15/9/14

LA MIRADA DEL COCODRIL, de Juli Alandes

Circula un rumor sobre un tipus conegut com el Cocodril. Conegut és un dir; desconegut, més aviat, ja que ningú no l’ha vist mai, ni sap per on para, ni quina cara té”.

Fa pocs dies, parlant amb l’escriptor i periodista Sebastià Bennasar sobre l’últim Premi RBA de Novel·la Negra i el seu antecedent forsythià, vam coincidir en afirmar que, almenys per a nosaltres, una història amb franctirador té sempre un interès extra. I així va ser com el mallorquí va parlar-me del valencià Juli Alandes (Castelló de la Ribera, 1968), que acaba de publicar La mirada del cocodril (Alrevés, 2014), una novel·la sobre una conspiració d'espies i policies en plena "primavera valenciana" i, alhora, sobre un tirador excepcional i únic, sobretot per l’arma que acaba utilitzant (i m'aturo aquí).

La mirada del cocodril és el tretzè títol de la col·lecció de gènere negre crims.cat, i una més de la sèrie protagonitzada pel mosso filòsof creat per Alandes, l'inspector Miquel O'Malley. I té tots els ingredients necessaris per als amants de la negror (i dels rifles de precisió), com en Bennasar i un servidor: periodistes amb vocació de denúncia, servidors públics corruptes, policies dels diversos cossos de l’estat espanyol implicats, serveis secrets, mercenaris i un ampli escenari internacional, que va de Sud-àfrica a València, passant per Lisboa o Barcelona. 

Amb 203 pàgines, Alandes signa una novel·la ràpida i efectiva amb dues trames separades que, allò que passa quan l'autor sap teixir-ho, acaben encaixant; i amb un joc de veus molt interessant, que combina la tercera persona i la primera (segons la trama) i uns virtuosos diàlegs (pelats, amb la mínima presència del narrador) que fan avançar l’acció i dibuixen els personatges millor que qualsevol cosa dita en omniscient.

Apunteu perquè val la pena: La mirada del cocodril de Juli Alandes, professor d'Història i autor de narracions com les del volum Àcrates! (Proa, 2007) o novel·les com El crepuscle dels afortunats (La Magrana, 2010) o Crònica Negra (Bromera, 2012), també de la sèrie O'Malley.

(*Ah, i Bennasar va parlar-me també de L'escala del dolor, d'Albert Villaró: més punts de mira al punt de mira, i embolica que fa fort.)

12/9/14

Microrelats del setge (1714-2014), a 'La bona confitura'

Sumar ficcions per recordar un fet històric. Recrear a cop de microrelat el setge de 1714, tres-cents anys després. Aquesta era la idea que van tenir l'Anna Maria Villalonga, en Jordi de Manuel i en Jordi Masó Rahola, per retre un “modest homenatge literari al poble que va resistir i lluitar durant el setge de Barcelona”. Per aquest motiu, van demanar a 31 escriptors (17 dones i 14 homes: 17/14) que escrivíssim un microrelat (de no més de 171 paraules, i no més de 4 per al títol: 171/4) inspirat en el setge que va patir la ciutat.

Entre les veus convocades, hi destacaven, entre d'altres, Andreu Martín, Núria Cadenes, Sebastià Bennasar, Elisenda Roca, Jordi Cervera, Bel Olid, Lluís Llort, Blanca Busquets, Antoni Munné-Jordà o els mateixos Jordi de Manuel, Jordi Masó i Anna Maria Villalonga, i un servidor. Des del dia 1 de setembre fins a l’11, els han anat publicant al blog ‘La bona confitura’, que gestiona Jordi Masó. El microrelat que segueix va ser la meva contribució a la causa. Us convido també a que llegiu la resta de microrelats, a 'La bona confitura'. 
---------------------------------------------------------
Un microrelat de Jordi Benavente

–Ara has de sortir? –burxà ella, amarga, els ulls com dos traus. Ell s’aturà al llindar, sense mirar-la, la porta oberta. Hauria volgut dir-li que sí, i que prou que ho saps on vaig, que la Coronela ens necessita per defensar el baluard, que la ciutat perilla, que ho faig per tu i pel menut. El menut era un bebè raquític tossint dins del bressol. Però en comptes de dir tot això, callà, i marxà, sec i sorrut, tancant la porta de cop. L’objectiu del setge que patia la capital era just aquest: escurar-los el calaix del pa i les esperances, tibar-los el caràcter fins al límit, trencar-los. I ell no ho sabia que aquell mateix matí, mentre seria a la muralla, una bola de canó entraria netament per la finestra de casa i li ensorraria la vida. En canvi ella, que sempre havia sigut una mica bruixa, sí que pressentia que potser no tindrien més dies per dir-se allò que importa; però no trobà més paraules que aquell retret.



---------------------------------------------------------