PRISONERS. Carrers deserts, sense ni rastre de la teva filla petita. Villeneuve a l’alçada del mestre Fincher

De la pel·lícula Prisoners (Denis Villeneuve, 2013) m’agrada tot. Tot, excepte el cartell. En comptes dels rostres dels dos protagonistes masculins, hagués preferit un carrer desert, tan desoladorament desert com quan hi busques la teva filla petita segrestada i no la trobes. O una imatge de l’autocaravana que hi surt (no us destapo res, no ho faig mai: el vehicle surt al tràiler, i al principi). Però bé, suposo que van triar el ganxo de les dues estrelles principals.

M’agraden els ulls injectats en sang i la perilla salvatge del personatge de Hugh Jackman. Quins avantbraços, quina mirada, quin paio. Capaç de contenir-se, tendre però alerta, en una escena, i d’esclatar en la següent. I viceversa. Protector, complex, violent, grandiós. 

M’agraden els misteriosos tatuatges –els de garjola i els altres– que cobreixen algunes parts del cos del policia que interpreta Jake Gyllenhaal. Repentinat enrere, camisa cordada fins l’últim botó, parpelleig nerviós. Conduint un fascinant sedan negre. 

M’agrada la Maria Bello. Aquí, secundària de luxe, ulls embotits de tan plorar. Interpreta, abans que res, una mare, amb tot el que això comporta. Una mare destrossada, en aquest cas, perquè li han arrabassat la nena. 

M’agrada la parella que formen Viola Davis i Terrence Howard, els pares de l’altra nena desapareguda, amiga de la filla dels personatges de Bello i Jackman. Interessant i necessari contrapunt per fer avançar la història. 

M’agrada tot el repartiment, fins i tot els que no he mencionat (Leo, Dano, Minnete i tota la resta). Ells i elles broden els seus papers i afegeixen, cadascú la seva, més capes de foscor al film. 

M’agrada que algú descrigués Prisoners com “la nova Seven” o com “un Fincher sense Fincher”. Funciona com a reclam. I és un homenatge al mestre. Però crec que, en aquest cas, Villeneuve investiga molt més les ombres que habiten dins nostre. Els límits.

(No menyspreo Seven, al contrari: per a mi és un puto clàssic del gènere. Però allà els personatges eren més plans: aquí tenen més rebaves, cosa que ens els fa més propers, més incòmodes.) 

M’agraden la sordidesa i l’atmosfera angoixant que ha creat Villeneuve. I com es val dels paisatges, els espais tancats i el mal temps (ara pluja, com feia Fincher, ara neu) per complicar-ho tot encara més. 

M’agrada, m’agrada molt, com Villeneuve i el guionista Aaron Guzikowski especulen sobre certs límits, com deia. ¿Fins on són capaços d’arribar uns pares per descobrir on és la seva filla de sis anys desapareguda? ¿S’hi val tot per trobar-la i rescatar-la? Aquest és el quid de la història. I d'aquí la importància de les interpretacions.  

M’agrada com Villeneuve mostra el patiment, la impotència i la desesperació d’aquests pares. Com s’esmicolen l’educació i les bones maneres, la confiança en la policia i l’autocontrol, quan et prenen la filla. 

M’agrada recordar la senyora que, en plena projecció de la pel·lícula, al cine, l'altre dia, no parava de dir “ai, senyor déu meu...”, perquè la història la tenia acollonida, i patint. 

M’agrada que tot quadri. Tot. Villeneuve i Guzikowski han parit un thriller rodó, que segueix els preceptes clàssics del gènere negre: tot és demostrable i versemblant, amb girs però sense trampes, colpidor però sense manipulació ni falses sorpreses. 

M’agrada no poder dir absolutament res del desenllaç. Ja en parlarem, i molt, quan tothom l’hagi vista. 

M’agrada haver-me trobat amb un altre puto clàssic, vaja.

“Lovecraft mola”, un vol barat a Boston, l’Starbucks de Providence i la gènesi de la novel·la LOS NOMBRES MUERTOS de Jesús Cañadas

Parlar de H. P. Lovecraft (Providence, 1890-1937) em transporta a l’adolescència. Aquell període terrible i meravellós, què us haig de dir. Grans a la cara i pardals al cap. Partides de rol amb els amics. La masturbació elevada a la categoria d’art. Les primeres grans patacades i, alhora, sentir que tot era possible. Però sobretot, sobretot, aquella genuïna capacitat de viure intensament una història com si en fóssim els protagonistes, quan llegíem. I descobrir els referents. Això és molt personal, els meus són Lovecraft, Tolkien, King i Bukowski, i, després, la resta.

