filòloga van emprendre aleshores “una feina de corcó per convèncer qui calia convèncer que era una cosa que s’havia de fer”, explica Amat. Tot seguit vindria la “feina de formigueta”. Encara no s’havien inventat ni el Google ni les bases de dades informatitzades, de manera que van haver de picar pedra a la manera tradicional: visitar arxius i hemeroteques i cremar-se les celles solcant l’obra completa de Pla a la recerca de la referència martorellenca. El resultat va ser Josep Pla a Martorell (Ajuntament de Martorell, 1997), només disponible a la biblioteca del poble, ja que l’edició està exhaurida. Inclou correspondència de l’escriptor al seu germà Pere i al filòsof de la Torre de les Hores (missives desaparegudes des d’abans que es constituís la Fundació Francesc Pujols i que, per tant, ja només es poden consultar en aquesta publicació, segons Amat); un article introductori signat per la pròpia filòloga; una cronologia i una relació de les obres planianes; i la reproducció d’un reportatge signat pel periodista Josep Maria Planes («Una tarda a Martorell, amb Francesc Pujols i Josep Pla»; setmanari Imatges, juliol de 1930) amb fotografies de l’època.

Finalment, l’opuscle també inclou els fragments de la Guia de Catalunya (Destino, 1971) en què Josep Pla parlava del nostre poble: “Martorell queda situat enmig d’aquesta creu de circumstàncies geogràfiques. És una població posada entre rius i ponts, entre carreteres i ferrocarrils, entre comarques i terres. És allò que s’anomena una població estratègica. (…) Albirem, al nord, el Montseny; a ponent, Montserrat, i, als peus de l’observador, serpeja, llangorós i cansat, el roig Llobregat”.

Sense perdre mai de vista l’emblemàtica muntanya: “Quan obro la finestra veig Montserrat. Al matí, sota el cel clar i l’aire límpid, la muntanya es dibuixa d’una manera precisa i exacta. ¿Hi ha cap més poble a Catalunya que, si obriu la finestra, us presenta Montserrat com posat en una safata?”.

I passejant, de nit, per l’horta de l’Anoia: “S’hi produeix, en la frescor d’aquestes terres humides, un aparatós raucar de granotes, que a la primavera es barreja amb els meravellosos i vellutats cants del rossinyol (…) Vaig poder veure el poble embolicat per la mòrbida i pàl·lida llum de la lluna, mentre en la llunyania xiulava una locomotora que semblava cansada”.

La “feina de corcó” de Balanza i Amat va acabar donant altres fruits: “Vam organitzar una conferència de Miquel Pairolí; vam portar l’obra de teatre A peu Pla, de Joan Riera i Martí Peraferrer, i l’espectacle de titelles Ex-pla-nades, de la companyia l’Estenedor; i, al final, l’Ajuntament va llançar la casa per la finestra i va inaugurar el carrer de Josep Pla i un monument en honor seu al nou barri de les Bòbiles”, resumeix Amat.

1/7/15

Una escocesa i una anglesa es disputen la Lliga Championchip (2a part): Linda Arnott

(Publicat per Jordi Benavente a Championchip.cat)

Linda Arnott (Glasgow, 1969) és una atleta tàctica i plena de determinació. I com la seva amiga Victoria Hodgkinson, també vol guanyar la Lliga Championchip.

L’escocesa té el físic adequat –fort i dúctil– per ser quasi sempre davant de tot. I s’emociona amb els èxits. I pateix amb cada entrebanc. I de tant en tant també se li escapa un somriure durant la carrera. Però, sobretot, Linda Arnott és una corredora que no deixa mai res a l’atzar.

És una atleta popular que sap extreure conclusions de cada quilòmetre recorregut. De cada nova prova a què sotmet el seu cos. De cada corredor que supera. De cada triomf. Cada vegada que fa podi i que col·loca una copa més a la prestatgeria del saló, valora l’experiència i n’anota mentalment una conclusió, una manera de fer-ho encara millor la propera vegada.

