17/1/13

'Els maños' baixen la persiana. La jubilació dels germans Matilde, Jesús i Alberto Galve Ferrer tanca una altra botiga mítica i estimada de Martorell


Són gairebé les cinc de la tarda del dimarts 8 de gener del 2013. El Jesús de Cal Galve (l’històric “Auto Servei Galve”, també conegut com “los maños”) és a l’entrada del local, sota el tendal verd, omplint una caixa de cartró amb productes per a algun client. No diu “Buenas tardes, señor joven”, però podria, perquè durant anys aquesta ha sigut una de les seves expressions habituals. 

-¡Sólo tengo catorce para repartir, esta tarde! -senyala la caixa, irònic, com sempre, però sense deixar d’anar per feina. Té 65 anys.
-Déu n’hi do, per ser la vostra última setmana... 
Els Galve Ferrer tanquen el negoci familiar que han mantingut més de quatre dècades, al número 5 del carrer Josep Anselm Clavé, a tocar de la plaça de les Hores, aquest dissabte (12 de gener de 2013).
-Sí, noi. Quedaré content! -El Jesús no deixa de col.locar articles: ara un sabó per als plats, ara una ampolla de llet, ara una capsa de galetes-. Pero es lo que hay, nen. Por eso empiezo pronto...
-I tots són clients d’aquí de la Vila?
-Todos, todos. Por eso voy con la carretilla. -Un carretó metàl.lic de dues rodes.
Els deixo, a ell i al seu germà Alberto, de 64 anys, i entro cap dins per parlar amb la Matilde, la germana gran, que ja en té 72, i està feinejant al magatzem. La crido. Surt i es col.loca un moment rere el mostrador, on aprofito per fer-li un parell de fotos entre flams, xoriços, formatges, salsitxes de Frankfurt i iogurts.
-Ahora me toca salir a la caja -diu. Com els seus germans, la Matilde porta uniforme de botiguera: bata i somriure-. Acabo de llegar de comer.
-Feu torns?
Diu que sí, que obren de set del matí a vuit de la tarda. Sense tancar al migdia. De dilluns a dissabte. I que ha estat així des del primer dia: el 7 de gener de 1971.
-¡A turnos como en la mili! -Riu.
-Sense haver-la fet, i la guerra que deus haver donat! -Riem tots dos.
-¡Buenooo! ¡No lo sabes tú bien!. Te lo puedes imaginar, ¡pero no lo sabes tú bien!
-On vau néixer?
La Matilde contesta amb el so de les campanes del rellotge de la plaça de les Hores de fons:
-En un pueblo de la provincia de Teruel. Se llamaba Santolea... pero desapareció.
Els Galve Ferrer són d’un poble que ja no existeix. Va ser engolit per les aigües de l’embassament que porta el seu nom, a principi dels setanta. No havia passat mai dels 200 habitants.
-Se llamaba... -recalca evocador el Jesús, que està a punt de marxar a fer el primer viatge amb el carretó. Però abans afegeix que ara que es jubilen es quedaran a viure a Martorell-. Si tuviera pueblo, aún. Pero como no tenemos... ¡Aunque yo me iría a Hawaii!
-¡Menudo es el muchacho! ¡A Hawaii, dice! Allá, con los cocodrilos... -La Matilde recupera el protagonisme. El Jesús surt. L’Alberto ens mira, passadís enllà, sense afegir res. Només somriu.
Abans de fer cap a Martorell, els Galve van estar un temps vivint i treballant a Barcelona. Van obrir la botiga fa 42 anys.
-Qui la va obrir?
-Nosotros. Vinimos todos juntos. Jesús, Alberto, yo. Y los padres, José Jesús y Lucía. Con el hijo mío, José Antonio -diu la Matilde-. Mis padres habían estado un tiempo en Cerdanyola. Y mis hermanos y yo, en Barcelona. Ellos hacían de dependientes y yo de sirvienta.
-Què veníeu al principi?
-Lo mismo de siempre. De todo.
-I què s’ha venut més?
-Ay, es que se ha vendido de todo por un igual. Productos de limpieza, de comida, todo.
-Vau començar així: neteja, menjar i alcohol. I així vau continuar, doncs.
-Exacto. Y si alguna marca se ha dejado de comprar es porque han cerrado. Y desde el principio repartíamos también a domicilio.
-A gent gran.
-Gente mayor y gente joven, de aquí, de ahí arriba y de la Costa Blanca incluso.
-I per què tanqueu, Matilde?
-Por jubilación.
-No podeu més?
-No. Bueno... Yo sí. Pero ellos no. Jesús está trabajando en esto desde los doce años. Está de tienda ya, de la cabeza p’arriba. Y Alberto también está fastidiado, por la artrosis.
-Què fareu el dilluns següent?
-Ellos supongo que vendrán a terminar de recoger y limpiar. Yo ordenaré la casa y después me voy a la Cruz Roja a hacerme voluntaria. -Somriu, engrescada amb el projecte.
-Què haguéssiu fet, de no haver tingut la botiga?
-A mi, gustarme, gustarme, la Medicina. Y hasta me lo han dicho médicos, porque en casa siempre me ha tocado bailar con todos. Con mi madre, con mi hijo, con todos.
-Sempre has tingut mà amb els malalts.
-Sí, para saber qué tenían y, sobre todo, qué necesitaban. Un día un doctor me dijo: “¿Oye y tú por qué no has sido médico?”. Y yo le dije: “Pues mira, porque cuando podía, no tenía dinero, y ahora que tengo, no tengo tiempo”.
-Recordes algun client especial?
-No sé. Es que son tantos, que no sé con cuál me quedo... La señora del alcalde, Mercè, siempre ha venido aquí. Las señoras de Cal Bartomeu. El señor Canals, que había estado en el Ayuntamiento y que me ayudó mucho para ingresar a mi madre. O tu abuelo, que si ahora nos viera, ¿verdad? -L’avi Jaume tenia el rècord de pernils guanyats a la rifa setmanal que organitzaven els Galve-. Però es que son todos... Han sido muchos.
De sobte la Matilde s’interromp perquè passa un client pel carrer, un noi amb el seu fill dins del cotxet. Ella el saluda i fa com si li volgués prendre l’entrepà al petit, que riu.
-Heu patit algun atracament?
-¡Y tanto!
-Quan?
-No recuerdo el año. -Li pregunta cridant, a l’Alberto, que és al mostrador de dins-: ¿Cuando te compraste el coche grande? -No se’n recorda tampoc. Tant és-. Fue un viernes, al mediodía. Alberto había dejado el coche en la puerta con las llaves puestas y se fue a comer. Estábamos Jesús y yo. Entra un joven. “¿Que tiene Caseríos?”. Y al salir le dice a Jesús que le dé el dinero de la caja, pistola en mano, mientras el otro se metía en el coche. Cuando me di cuenta que lo apuntaba, cogí el cuchillo más grande que tenía en el mostrador. Lo empuñé así. -S’acosta el puny tancat al ventre. I afegeix-: Si no respeta la vida de mi hermano, lo acuchillo aquí mismo. Porque a mi por las buenas, me quitan la comida. Ahora, por las malas...
Van emportar-se cotxe i diners, però ningú va sortir ferit. La policia va trobar el vehicle, intacte, a València, al cap d’uns dies.
-Luego han entrado tres o cuatro veces más. La última, esta semana pasada de Navidad, por la noche.
Ens interromp un altre client, un nano. Ve a buscar xiclets i es queda parat perquè ja no n’hi ha. “Nos jubilamos”, diu la Matilde. El nano marxa capcot.
-On anireu a comprar vosaltres ara?
-Yo en la Vila, lo tengo clarísimo.
-I aquí què hi faran?
-Esto es de alquiler. Se lo están mirando los de La Mandarina...