Per això quan vaig sentir que l’escriptor Jesús Cañadas (Cádiz, 1980) tenia entre mans una novel·la d’aventures protagonitzada pel mestre de Providence, vaig aixecar les orelles, excitat. Ahir al vespre, finalment, uns quants iniciats (“Tekeli-li!, Tekeli-li!”, i coses així) érem a la llibreria Gigamesh de Barcelona, a la presentació de Los nombres muertos (Fantascy, 2013), amb ganes d’escoltar com s’havia gestat tot plegat. 

“Lovecraft mola, punto”. Jesús Cañadas, tan de la conya com erudit, resumia així perquè li ha dedicat dos anys de la seva vida. Però aquest lema només era el principi d’un apassionant i divertidíssim resum de la gènesi de la novel·la (amanit amb comentaris com el fet que la casa on visqué Lovecraft a Providence ja no existeix, ara hi ha un solar buit... amb un Starbucks plantat al mig). Havia trencat el gel el crític i escriptor Ricard Ruiz Garzón, presentant-nos llibre i autor, amb el domini acostumat. Cañadas prenia el relleu. 

Foto: Aramys Romero

Tot és culpa d’un vol barat a Boston, va explicar el gadità. Inicialment, ell només volia investigar sobre l’origen de La sombra sobre Innsmouth, la seva narració lovecraftiana preferida aleshores. Fins que tingué l’oportunitat de ficar el nas a la Universitat de Providence... i capbussar-se en el món (els horrors còsmics i tentaculars) del creador dels mites de Cthulhu. Va ser allà, diu, on el Necronomicón va posseir-lo. 

A Providence, va poder consultar el 'fons Lovecraft', després de vendre-li la moto al funcionari de torn (anècdota sucosa que també va compartir amb els reunits a Gigamesh, encomanant entusiasme, com tot bon explicador d’històries). Va tenir accés a manuscrits i correspondència personal, les obres del mestre en tots els idiomes imaginables, i les del seu cercle d’amistats, i tots els estudis existents. En aquella increïble biblioteca, va ser on va descobrir que l’autor d’En las montañas de la locura "era tot un personatge en si mateix", un caramel, sobre qui pagava la pena bastir-ne una ficció. Un trepidant i misteriós, documentat i fantasiós homenatge a l’home que va dotar de profunditat, foscor i éssers horribles els nostres malsons. 

Foto: Llibreria Gigamesh

Si sentir-lo narrar les peripècies del making-of de Los nombres muertos, i com parla dels personatges reals que hi ha fet sortir (Lovecraft, però també Frank Belknap Long, Robert Erwin Howard, Sonia Greene, Aleister Crowley o J.R.R. Tolkien, entre d’altres), ja resulta engrescador, no vull pensar com serà la novel·la. “És un llibre d’aventures, cent per cent, una mica a l’estil Indiana Jones”, va dir-nos a l’Aramys Romero i a mi en Miquel Codony, que ja l’ha llegida. “En la línia del Montecristo del Marc Pastor, doncs?”, vaig preguntar. “Bona comparació, sí”. Genial. 

Aventures, persecucions i tirotejos. Més terror còsmic. Més societats secretes amb cultes ancestrals. Més un singular grup d’escriptors immersos en una mena de demencial road movie en el període d’entreguerres, a la recerca del més mític dels llibres maleïts, el Necronomicón! 

¿S’entén, ara, la referència inicial a la capacitat de fascinar-nos (de flipar-nos del tot) per una història, que teníem d’adolescents? Potser encara en queda alguna cosa dels somiadors barbamecs que vam ser... Potser per això encara anem a Gigamesh. Per això vaig comprar-la ahir mateix i no trigaré a llegir-la.

----------------------------------------------
Un cop llegida, afegeixo la nota i un comentari:

L'homenatge de Cañadas a Lovecraft està molt ben parit. L'horror del mestre de Providence... amb sentit de l'humor i de l'aventura, una molt bona recreació i uns personatges (tants els protagonistes com els secundaris) boníssims. Si us agrada Lovecraft, l'heu de llegir. Encara que sigui un pelet massa llarg i que l'autor presenti (com és obvi) la "seva versió" de tot plegat. Ben escrit, ben documentat i amb un final molt bèstia.

LAS LUMINOSAS, de Lauren Beukes. Ressenya d’un demencial i espectacular trencaclosques amb assassí en sèrie i salts en el temps

“No tiene ni una mancha de sangre encima ni hay rastro del arma homicida (...) porque la dejó clavada en el cuello de un perro muerto treinta y cinco años más tarde”. 

