28/8/13

“Fins i tot en Harry Hole ha sentit por en aquesta història”, diu Jo Nesbo sobre ‘El ninot de neu’ (això no és una ressenya, és una incitació)

there's a bluebird in my heart that 
wants to get out 
but I'm too tough for him, 
I say, stay in there, I'm not going 
to let anybody  see  
you.
Fragment del poema ‘Bluebird’. Charles Bukowski

El millor d’un personatge de ficció és quan te’l creus, quan hi empatitzes i pateixes amb ell: quan sembla real. Aquest és el primer punt fort de la sèrie de novel·les de l’inspector Harry Hole, creada per Jo Nesbo (Oslo, 1960). Fins ara, traduïdes al català per Laia Font i publicades per Proa, tenim El pit-roig, Nèmesi, L’estrella del diable, El redemptor i, acabada de sortir, El ninot de neu.

L’escriptor noruec ha creat un personatge que combina l’antiheroi de la novel·la negra nord-americana clàssica i el detectiu nòrdic modern, solitari i depressiu. Un paio dur i malcarat de metre noranta. Romàntic, només en les distàncies curtes (com a L’ocell blau de Bukowski). I un investigador brillant, intuïtiu i apassionat. Però tenallat per la seva addicció a l’alcohol, i per una mena de destí tràgic que li ha fet perdre ja més d'un amic en acte de servei. Podríem dir que no té sort.

I és aquesta debilitat el que ens el fa tan proper. És humà, i té defectes. És un dels nostres. Sembla que la seva relació amb la Rakel, i el fill d’ella, l’Oleg, no acaba d'arribar a bon port, entre d’altres coses, perquè tot i que ella se l’estima i sap que és un home bo, vol evitar que, a través d’ell, el nano visqui l’infern de la beguda. També hi ha la seva obsessió per la feina, per passar comptes. I la foscor és el següent. Hole assisteix a reunions dels AA. Sua sang per mantenir la temptació a ratlla, i seguir sobri, malgrat la cruesa de la seva feina... Fins que les coses es torcen. Que sempre es torcen.   

En Hole és de carn i óssos, aquí rau l’èxit de la sèrie. La clau són les seves febleses i grandeses (“és el meu millor investigador i el meu pitjor malson”, diu el seu cap, Bjarne Moller) i el dibuix, polièdric i complex, que en fa Nesbo, d’ell i de la resta de personatges. La seva humanitat fa que qualsevol cosa que els passi, per enrevessada o terrible que sigui, ens lligui encara més a la història. Necessitem saber com se’n surten. Del seu enfrontament amb els antagonistes (que tampoc són mai d'una sola peça), però també del descarnat cara a cara amb la vida. 

I després ve l’acció. Les investigacions (homicidis, atracaments, violacions, corrupció policial) a què s’enfronta aquest inspector expeditiu i violent, quan cal, però sobretot intel·ligent: Harry Hole resol més situacions amb el cervell que amb els punys o amb la seva Smith & Wesson del .38. Perquè, malgrat la seva mala estrella, sempre se'n surt. Una altra cosa són els mètodes i les conseqüències, les cicatrius.

El segon punt fort de la sèrie és que Nesbo és un narrador fabulós. Així de senzill. Les seves novel·les són la suma d’una colla d’escenes executades amb precisió mil·limètrica: una successió de relats breus perfectes, que encaixen diabòlicament bé entre ells, perquè –tercer punt fort– Nesbo també és un bon tramador.

Què més es pot demanar? Doncs que no s’aturin. Ni ell, d’escriure des de la seva freda i severa Oslo. Ni els de Proa, de traduir-ho (gràcies, Laia Font) i publicar-ho. Proa publica ara El ninot de neu. RBA ho fa en castellà. Aquí en teniu la sinopsi.

El terror sorgeix d'un objecte quotidià
Nesbo ho explica en una entrevista: El ninot de neu comença amb una escena molt cinematogràfica i esgarrifosa, que apel·la a una de les pors més terribles i difícils de defugir, la que sorgeix d’un objecte proper i quotidià, posat fora de context: una joguina, una nina o un ninot de neu, que et mira fixament...

“No em vaig plantejar El ninot de neu com una novel·la de terror, de fet és novel·la negra. Però és cert que hi ha més components terrorífics que a la resta de les meves novel·les”, diu Nesbo, qui, com molts altres mestres en l’art d’acollonir el personal amb històries d’alt voltatge, va utilitzar les seves pròpies pors, “especialment les que tenia de petit”, per escriure-la.  

“Fins i tot en Harry Hole ha sentit por en aquesta història, adverteix Nesbo. 

Jo m’hi poso avui mateix. Ja us explicaré què tal.