Linda Arnott diu que és clar que li agradaria guanyar la Lliga, que seria un assoliment personal, fruit de moltes hores d’entrenament i, també, de l’aplicació del seu lema: “Do the best you can” (“Fes-ho tan bé com puguis”). O dit d’una altra manera: no deixis mai res per verd, no et reservis, no t’arronsis, no abandonis ni deixis de lluitar mai. Sota cap concepte. Determinació, dèiem.

“No he abandonat mai cap prova. Fins i tot amb una ferida al genoll, sagnant, després d’una caiguda en una cursa de muntanya (imaginem-la: el cabell recollit amb una cua ben tensada, la mirada de dolor però sobretot de decisió darrere les ulleres fosques, la sang i el fang regalimant-li fins als mitjons, i, als auriculars, una bona sessió de Carl Cox). No tinc cap truc, però estic decidida a arribar a la meta. Sempre dic que hi ha un vint per cent que és físic, però l’altre vuitanta per cent és mental”, diu Arnott.


La corredora escocesa s’entrena sobretot en pujada. A Montjuïc. I un cop al mes també fa una tirada llarga des de la plaça d’Espanya fins al Tibidabo.

Tàctica, dèiem. Acumular força desnivell a les cames durant els entrenaments perquè després, a les curses, sempre sembli que tot fa baixada.

Com Hodgkinson, Linda Arnott forma part del CM Sígueme. “Compartim l’objectiu de fer-ho tan bé com puguem i, al mateix temps, de gaudir de la cursa”. I afegeix: “Victoria Hodgkinson és una molt bona corredora i es mereix guanyar la Lliga tant com jo. Estic segura que guanyi qui guanyi ho celebrarem juntes”.

Mentrestant, Arnott corre tantes curses com li permeten el físic i la família. L’escocesa té parella, l’Edwin, i dos fills petits, de 4 i 6 anys. Diu que sovint és el propi Edwin qui l’apunta a les curses (ell no corre, fa ciclisme) i qui l’anima sempre a buscar nous reptes. L’últim va ser córrer tres curses en un sol cap de setmana. Bombers, l’Endimoniada i els Blaus: “una 10k d’asfalt, plana, una 18k de muntanya i una altra 10k d’asfalt amb dues pujades ben pronunciades”. El resultat: dues copes en tres dies.

Copes que acaben a la prestatgeria del saló de casa seva. “Als nens els fa molta il·lusió mostrar-les als seus amiguets quan vénen a casa a jugar”.

Aquesta gerent d’un dels departaments comercials d’una important marca d’impressores, va començar a córrer el 1996 a Glasgow, la seva ciutat natal. Des d’aleshores, exceptuant els dos embarassos, no ha deixat de fer-ho. Diu que per a ella hi ha tres punts bàsics per ser una bona esportista:

“Somriure i gaudir de la cursa. Aprendre de cada prova per fer-ho millor la propera. I respectar els altres corredors, sobretot les dones, que compartim objectiu”.

26/6/15

Una escocesa i una anglesa es disputen la Lliga Championchip (1a part): Victoria Hodgkinson

(Publicat per Jordi Benavente, a Championchip.cat)

Esmalt d’ungles. Vermell, rosa, negre, tant és el color. Però resulta indispensable perquè les ungles dels peus, castigades per quilòmetres i quilòmetres d’entrenaments i competició, tornin a somriure. Somriure i posar sempre bona cara és el gest que millor resumeix l’actitud d’aquesta destacable corredora.

Una atleta popular que assegura que quan nota que li falten forces en una cursa, en els moments més durs, pensa dues coses. Primer, en no decebre’s a si mateixa. I segon en el vinet amb què ho celebrarà amb els amics després de l’esforç. “Així que aquest és el meu truc: serro les dents i miro de sortir el millor possible a les fotos de l’arribada”, explica Victoria Hodgkinson (que ara que som a mitja temporada i encara pot passar de tot, s’està disputant amb Linda Arnott el lideratge de la Lliga Championchip).