Vet aquí una de les paradoxes temporals amb què la guionista, periodista i escriptora Lauren Beukes (Johannesburgo, 1976) ha bastit la seva última novel·la, Las luminosas (publicada en castellà per RBA, 2013). Vertiginosa i molt recomanable ficció de 400 pàgines, entre el fantàstic i el gènere negre, que juga amb la hipòtesi que l’assassí perfecte seria aquell que sap fer-se fonedís en l’espai... i en el temps.

El psicòpata, la Casa i la víctima que sobreviu

L’acció transcorre a la ciutat de Chicago, entre la dècada dels trenta i la dels noranta del segle XX. Harper Curtis és un sense sostre antisocial i violent que un bon dia descobreix una casa abandonada (“la Casa”), que li permet viatjar en el temps (concretament entre 1929 i 1993), cosa que aprofita per assassinar noies que “brillen” i per deixar objectes anacrònics als escenaris dels crims, com a signatura. Encenedors, ponis de joguina, cromos de beisbol..., que no corresponen a l’època de les víctimes i converteixen la investigació en un cul-de-sac.

Aquest estrany i sinistre personatge actua impunement fins que una de les noies a qui ataca, l’estudiant de periodisme Kirby Mazrachi, sobreviu a la brutal agressió. Traumatitzada i obsessionada amb l’atacant, Kirby comença a investigar pel seu compte amb l’ajuda d’un periodista esportiu, Dan Velasquez, abans expert en homicidis, que en el seu moment va cobrir el cas.

Un imprevisible i magnètic Harper, la trastocada i brillant (en els dos sentits) Kirby, i en Dan, astut i fidel perdiguer, formen un triangle protagonista que dóna molt de joc. La Casa, ja ho anireu descobrint, tindrà també un paper important en la història (una mica, salvant totes les distàncies, com si de l’illa de Lost es tractés). 

Enorme trencaclosques 

“Hay un número finito de tramas. Lo interesante es cómo se desarrollan”, diu la Kirby a la pàgina 191. Però és Beukes qui ho escriu, perquè d’això es tracta, la premissa és aquesta que us he dit, però l’interessant és veure què passa després, i com acaba tot plegat. Imagineu-vos un enorme trencaclosques. Per definició, ha d’encaixar. Però, com és obvi, no en podreu apreciar tota la seva (terrible) bellesa fins al final. 

I això és el que ha aconseguit aquesta apreciable autora sud-africana (guanyadora del Premi Arthur C. Clarke el 2011, amb Zoo City, entre d’altres guardons internacionals del fantàstic), que malgrat les anades i vingudes en el temps, el resultat final no només quadri, sinó que fins i tot resulti versemblant (bé, ja ens entenem). 

Barker, Thompson... Beukes

Las luminosas és una novel·la crua i dura. Explícita en la violència que retrata. Una mena de demencial “Alícia al país dels malsons”, on qui sempre va un pas per davant de la noia és una assassí en sèrie, en comptes d’un conill amb un rellotge. 

Beukes no estalvia detalls quan es tracta de retratar el depredador. Descriu les seves accions amb precisió malaltissa, i també furga dins del seu cap, com feia Jim Thompson. Alhora, la seva prosa resulta fascinant i poètica (fins i tot romàntica), dins la sordidesa. I aquí, sobretot en el desenllaç, m’ha fet pensar en Clive Barker. 

Elaborada com una suma de salts temporals i capítols curts escrits des del punt de vista d’un personatge diferent cada vegada (els més habituals són els que formen el triangle protagonista), la història avança frenèticament. Les diverses accions, narrades en paral·lel, desemboquen en el (no podia ser d’una altra manera) taquicàrdic desenllaç. 

No sóc el primer, ni seré l’últim a dir-ho, però insistirem: assassins en sèries, viatges en el temps i una parella de periodistes implicats personalment en la investigació... A què espereu?

GRAVITY, o la indefensió davant la immensitat

Que sí, que sí. Que el mestre Kubrick li hagués posat una mica més d’Strauss, que ja se sap que els valsos casen molt bé amb la ingravidesa. I que un astrofísic n’ha desmuntat algunes de les escenes per inversemblants. Però, i què.

Estic segur que veure Gravity (Alfonso Cuarón, 2013) en 3D al cinema és el més a prop que estaré mai de visitar l’espai. El més a prop que estaré mai de sentir aquella indefensió absoluta davant la immensitat més paorosa. Davant d’aquella bellesa primigènia. Profundíssima. Infinita. Un terrible vertigen, en totes les direccions possibles.