Text i fotos: Jordi Benavente. Publicat a L'Informador de Martorell, el gener de 2013.

8/1/13

'La vall de la matança' de Josep Masanés, o si Cormac McCarthy i Quentin Tarantino escriguessin una novel·la sobre la Guerra Civil espanyola

"Duia el cabell rapat i tenia el cos ensangonat i pudent i ple de cucs blancs i petits que el cobrien com una flassada i que el rossegaven i se'l menjaven", escriu Josep Masanés (Barcelona, 1967) sobre un pobre paio que torturen al principi del llibre.  

Que algú li passi un exemplar de La vall de la matança (Cossetània Edicions, 2012) a Quentin Tarantino. L'autor de Pulp Fiction podria adaptar la primera novel·la de Masanés com una mena Maleïts bastards ambientada a la Guerra Civil espanyola. Director i escriptor comparteixen el gust per la violència explícita com a motor narratiu. A La vall de la matança, aquest llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona dóna una visió descarnada i punyent del conflicte que no pot deixar indiferent ningú, alhora que fa gala d'una prosa crua i directe, que recorda l'estil de l'escriptor nord-americà Cormac McCarthy.

Soldats i oficials del dos bàndols; religiosos, polítics i refugiats; falangistes i anarquistes; terratinents i burgesos. Tots formen part de la galeria de personatges d'aquesta obra coral i brutal, que Masanés narra en una freda i esfereïdora tercera persona. I sense estalviar escenes d'una cruesa extrema. Tortures, violacions, bombardejos, assassinats, delacions, venjances. El XXIX Premi de Narrativa Ribera d'Ebre no és apte per a estómacs sensibles.

I enmig de la voràgine, el capità Creus, el sotstinent Ciurana i la seva tropa, escollits per mirar de dur a terme una missió suïcida però crucial que els obliga a creuar les línies enemigues. El lector seguirà astorat les peripècies d’aquest grup salvatge sense abandonar la resta d’escenaris. La vall de la matança està estructurada en desenes de microcapítols que fan saltar l'acció d’un lloc a un altre. El camp, la ciutat, el front de batalla, la rereguarda. I l’horror és pertot.