Les ungles fetes malbé; el despertador posat a hores criminals, dissabtes o diumenges; hores i hores d’entrenament o el fet d’haver d’acomiadar-se dels amics just quan comença la festa perquè l’endemà hi ha cursa. Tot plegat és secundari quan gaudeixes corrent, assegura Hodgkinson. I aquesta atleta popular –professora d’anglès nascuda a Londres el 1985 i resident a Barcelona– afirma, ras i curt, que ella corre perquè li agrada córrer. I afegeix: “És el meu moment, deixo el mòbil a casa i desconnecto de tot. I a sobre va molt bé per l’Operació Biquini!”.

Sempre havia fet esport però va ser una amiga (“tu ja saps qui ets!”, li pica l’ullet des d’aquestes línies) qui va aficionar-la del tot a això de córrer, quan va demanar-li que l’acompanyés a la Cursa dels Bombers de 2013.

Hodgkinson és una tot-terreny que entrena entre quatre i cinc dies a la setmana (a la Diagonal, a Can Dragó, a la platja, a les vores dels rius Llobregat o Besòs, i fins i tot a la muntanya de Montserrat) i sovint acompanyada del seu nòvio, que és “un crack del running, així que podem entrenar junts, entén totes les meves manies i no pot queixar-se per haver-nos de llevar d’hora el diumenge, ni de les ungles lletges, jo almenys me les puc pintar!”.

A banda de la llengua anglesa i de l’amistós picapunt que mantenen per ser la dona més ràpida de la Lliga, Linda Arnott i Victoria Hodgkinson també comparteixen club, el CM Sígueme. Hodgkinson destaca el contingut social d’aquests equips: “Hi tinc grans amics, i quan anem a les curses no es tracta només de córrer sinó de passar-nos-ho bé”.

L’escalf d’amics i familiars és molt important per a ella. “Tot és més fàcil, acompanyada d’amics corredors podem riure junts de les nostres bogeries, com fer doblet i córrer dues curses en un cap de setmana”.

“I a les maratons, per exemple, sempre vénen els meus pares i alguns amics a animar-me, sense ells seria molt més difícil”. Diu això pensant especialment en l’edició del 2014, on pel que explica va haver d’afrontar no només el repte físic sinó els seus propis “dimonis”.

Sobre si creu que podrà superar la Linda Arnott, Hodgkinson assegura que li està costant “sobretot en 10k, perquè Linda està en plena forma aquest any; es mereix totes les copes que està guanyant. Jo espero el meu moment en mitges distàncies”, diu, i somriu, sempre.

17/6/15

Visitar una amiga a Barcelona, córrer dues curses, guanyar-les. El cap de setmana de l'atleta Lisa Öhberg

Mai no havia fet de periodista i pare alhora. Abans d'ahir vaig entrevistar una atleta en anglès, amb llibreta, boli i gravadora, i el nen somrient al cotxet.

L'atleta, sueca, 26 anys, va acabar dient que era "so cute", el nen. El nen, 8 mesets, quan vam quedar sols, va tancar el puny, polze alçat.

Vet aquí el resultat (article i fotos) que he publicat a la web de Championchip.cat


No sempre fem plans. A vegades assolim grans fites (i guanyar la Cursa dels Bombers en categoria femenina n’és una) per carambola; suant de valent, és clar, perquè ningú guanya una 10k caminant, però sense haver-ho previst.

Primer el seu entrenador li diu que ja que està decidida a anar-se’n una setmana de vacances a Barcelona i a faltar als entrenaments, que almenys hi intenti córrer una cursa, per no perdre la forma.

Segon, la casualitat fa que justament aquell cap de setmana tingui lloc a la ciutat una de les curses populars més multitudinàries i sonades, que enguany estrena circuit i horari (nocturn).

I tercer, i més sorprenent, obeint en tot moment l’entrenador, l’objectiu de l’atleta sueca Lisa Öhberg (Uddevalla, 1988) no era córrer una 10k sinó una 5k, distància en què es troba més còmode. Tant és, les acabaria guanyant totes dues.