Una experiència que no he viscut ni viuré mai, però que està tan ben recreada i aconseguida, a la pel·lícula, que havia d’escriure aquestes línies i dir-vos-ho: aneu a veure la Sandra Bullock i el George Clooney. No us deixeu perdre aquest espectacle cinematogràfic.

Somieu, amb els ulls oberts, durant 90 minuts, que sou astronautes. A la deriva...

Jordi de Manuel presenta 'La decisió de Manperel': "Escric per intentar entendre allò que no comprenc, com la fe en Déu o en un equip de futbol"

“El fet que la naturalesa es pugui descriure tan bé mitjançant les matemàtiques és un misteri que requereix una explicació”. Enigmàtica cita del científic Max Tegmark amb què s’obre l’última novel·la de Jordi De Manuel, La decisió de Manperel (Columna, 2013).

Encara no he pogut fer la maleta i embarcar cap a la misteriosa illa àrtica on es confina el protagonista, després de resoldre un complicat problema matemàtic i renunciar al premi. Però sí que vaig poder assistir a la presentació del llibre, dijous 3 d’octubre, al FNAC del Triangle. 

El professor, doctor en Biologia i escriptor Jordi De Manuel (Barcelona, 1962) ha obtingut el premi Ciutat de Tarragona Pin i Soler amb una obra que parteix d’una notícia real: el 2006, el matemàtic rus Grigori Perelman va resoldre la conjectura de Poincaré i rebutjà la Medalla Fields, una mena de Nobel, i el milió de dòlars del premi. 

Tan xocant com fascinant, no creieu? Així va veure-ho també De Manuel. Entre aquesta estranya notícia i l’aspecte del propi Perelman (esprimatxat, barbut, mig calb, mig grenyut), la prolífica imaginació de l’escriptor barceloní va encendre’s... i va començar a bastir la ficció.

Un matemàtic s’evadeix amb la seva mare a una illa remota, fugint dels flaixos, després de solucionar un dels Set Problemes del Mil·lenni. Allà, viu obsessionat per les matemàtiques i el misteri de l'existència, des del moment en què rep una carta del seu pare, ja mort, i una colla d’enregistraments que li descobriran la seva veritable identitat... 

Jordi De Manuel va convidar a acompanyar-lo “dos amics, perquè així ja sé que parlaran bé de mi”. Però aviat quedà clar que no calien els llaços d’amistat. La decisió de Manperel es defensa sola. La matemàtica Carme Torras va definir-la com una “biografia novel·lada, amb tocs fantàstics, que convida a pensar; optimista i moltes coses més”. “I això no és cap falca publicitària, és una constatació matemàtica”, va afegir. 

L’autor de Disseccions o L’olor de la pluja va dir després que “aquesta novel·la té un making-of increïble: la Carme ha caminat per la tundra amb mi, per exemple”. La imatge, suggerent i glaçadora, va quedar flotant a la sala d’actes del centre comercial, mentre la presentació continuava. 

L’escriptor i periodista Jordi Cervera va advertir al seu torn que “qualsevol cosa que n’espereu, d’aquesta novel·la, us sorprendrà, perquè es tracta d’una obra singular, en el nostre panorama i en qualsevol altre”. 

De Manuel, al final, va tenir també unes paraules emocionades per al seu pare, el veterà autor de còmics Enric de Manuel “Enrich”, que malgrat els seus vuitanta-quatre anys també va assistir a l’acte: “L’escriptor neix, potser, però també es fa... Es fa de les chispas de la infància. Jo, per exemple, crec que la capacitat de fabular i la fantasia em vénen d'aquelles tardes a la falda del pare, que m'explicava històries. Gràcies, pare!".

Arribats a aquest punt, en què l’escriptor va oblidar-se per un moment que estava envoltat d’amics, companys, escriptors, científics, periodistes i lectors, i ens emocionà a tots amb aquest sentit homenatge al pare, quedà clar que la novel·la que ens ocupa va molt més enllà de l’anècdota a partir de qual va arrencar...

“Escric per mirar d’entendre allò que no comprenc”, va dir Jordi de Manuel. “Per mirar d’entendre la idea de Déu, per exemple. La fe irracional en un ésser superior... o en un equip de futbol com el Barça, el Madrid o l'Espanyol”.

(*L'amic De Manuel va dedicar-me un exemplar del seu mític recull de relats Disseccions, a la foto. Gràcies, Jordi!)