20/8/13

'Paios durs', un relat breu per al concurs de Núvol

Mel Gibson a 'Arma letal'
Va plantar-me l’automàtica al clatell i va dir:
–Les mans on pugui veure-les, mitja merda.
Vaig tensar els músculs del coll, sorprès.
El canó de l’arma era fred. La seva veu també:
–I no se t’acudeixi fer cap tonteria, que se’m podria disparar.
–No ho facis, sisplau –vaig suplicar, mentre alçava els braços i maleïa mentalment el fet d’haver-me deixat enxampar tan ràpid.
–Tanca la puta boca i deixa de ploriquejar, maricona!
M’encantava el seu vocabulari.
El tenia a l’esquena, estava venut. Així que vaig tancar la puta boca i vaig deixar de ploriquejar.
De sobte es va obrir una de les portes del replà… La llum que sortia de l’interior del domicili ens enlluernà uns segons, fins que una silueta enorme va eclipsar-la.
S’acostava algú. I semblava que anava armat.
–¿Què és això de “puta boca”, eh? ¿Qui t’ensenya, a tu, aquestes paraules?
La mare del meu amic duia bata d’estar per casa i brandava una escombra més alta que nosaltres.
Ell no va contestar, va quedar mirant-se-la, la boca closa en una línia tensa.
Semblava capaç de qualsevol cosa. Vaig pensar que l’encanonaria amb la seva 9 mm, i que li deixaria anar alguna cosa així com: “I tu d’on collons surts, eh?”.
Però no va ser així.
–Estem jugant, mama, què voools?! –esclatà, amb la seva veueta de nen de vuit anys.
Per un moment vaig imaginar-me aquella escombra enorme dibuixant un arc en l’aire i girant-li la cara, milers de partícules de pols flotant davant nostre…
Però no.
La dona devia tenir altra feina, i devia pensar que feia massa calor per discutir amb el nano. Va fer espetegar els llavis i negà amb el cap. I, sense afegir res més, donà mitja volta i tornà a entrar a casa seva, tancant la porta i deixant-nos en penombres com al principi.
Tornava a emparar-nos aquella quietud que regna a les escales d’un bloc de pisos les primeres hores d’una tarda d’agost, quan més de la meitat dels veïns són fora, de vacances, i la resta fan la migdiada al sofà, evitant la calor del carrer.
–¿Per on anàvem, tros de merda?
Altra vegada en el seu paper, el meu amic havia alçat la pistola, i ara m’apuntava al front.
Havíem vist les mateixes pel·lícules. Jungla de cristal, Arma letal, Danko: Calor rojo, Cobra… Els clàssics. Però ell retenia les frases molt millor que jo. I sabia imitar el to; aquell to de paios durs.
M’encantava jugar a pistoles amb ell.

El relat en el marc del concurs de Núvol, FENT CLIC AQUÍ.


19/8/13

‘L’olor de la pluja’: una ullada a la fascinant “teranyina” de Jordi de Manuel

Imagineu-vos una sequera terrible que ja gairebé assola tot el planeta. Només les grans ciutats poden assegurar el subministrament d’aigua, amb restriccions: l’aixeta raja unes poques hores al dia i en surt una aigua tèrbola, dessalada. Els pobles d’interior es buiden i milers de refugiats fan cap a Barcelona, on s’apilen en campaments improvisats a la franja costanera. Imagineu-vos l’olor de la pluja –l’olor de la terra mullada– tan llunyana que s’ha convertit en un somni recurrent. 

Som al 2017. La capital catalana és una ciutat ofegada per les restriccions d’aigua, sense arbres, amb una població envellida controlada amb documents d’identitat genètica i unes Rondes Aèries per on circulen els aerotaxis i d’altres vehicles prioritaris. Aquest és el fred escenari on tenen lloc els fets de L’olor de la pluja (La Magrana, 2006) de Jordi de Manuel. Desvetllar gaire més seria esguerrar els misteris de la història. Podem presentar els personatges.

Damià Darder i la seva filla Sara arriben a la ciutat amb una atrotinada Volkswagen, buscant aigua i una oportunitat. L’ambientòleg català Arnau Salord i el bioquímic israelià Pinkhas Lubens, per la seva banda, estan preparant un article sobre els perquès de la sequera, amb unes conclusions que podrien capgirar la situació. La galeria la completen hackers i policies amb pocs escrúpols, forenses de confiança, neokupes, empresaris, terroristes... 

...i l’inspector Marc Sergiot, que, tenint en compte l’atmosfera opressiva d’aquesta fosca i creïble distòpia, podria ser interpretat pel Harrison Ford de la mítica Blade Runner, si no fos perquè per la seva descripció –baix, gras, cabells grisos i arrissats, i mostatxo– recorda més aviat a l’encarregat del Filiprim (l’inoblidable Jaume Sorribas) amb gavardina. Sergiot serà l'encarregat d'investigar una aparent mort accidental, que precipitarà la història. 

Tots ells formen part de “la teranyina” teixida per l’escriptor, biòleg i professor Jordi De Manuel (Barcelona, 1962). 