L’especialitat d’Öhberg, tant a Suècia com als Estats Units, on va formar-se com atleta universitària, són els 1.500 m i els 5.000 m, en pista (tot i que també té experiència en asfalt i cross).

El seu entrenador li demanava, doncs, que diumenge donés el màxim corrent la 5k dels Blaus de Gràcia. En canvi que participés a la Cursa dels Bombers divendres a la nit era secundari, només si li feia il·lusió i, en tot cas, sense cremar-se, reservant forces pel diumenge.

Ella va dir-li que no patís, que així ho faria. Però un cop a Bombers, divendres, “amb tanta gent i amb una cursa tan maca”, no se’n va saber estar i va sortir a totes, explica Öhberg, dilluns, tot fent un cafè a la terrassa d’un bar de l’Eixample, hores abans d’agafar l’avió per tornar a Suècia.

Öhberg és una dona jove, atlètica, rossa i simpatiquíssima que gaudeix calçant-se les vambes fins i tot quan està de vacances. Diu que córrer és una de les millors maneres de descobrir una ciutat.

Ha vingut a visitar una amiga, també sueca, que viu a Barcelona i amb qui va coincidir fa uns anys als Estats Units. En els set dies que haurà estat a la ciutat ha corregut i ha estat la dona més ràpida a la We Run Barcelona – Cursa Bombers 10k del divendres (36:58) i als Blaus de Gràcia 5k del diumenge (18:09). “El meu entrenador hagués desitjat una marca millor, és clar”, diu ella.

Lisa Öhberg va néixer el 1988 a la ciutat d’Uddevalla. Va formar-se com a atleta (primer futbol, després atletisme) a Los Angeles, on estudiava màrqueting. Va canviar la pilota per la pista quan els seus entrenadors van veure que, tot i tenir bon toc i visió de joc, destacava deixant enrere els contraris. Corria més que ningú.

Actualment torna a viure a Suècia, on forma part d’un club d’atletisme i competeix a nivell nacional; treballa i continua formant-se, ara en Psicologia de l’Esport.

Diu que té ganes de tornar a Barcelona aviat i repetir l’experiència. “Ara ja conec la web de Championchip i el calendari de la Lliga”, afegeix somrient.

La rebrem amb els braços oberts.

(Text i foto: Jordi Benavente, per a Championchip.cat)

5/6/15

Fins al punt en què, de sobte

Sortir a córrer només per arribar al punt en què, de sobte, la ment s'eleva i sobrevola el poble, mentre el cos segueix corrent sol, buit, en solfa, imparable.

Córrer sota un sever sol vertical o sota una pluja intensa. Contra un vent insidiós, un fred aclaparador o una calorassa espessa i feixuga.

Córrer pel camí del riu fins que el fluir del seu curs sigui el fluir de les pròpies gambades, petjades discretes que aixequen nuvolets de terra vermella.

Creuar el pont de l’autopista, provocant els camions amb el puny alçat i amb un somriure: cridar ben fort quan facin tronar el clàxon.

Sortir a córrer una estona només per assaborir les endorfines de després del quintet de després de la dutxa de després d’haver-ho cremat tot sortint a córrer una estona.

Cremar tantes tonteries com calories, o més, sense comptar-les, només pel plaer d’evaporar-les.

Córrer sol, sense música, ni cronòmetre, ni mòbil, ni més pes que el dels calçotets, els mitjons, les vambes, la calça curta i la samarreta, encara que sovint fins i tot la samarreta engavanya.

No afluixar quan el camí fa pujada, deixar-se anar, ingràvid, a les baixades, fluir sempre segons els ànims de cada moment, sense obsessionar-se amb la respiració.

Córrer, senzillament, com qui respira, fins al punt en què, de sobte, la ment s'eleva i sobrevola el poble, mentre el cos segueix corrent sol, buit, en solfa, imparable.

Fragment d'aquest vídeo protagonitzat per Anton Krupicka.

*Vaig escriure aquest text per a un concurs de relats breus inspirats en el món de l'esport.
No me'l van premiar, què hi farem. 

