31/5/13

'Jesucrist era marica (i altres contes)', l'opera prima punk del terrible Jair Domínguez

“Quan ja portava quatre-centes pàgines de llibre, vaig pensar que potser fóra bo trobar-li un títol. Primer vaig pensar en una cosa ben polèmica, per atraure els astuts editors, un títol com ‘Jesucrist era marica’, ‘L’home que tenia una bossa de cotilló per comptes d’escrot’ o ‘La reputa mare d’Eugeni d’Ors’ (...)”. 

Vet aquí un fragment del relat curt que dóna títol al llibre Jesucrist era marica (i altres contes) de l’escriptor i guionista Jair Domínguez (Barcelona, 1980), publicat l’any 2009, que fa unes setmanes va caure’m a les mans. O més concretament: vaig comprar-lo (després de devorar l’esbojarrada i violenta Hawaii Meteor) a través d’aquesta web. Per quan tingui un moment, vaig pensar. I el moment va arribar fa pocs dies. 

A banda de tenir un dels títols més cridaners de la literatura catalana, Jesucrist era marica (i altres contes) va ser l’opera prima de l’empordanès terrible, i està format per 30 contes encabits en 130 pàgines*, que supuren el seu sentit de l’humor càustic, nihilista, escatològic i surrealista, i recorden la mordacitat dels monòlegs del mestre Groucho Marx i els relats del Woody Allen dels setanta, plens d’estirabots i d’imaginació (canviant, això sí, Nova York per l’Empordà). 

El naixement de la Senyera, explicat a través de la figura del mosso de latrina de Guifré el Pilós. La història de l’humorista i mariscal de camp nazi, Hans Frankfurt, a qui li escrivia els monòlegs Albert Einstein en persona. L’anècdota (apòcrifa, com la resta de referències històriques que apareixen en el llibre, per si encara no ha quedat clar) de com Paul McCartney va robar-li la idea a un rastafari per escriure la famosa i festiva “Ob-La-Di, Ob-La-Da”... i molts més relats irreverents i corrosius marca de la casa. 

Escoltin, aquest recull de contes punks no va guanyar cap premi dels grossos (ni dels petits, que jo sàpiga) en el seu moment, però ha fet que un servidor esclatés a riure mentre el llegia estirat al llit, al costat de la meva dona que amb qualsevol altre llibre a les mans i seriosa però amb un somriure de complicitat, em preguntava: "Quina n’ha dit, ara?". 

Que sí, que hi ha publicacions necessàries (fa poc n’he ressenyada una, que està de rabiosa i punyent actualitat) però també n’hi ha que, simplement, ens fan petar de riure. I que ho fan escrites amb un català de carrer, desvergonyit i gamberro, i amb un humor directe i terapèutic, també necessaris.

*El llibre és reversible i té en realitat 260 pàgines (130 + 130): versió en català i en castellà.


28/5/13

Dramatització d'un capítol del llibre 'VALENTES', a càrrec de l'actriu Maite Buenafuente

Aquest 28 de maig he tingut el privilegi de veure com l’actriu i directora de casting de la productora El Terrat, Maite Buenafuente, realitzava, davant d’un auditori ple de gom a gom, la lectura dramatitzada d'un dels capítols del meu llibre VALENTES, la història de superació de vuit dones de Castellbell i el Vilar, concretament d’aquell que comença així: 

                                 La Victòria aixecant-se una mica la samarreta vermella de màniga curta que du posada, mostrant la cicatriu de gairebé dos pams que li travessa el ventre de dalt a baix i mirant fixament a càmera. A l’espectador. Aquesta ha de ser la primera escena. Una dona de 63 anys, menuda i forta, mostrant-nos sense cap vergonya la seva ferida, ara ja tancada però tan esfereïdora com el primer dia, i dient: "Pensa que el meu fill petit també va obert. Des d’aquí fins aquí. Que porto part del seu fetge. Que per això estic viva (...)"

L'actriu Maite Buenafuente i el periodista Jordi Benavente
La dramatització ha servit per cloure (tocant la fibra amb l’ofici, la sensibilitat i el domini escènic de la Maite Buenafuente) la jornada “Resiliències. Enfortint la salut de les dones”, que la Diputació de Barcelona ha organitzat a l’auditori de l’Espai Francesca Bonnemaison, en honor del Dia Internacional d'Acció per a la Salut de les Dones. 