"LA TERANYINA"
Va ser la crítica Anna Maria Villalonga qui va parlar-me’n per primera vegada, no fa gaire. “La teranyina” seria l'entramat d’històries i personatges –amb el peculiar inspector Marc Sergiot al capdavant– que Jordi De Manuel ha anat bastint a base de relats i, sobretot, novel·les. Títols que poden llegir-se junts o per separat, perquè també funcionen sols: L’olor de la pluja, Cels taronges, Cabells porpres, Tres somnis blaus, Mans lliures, El raptor de gnoms i, la més recent, La mort del corredor de fons.

Villalonga va treure el tema mentre parlàvem d’un altre autor català que també té un món propi i fusiona diversos gèneres, Marc Pastor (Barcelona, 1977). Les seves novel·les són autònomes... però també estan relacionades, lligades per una lògica interna (Pastor sempre diu que té “un pla”) i farcides de complicitats amb el seu propi imaginari “culturalment dispers” (alimentat a base de cinema, literatura, còmics i sèries de televisió). Si encara no el coneixeu, podeu començar per la més recent, la salvatge Bioko

Jordi de Manuel
Si t’apassiona l’univers que està confeccionant Pastor, novel·la a novel·la, va dir-me Villalonga, t’has de deixar atrapar també per la “la teranyina” del Jordi de Manuel. I jo m’hi vaig deixar caure de quatre grapes. (Tema per a un futur text més extens: Pastor i De Manuel com a dues baules indispensables més d’una cadena que començà amb Manuel de Pedrolo.)

L'OLOR DE LA PLUJA
I ara podria parlar-vos més de L’olor de la pluja, esbudellar-la i dissipar-ne la màgia. Però prefereixo que us hi deixeu caure de quatre grapes, vosaltres també, amb total innocència. Estem parlant d’una novel·la de 266 pàgines que es llegeixen ràpid. De Manuel escriu, i descriu, molt bé (escenaris i personatges), i no s’oblida que estem aquí perquè passin coses. Que volem acció, la que es veu i la que t’han d’explicar després, com a les bones novel·les negres. I aquesta no decep. Té acció, i també reflexió, sobre certes línies que els científics no haurien de creuar mai.

Els capítols són curts i narrats en tercera persona, des del punt de vista dels protagonistes, ara l'un, ara l'altre. Així, les diverses trames avancen picades i en paral·lel (o creuant-se) fins al clímax final. En alguns moments, De Manuel juga amb l’ordre cronològic de la narració, mostrant-nos un mateix fet des de diferents òptiques, trencant així per un moment la linealitat i creant un efecte estrany i fascinant que, per si la història no fos ja prou misteriosa, encara atrapa més al lector.

L’olor de la pluja és una novel·la negra, distòpica i ecologista, ambientada a Barcelona, en un futur proper... Va ser finalista dels premis El Lector de l’Odissea (1999), Ciutat de Badalona (2000) i Josep Pla (2005). Feu-me cas, i feu-li cas a l’Anna Maria Villalonga: si encara no esteu atrapats per “la teranyina”, llenceu-vos-hi ja, que l’experiència valdrà la pena. Ja m'ho direu.


8/8/13

FIAT LUX, la revista de crònica negra de referència que estàvem esperant, surt aquest octubre

Quatre fotos en blanc i negre en slide, dues frases promocionals i un compte enrere. Fins fa ben poc, a la web (d’un atractiu disseny en blancs, vermells i negres) només hi tenien això. Però de mica en mica la van bastint de contingut, i tot plegat recorda la part visible d’un iceberg, és com si et digués: “Imagina’t tot el que hi ha aquí sota”.

La revista de successos Fiat lux arrenca a l'octubre, serà bimestral i pretén esdevenir la publicació de referència espanyola dedicada al món del crim. El seu director, el periodista Daniel Borasteros, treballava al diari El País, fins que va afectar-lo l’ERO del passat mes de novembre, expliquen a 233 Grados. Ara, acompanyat del fotògraf Mauricio Skrycky i d'altres professionals amants de la crònica negra, s'ha embarcat en aquesta aventura. 

Les comparacions amb el mític setmanari El Caso són evidents, i Borasteros i Skrycky no les defugen, al contrari. Fiat lux en rep el testimoni, però va molt més enllà: elegants fotografies en blanc i negre (amb la llum necessària però d'ànima fosca); reportatges i periodisme d’investigació; entrevistes a autors de ficció (de gènere negre) que hagin tractat els temes d'alguns dels articles en les seves novel·les... Crònica negra i passió pel gènere, doncs. Realitat i ficció, separades i molt ben delimitades, però de la mà. 

Pinta molt bé, la iniciativa. Molt. Quan estudiàvem a la facultat ERA AIXÒ el que somiàvem fer. L’Alba, el Suso, la Núria, jo i uns quants més... I ara Borasteros i Skrycky s’hi han llençat: el primer número de Fiat lux sortirà a primers d'octubre, amb 96 pàgines i una tirada de 15.000 exemplars. L'1 d'octubre seré al quiosc, fent cua per comprar el meu exemplar.