15/4/15

Mon pare col·lecciona morts, en fa inventari

Mon pare col·lecciona morts, en fa inventari. Seria una manera de dir-ho i de captar l’atenció dels lectors. Però seria inexacta, i em quedaria curt: mon pare és genealogista, format amb l’il·lustre Armand de Fluvià, i per a ell –així m’ho ha transmès– la genealogia és molt més que llistar components, vius i morts, d’una família. És cercar-los, posar-los nom i cognoms, situar-los en l’espai i en el temps, i gratar-ne tants esdeveniments vitals com sigui possible per integrar-los després, amb el màxim de detalls, en el relat familiar. Tot demostrable sempre amb papers, autoexigència gremial.

Per això en els darrers trenta anys mon pare ha visitat centenars d’arxius civils, eclesiàstics i particulars d’arreu. No s’inventa mai cap dada: les busca, les anota, les fotocopia o les fotografia, i a casa les filtra, les ordena i les arxiva. Té un programa informàtic dissenyat expressament, diversos discs durs externs per a còpies de seguretat, milers de documents i de fitxes.


Mon pare col·lecciona morts, en fa inventari amb l’ofici i la tenacitat dels bons genealogistes (de les aranyes sàvies). Els arbres que elabora són (com les teranyines més espectaculars) complexos, lògics, perfectes. I inacabats. Perquè sempre hi ha aquell punt en què la documentació s’acaba i el fil es trenca... el relat queda mut, ingràvid, sense connexió amb el passat remot. El darrer arbre que ha fet –25 generacions i set-cents anys– es talla en ple segle XIV. 

Podeu comprovar-ho al Celler d’en Xavi (c/ Mur, 88), fins a finals de mes. Aquest divendres 17 d'abril, a les 20 h, mon pare hi serà. La notícia publicada a la web de l'Ajuntament de Martorell, podeu llegir-la aquí: "Ramon Benavente exposa un arbre genealògic que abasta set segles i 25 generacions"
 

31/3/15

Si són els morts que tornen

Des que tenim el nen, que ja té mig anyet, a casa seguim cada vespre la mateixa rutina. Després de banyar-lo, jo vaig a fer el sopar a la cuina i l'Andrea li dóna el pit estirada còmodament al llit. El cas és que tot i ser-hi sols, a l’habitació, l’Andrea diu que hi ha dies que el nen, mentre xucla, es distreu mirant darrere d’ella; mirant i somrient, com si hi hagués algú allà mateix, en la penombra de l’habitació, fent-li monades i dient-li coses.

Es veu que quan eren bebès els cosins de l’Andrea feien el mateix, i que la seva tieta sempre fa conya amb la possibilitat que els menuts de la família siguin capaços de comunicar-se amb els morts –cosa que, no cal dir-ho, no ens entusiasma gens. Però jo em faig el valent, penso en positiu, i dic que tenim avis i besavis que ja no hi són, i que potser són ells que vénen a saludar el petit. L’explicació genealògica em consola més que la paranormal.

Tanmateix l’imaginari colla fort i el cap se m'omple d'arguments de sèrie B. L’edifici s’assenta sobre un antic cementiri, i els morts, pertorbats per la nostra intromissió, revenen; abans que hi arribéssim nosaltres, el pis va ser escenari d’algun assassinat macabre, d’aquells que esquitxen les parets de dolor; algú hi va practicar espiritisme i va deixar-se la porta mal tancada...

Són arguments de pel·lícula de por, que foragito aplicant la navalla d'Occam: em quedo amb l’explicació menys rebuscada. El nen somriu perquè sí. És tan petit que no necessita estímuls externs per fer-ho; ni per distreure's mirant cap a on –aparentment– no hi ha ningú.


Això voldria dir que tampoc no ens hem d'espantar quan es posa a cantar a mitja nit, sol a la seva habitació, amb una cantarella tan dolça com inquietant. I que no cal capficar-se més per aquella vegada que, a les tres de la matinada, la caixa de música amb forma de gosset, que tenim penjada al seu bressol, es va activar sola i va esgarrapar quatre notes, metàl·liques i esfereïdores, sense que li haguéssim donat corda.