L’acte ha comptat amb la participació de Mireia Solsona, diputada delegada d'Educació, i Igualtat i Ciutadania; Josep Oliva, diputat delegat de Benestar Social, Salut Pública i Consum, Àrea d'Atenció a les Persones de la Diputació de Barcelona; el metge, neuropsiquiatra, psicoterapeuta i terapeuta familiar sistèmic Jorge Barudy; el periodista Lluís Reales; l’alcaldessa de Castellbell i el Vilar Montserrat Badia; la doctora en Psicologia per la Universitat de Barcelona i catedràtica de la Universitat de Córdoba Anna Freixas, i Jovita Costa, en representació de l'associació No Estàs Sola de Sant Cugat del Vallès. 

Així com amb una bona colla de tècnics i tècniques de diversos ajuntaments de la província i d'algunes de les protagonistes del llibre. Un matí combatiu, constructiu i emotiu

24/5/13

A LA PUTA CALLE, de Cristina Fallarás. Crònica d’un desnonament en primera persona

La periodista i escriptora Cristina Fallarás (Zaragoza, 1968) té la prosa violenta i tallant com una fulla d’afaitar. I amb raó. El novembre de 2008, embarassada de vuit mesos, va ser acomiadada del diari on treballava. Quatre anys després li arribava a casa, al seu pis de Barcelona, l’ordre de desnonament. Entre un fet i l’altre, va exhaurir el subsidi d’atur, va buscar feina enmig d’aquesta crisi ferotge, va col·laborar on va poder i va escriure dos llibres (la novel·la negra Las niñas perdidas i la postapocalíptica Últimos días en el Puesto del Este) que van guanyar dos premis. Va seguir remant, vaja. 

Res, però, va salvar-la de precipitar-se cap a l’abisme. Ni els seus vint-i-cinc anys d’ofici, ni els llibres que va parir (amb talent, ràbia i urgència), ni el fet d’inventar-se la web Sigueleyendo. Això sí, la diferència entre ella i la majoria dels milers de ciutadans que pateixen aquest mateix tràngol, és la seva capacitat de narrar-ho amb pèls i senyals, i amb tota la bilis: “Acostumbran a pensar que los pobres y los desahuciados no saben escribir ni expresarse. Ya verán qué pronto se les va a pasar (...) Escribo desde abajo. Desde la mitad desplomada”. 

A la puta calle, crónica de un desahucio (Planeta, 2013) narra el procés d’empobriment i lluita per la supervivència (la seva i la dels seus dos fills, Lucas i Pepa, “mis dos razones”, que comparteixen dedicatòria en el llibre amb la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, “imprescindible”) que va mantenir durant aquests quatre anys de caiguda lliure: “Cuando dejas de pagar la tercera cuota de la hipoteca (...) pasas a tratar con algo llamado ‘servicios jurídicos’ (...). Después de eso llega un tiempo indeterminado, según tu capacidad de trampear (...), hasta que tu caso pasa al juez y el juez decide que te echen de la casa (...) La vida se convierte en una carrera para ver dónde encuentras cobijo, techo, guarida. Porque hasta las bestias necesitan su madriguera”. 
Cristina Fallarás. FOTO DE Mireya de Sagarra.
En 160 pàgines, estructurades en capítols curts, farcits de frases esmolades, directes al rostre, Fallarás exposa la seva situació alhora que analitza la conjuntura econòmica, social i política dels darrers anys, amb tota la ironia i la mala bava del món. I pel camí, com és obvi, ni banquers ni polítics en surten ben parats: “Ya a nadie le cabe duda de cuánto han robado los bancos, de cómo les han ayudado los sucesivos gobiernos, y de que cientos de miles de personas corren el riesgo de dormir al raso (...) El gobierno ha entregado a los bancos miles y miles de millones de dinero público sin pedirles a cambio ninguna consideración para los ciudadanos, que son los que han aportado ese dinero”. 

Fallarás ens enfronta a la realitat del carrer... I això no és cap metàfora: és quelcom que hi ha aquí fora mateix, sota de casa, al caixer automàtic de la cantonada. Milions d’aturats, milers de ciutadans vivint de la beneficència, molts d’ells sense sostre. Una munió de persones desesperades, que ho han perdut (o ho estan perdent) tot: “Ustedes dicen prima de riesgo, treinta mil seiscientos millones, subasta de deuda. Pero nada dicen de la madre encogida en la cocina agarrada a la enésima patata, de la llamada amenazante de la voz del banco en el buzón del móvil, del vértigo que provoca en la mirilla el operario de la luz armado con una orden de oscuridad”. 

A la puta calle resulta imprescindible per la visió de primera mà que ens dóna d’aquest terrible i sagnant absurd. És una lectura urgent perquè ens treu la bena dels ulls i ens adverteix que el següent a trobar-se “a la puta calle” podries ser tu, lector, o jo mateix, autor de la ressenya. Una situació que empitjora quan l’afectat té fills al seu càrrec: “Si te tocan los hijos es mucho peor que si te tocan la cara, infinitamente peor (...) ¿Cuántas veces ha alargado usted la leche con agua? (...) ¿Cuántas veces ha ido a buscar usted el kit familiar de auxilio de la Cruz Roja?”. 

I quan això passa, diu, et descobreixes fent coses de què mai te n’hauries cregut capaç: com empenyorar “una cadena de oro de mi bisabuela, que luego fue de mi abuela y luego de mi madre y que finalmente acabó en manos de un hombre moreno vestido de rosa”. Un acte pel qual assegura que va sentir vergonya, però que va servir-li per pagar una part del deute amb el col·legi dels nens, per alimentar Sigueleyendo i per omplir la nevera i el rebost. Per seguir remant, que diu ella. Per no rendir-se. 

Publicat per Jordi Benavente a Núvol.com


18/5/13

“Si fos una obra de ficció semblaria massa rebuscada”. El director britànic Bart Layton, sobre el seu documental ‘El impostor’

“Com a director de documentals podries esperar una vida sencera per trobar-te una història com aquesta (...) Sonava com una cosa que no podia haver succeït en el món real”. Són paraules* del director britànic Bart Layton, responsable de El impostor (2012), estrenat aquí a principis de mes. I és que la increïble trama d’aquest documental, que barreja entrevistes amb els protagonistes amb recreacions ficcionades, no pot ser més fascinant i hipnòtica, tractant-se d’una història real. (Primer paral·lelisme amb un altre títol imprescindible actual, Searching for Sugar Man.) 

Un nen de 13 anys de Texas desapareix de casa sense deixar cap pista. Tres anys i mig després la família rep una feliç notícia: en Nicholas ha sigut trobat a Espanya, a milers de quilòmetres de casa seva. Està traumatitzat a causa de les delirants tortures que ha patit durant el seu segrest, però és viu. La primera sorpresa esclata quan la família rep al nano i, en comptes del xaval rosset i d’ulls blaus que els havien arrabassat, es troba un paio moreno d’ulls foscos i tenyit de ros, que parla anglès però amb un accent estrany, i que fins i tot sembla que depassi la vintena, i no els setze, com seria lògic. 

La segona sorpresa que s’emporta l’espectador és el fet que (i consti que dient-ho no aixafem l’argument, perquè la història arrenca en aquest punt, i és des d’aquí que explora aquesta malaltissa possibilitat) malgrat que en Nicholas no sembli en Nicholas, la família l’accepta com a tal... Quan l’impostor entengui que no és l’únic que amaga un secret, ja serà massa tard, tant per ell com per l’espectador. El impostor t’atrapa des de l’inici i t’anorrea a base de preguntes inquietants. Com pot haver canviat tant en Nicholas? Com pot ser que, malgrat tot, la família el rebi amb els braços oberts? I si no es tracta del nen desaparegut, qui és, doncs, l’impostor? I què li va passar al veritable Nicholas? “Si fos una obra de ficció semblaria massa rebuscada. Això va provocar-nos la necessitat de trobar més, sobre l’home capaç de perpetrar un crim així i sobre la família capaç de ser-ne víctima”, diu el director. 

Investigant el cas real, l’equip de la pel·lícula va conèixer l’impostor, Frédéric Bourdin, un francès d’origen algerià, mentider patològic i condemnat a presó per fer-se passar per desenes d’altres persones i que, malgrat tot, resultava un narrador i entabanador extraordinari. I a l’altra banda, la família. Afligits però contradictoris, acceptant una realitat que no quadrava però que, per alguna raó, ja els anava bé. “Em preguntava si potser l’impostor no fos la història, sinó el conducte cap a una història molt més interessant sobre l’engany i l’autoengany i sobre l’habilitat de la gent de construir les seves pròpies veritats”. Davant d’aquest fet, Layton va decidir posar tots els recursos narratius al seu abast per dur a la gran pantalla, de la manera més espectacular possible, aquesta història d’històries increïbles. El resultat és un documental que va més enllà dels paràmetres del gènere: dóna veu als protagonistes alhora que recrea allò que expliquen amb una ficció cinematogràfica, “la història que els entrevistats volen explicar-nos”. 