Aquell so va arrencar-me del son. Tot era fosc. Vaig dir: “Ho has sentit?”. Ella: “Sí”. Vaig encendre el llum: només nosaltres dos i el nen, adormidet al bressol, ningú més a l’habitació; o jo no hi vaig saber veure ningú més, vaja. Els ulls del gosset de joguina –esmalt negre– tampoc no donaven cap pista del que acabava de passar.

Només espero que, si són els morts que tornen, sigui només per enyorança. Si és així, ja buscarem un dia que ens vagi bé a tots, i farem un sonat dinar familiar.

20/3/15

AMERICAN NOIR, deu relats editats per Penzler i Ellroy

American Noir (Navona Editorial, 2014) són deu relats escrits per James M. Cain, Mickey Spillane, David Goodis, Jim Thompson, Patricia Highsmith, James Ellroy, Joyce Carol Oates, Lawrence Block, Dennis Lehane i Elmore Leonard; traduïts al castellà per Enrique de Hériz.

Per ara, n'he llegit el primer i l’últim. Cain i Leonard. Genials.

A Pastorale (1928), James M. Cain fa que narrar com ell –amb el registre oral d'un testimoni, com si ens ho expliqués al bar; com Jim Thompson anys més tard– sembli fàcil. Comença així: “Bueno, pues parece que van a colgar a Burbie. Y si lo cuelgan podrá echarle la culpa a esa manía suya de creerse siempre más listo que nadie”. Va d’un noi, Burbie, que coneix una noia, Lida, que el portarà a vendre. És un relat molt ben dosificat, violent i brutal; no dono més detalls, és curt, descobriu-lo vosaltres, però crec que els adjectius estan justificats. Té un toc germans Coen –molt abans que els Coen nasquessin i patentessin allò tan seu que les trames es torcen i acaben com el Rosari de l’Aurora– que resulta molt divertit.

Cuando las mujeres salen a bailar (2002), d’Elmore Leonard, és un relat el principal mèrit del qual és que et creus els personatges des de la primera línia del diàleg. Marca de la casa: Leonard sabia com fer-los parlar. (“Le hice lo que se conoce como la paja del millón de dólares y me convertí en la señora Mahmood”) Sense barroquismes: directe i amb vida, amb cops amagats. (“–Aguantaste mucha mierda, ¿verdad? –Y esta vez sí hizo una pausa antes de añadir–: ¿Cuánto cuesta hoy en día una carga de cemento fresco?”) Com també passava amb George V. Higgins, els seus personatges són vius i creïbles. Respiren, parlen, se’n surten o la caguen, versemblantment. Cuando las mujeres salen a bailar té dues magnífiques protagonistes femenines, i va del que passa quan els plans es fan realitat. N’he llegit unes quantes, de novel·les d’aquest home. M’encanten. No n’havia llegit mai cap relat. Ara veig que també es movia amb facilitat en les distàncies curtes.


6/3/15

L'última nit del forn Montserrat de Martorell, que tanca per jubilació

Joan Montserrat (Martorell, 1948) es jubila després de més de cinquanta anys fornejant de nit el pa, les coques i els croissants que l'endemà venia la seva dona, Carme Ramos, en el centenari forn Montserrat del barri de la Vila de Martorell. Dilluns quedarà tancat per sempre, patrimoni cultural que s'apaga. El meu avi ja hi comprava el pa de quart, rodonet, llescat– i m'hi portava, quan jo era un marrec. Després, hi hem seguit comprant el pa, el pare i jo mateix. (A la Vila, hi queden encara els forns de Cal Garriga, Cal Xic i Cal Bonastre.) Avui he entrevistat el Joan, que va aprendre l'ofici del seu avi, Isidre Montserrat. Hem fet un cafè a la plaça de l'església i, després, he visitat la rebotiga i els forns, imponents i poderosos –que s'hi pot entrar dempeus i tot–, tantes nits a tota màquina. He fet unes quantes fotos, i n'he escrit aquest reportatget (que podeu llegir fent clic aquí).