“No és allò que realment va ocórrer, sinó un intent d’il·lustrar la versió de cada persona sobre el que va passar”, diu Layton, el mèrit del qual és no només aconseguir que les escenes ficcionades no grinyolin ni semblin forçades o restin credibilitat al relat, sinó tot el contrari. El impostor és un intrigant artefacte cinematogràfic, que no només desplega una increïble i polièdrica història, sinó que ho fa creant un espectacle visual que embolcalla i potencia el conjunt. Un documental –això no és nou, però sovint ens n’oblidem– també pot ser espectacular i vibrant, seriós homenatge a l’art de narrar una bona història. (Segona similitud amb Searching for Sugar Man.) “Si fos una obra de ficció semblaria massa rebuscada”. 

*Les declaracions del director han sigut extretes del full informatiu sobre el film, elaborat pels Cinemes RENOIR. Publicat per Jordi Benavente a Núvol.

17/5/13

'El camino de la magia' , antologia de relats fantàstics a càrrec de John Joseph Adams, o quan vam creure'ns mags i fetilleres capaços de l'impossible

Repartir llenya o fer ús de la màgia... Si heu jugat a rol, ja sabeu per on vaig. Hi ha dues classes de jugadors (o així era durant els feliços noranta i primers dos mil, quan hi jugava jo): els que frisen per fer servir la força bruta i els amants dels encanteris. D’una banda, nans, elfs o homes aguerrits, guerrers o exploradors, amb armadura o cota de malla. I de l’altra, aquells enigmàtics barbuts amb la túnica desgastada i grisa (el model Gandalf sempre ha sigut dels més sol·licitats: encara tinc la figureta de plom, pintada i tot, a casa). 

Quan en una partida a El senyor dels Anells o d'altres jocs arriba el moment de lluitar (que sempre arriba, per molt d’investigar i de diplomàcia que sigui la campanya), el grup es divideix entre els impacients per treure a passejar el "ferro" (destrals, espases, masses) i estavellar-lo contra la closca del dolent de marres, i els que som més de deixar passar uns quants torns, lluny del sidral, concentrats i acumulant prou energia màgica fins que arribi el moment de llençar un sortilegi que desequilibri el combat. Una acció llampec i inesperada, que brolla de la punta del nostre dit índex i deixa tothom, enemics i amics, amb un pam de nas.

“Las acciones del mago cambian la vida del héroe para siempre”, que diu l’editor nord-americà, especialista en el gènere fantàstic, John Joseph Adams. 

La contundència inapel·lable d’un atac obert cos a cos contra l’elegància i l’efecte sorpresa de la màgia (a no sé que l’encanteri faci llufa, que també passa). Guerrers i soldats, contra mags i animistes. N’hi ha per a tots els gustos, però jo era del segon grup. On hi hagi un “adormir”, un “paralitzar”, un “confondre”, un “raig” o una “bola de foc” (quan el nivell del personatge t’ho permet), que s’apartin els cops, els talls i les perforacions. Per no parlar de fer sorgir un halo de llum del palmell de la mà, de controlar una fera, de levitar o de fer-se invisible. 

Leer sobre magia equivale a despertar un sueño antiguo que anida en la mente humana. El sueño de la aventura y la curiosidad, del milagro”. 

Per això quan vaig descobrir El camino de la magia (Minotauro, 2012), una antologia de relats de gènere medieval fantàstic de més de 600 pàgines, a càrrec de l’editor John Joseph Adams, amb peces signades per mestres com ara Orson Scott Card, Neil Gaiman, Ursula K. Le Guin, Lev Grossman o George R. R. Martin, entre d’altres més de trenta autors de referència, no me’n vaig saber estar. 

Llicenciat en Llengua Anglesa a Florida, John Joseph Adams (Nova Jersey, 1976) és també responsable de l’antologia Zombies (Minotauro, 2009), que incloïa relats de Dan Simmons, Joe Hill, George R. R. Martin i Stephen King, entre d’altres. Solvència contrastada en això de compilar bona i variada ficció de gènere, doncs. 

L’hipnòtic relat que enceta El camino de la magia, ‘En las tierras perdidas’, és de l’autor de la saga 'Cançó de Gel i Foc'. La protagonista és una misteriosa fetillera, Gray Alys, que rep un encàrrec doble i contradictori que l’obligarà, com és habitual, a ser més llesta que els seus clients i a desplegar tot el seu poder. Martin explota una vegada més el mite de les terres llunyanes i salvatges, escenari fèrtil en éssers monstruosos (“criaturas salidas de las leyendas y las pesadillas, seres encantados y seres malditos”) i fets increïbles, com la capacitat d'alguns personatges de transformar-se en un ós, un àguila o un llop. 

'En las tierras perdidas' és el primer. Però El camino de la magia té 31 relats més, protagonitzats per mags, bruixes i fetillers de tot tipus. Passin i gaudeixin de l’espectacle.