25/9/13

DIÁSTOLE, d’Emilio Bueso. Fascinant, violenta i original novel·la de terror

Emilio Bueso (Castelló de la Plana, 1974) és un d’aquells autors que fan que sembli fàcil. Que ho sembli, dic. Perquè no tothom pot construir castells de naips amb aquesta solidesa. La seva prosa té una cadència sincopada (frases curtes i paràgrafs d’una sola línia combinats amb descripcions més àmplies i diàlegs de precisió) que flueix, i que avança i avança i avança... fins que t’has polit la novel·la sencera i aixeques el cap, els ulls vermells, regust de sang i un somriure estrany d’orella a orella.

Diástole (Salto de Página, 2011) està escrita en primera persona i amb dos narradors: en Jérôme, un jove pintor maleït, consumit per l’heroïna, i l’Iván, un personatge estrambòtic, reclòs en una mansió mig en ruïnes, que li encarrega un retrat a l’artista, amb una condició: el pintarà en quatre nits seguides. 

En Jérôme, simpàtic perdedor, usa un present d’urgència, un to lumpen i una oralitat molt ben aconseguits. L’Iván, d’un magnetisme inqüestionable, va descabdellant la seva terrible història a base de flashbacks mentre el pinten. L’encert d’aquestes dues veus és comparable al de Marc Pastor quan va escollir la Mort com a narradora de la genial La mala dona

Bueso dosifica la informació sobre la identitat i les peripècies dels personatges magistralment. De mica en mica anirem descobrint la complicada vida d’en Jérôme i l’enigmàtic passat de l’Iván, que ha travessat l’infern del setge de Leningrad, la dictadura soviètica, una intensa història d’amor i la catàstrofe de Txernòbil, en una mena de road movie de malson.

Qui és l’Iván? Per què tria un artista ionqui perquè el retrati en un llenç? Com es passa per tots aquests escenaris de terror sense deixar-hi la pell? No penso destapar-vos la trama, ja ho sabeu. Llegiu-la. 

A mi, Diàstole m’ha recordat el lirisme, els personatges turmentats i les atmosferes malsanes dels relats del britànic Clive Barker; la hipnòtica i primeta novel·la El pistolero (La Torre Oscura I) d’Stephen King; el gust per l’estrany, la foscor i els monstres que hi habiten de Howard Phillips Lovecraft i els seus deixebles; la verbositat incontenible de Chuck Palahniuk, i l’entranyable realisme brut amb què Charles Bukowski retratava misèries i addiccions. 

Què més necessiteu per abocar-vos-hi ja, a aquest abisme? Voleu més motius? Un altre: Bueso demostra que no calen 500 pàgines per deixar bocabadat el lector. Ell en necessita només 233. 

Emilio Bueso és enginyer i professor de la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana, i autor de diversos relats i de les novel·les Noche Cerrada, Diástole, Cenital i la més recent Esta noche arderá el cielo*

(*Bueso presentarà Esta noche arderá el cielo el proper 5 d’octubre, a les 18 hores, a la llibreria Gigamesh de Barcelona, amb l’editor de Salto de Página, Pablo Mazo, i el també editor i propietari de la llibreria, Alejo Cuervo)

17/9/13

‘Les veus del crim’, el somni negre sobre groc d’Anna Maria Villalonga fet realitat

El seu somni era negre sobre groc, i l’Anna Maria Villalonga (Barcelona, 1959) l’ha fet realitat. Conversar de tu a tu amb alguns dels seus escriptors favorits, dotze autors catalans de novel·la negra, en aquest cas. Agrair-los les bones estones passades llegint les seves obres. Cosir-los a preguntes. I recollir-ho tot en un volum –Les veus del crim (Alrevés, 2013)– indispensable per copsar l’estat actual del gènere a casa nostra. 

Erudita i propera, Villalonga ha parlat amb ells sobre com, on, per què i des de quan escriuen: procés creatiu, motivacions, influències, plans de futur i la seva visió del món editorial, del país i de la llengua, entre d’altres qüestions. Primer n’ha devorat els seus llibres, i després s’hi ha entaulat, amb cafè i gravadora i el mètode, el bon humor i la mirada còmplice de la divulgadora de raça que és. 

El resultat és un recull de converses literàries amb (per ordre d’aparició): Agustí Vehí, Jordi de Manuel, Jordi Cervera, Jaume Benavente, Jordi Pijoan, Teresa Solana, Sebastià Bennasar, Andreu Martín, Albert Villaró, Marc Pastor, Pau Vidal i Salvador Balcells. S’hi trobaven bé, fent-la petar amb ella. I es nota. Perquè han sortit temes professionals, vocacionals, però també personals. Al cap i a la fi, ningú escriu des de la barrera, sinó més aviat deixant-s’hi la pell. 

Anna Maria Villalonga. FOTO: JUAN LINARES 
Villalonga és professora de literatura a la Universitat de Barcelona, llicenciada en Filologia Catalana i Hispànica, investigadora i escriptora. Les veus del crim és fruit del seu afany divulgador de “la negror”, que dissecciona en el blog A l’ombra del crim, en conferències, articles i ara també des de l’associació ‘En Negre’. 

La seva dèria per les novel·les de lladres i serenos, per dignificar i acostar el gènere i els nostres escriptors al gran públic, l’ha portat a concebre aquests interessantíssims diàlegs “amb dotze apòstols del crim en llengua catalana”, com diu al pròleg un altre expert en el tema, el professor Àlex Martín Escribà

Cada peça té acotacions que descriuen l’espai i les condicions en què va desenvolupar-se la conversa, que enriqueixen encara més el retrat dels entrevistats. Qui ja els conegués, aprofundirà en els seus imaginaris i obsessions. Qui els descobreixi amb aquest llibre s’emporta una bona guia de lectura. Tot un regal, tant per als habituals del gènere com per als estudiosos, els lectors curiosos i els aprenents d’escriptor. 

(*L’autora i els entrevistats presentaran Les veus del crim aquest dimecres 18 de setembre, a les 19.30h, a la llibreria La Impossible de Barcelona.)

Publicat per Jordi Benavente a Núvol.com.

12/9/13

‘El ninot de neu’, de Jo Nesbo. Ressenya, o les conseqüències de la nostra addicció per Harry Hole

Segur que recordeu Seven. És d’aquelles pel·lis que no oblidarem mai. Brad Pitt, Morgan Freeman, Kevin Spacey. Una foscor fascinant i dolorosa. Aquella pluja constant que calava als ossos. L’atmosfera opressiva dels escenaris. I aquella inquietud creixent –una por cerval que ens devorava per dins mentre avançava la història– que David Fincher i el guionista Andrew Kevin Walker van imprimir al seu clàssic dels noranta.

Doncs Jo Nesbo (Oslo, 1960) ha parit un thriller igual d’angoixant i devastador, El ninot de neu (Proa, 2013). El director de Zodiac o El club de la lluita seria un candidat ideal per adaptar-lo al cinema. Sense els set pecats capitals, ni la pluja. Però amb aquella llum esmorteïda que enrareix els hiverns al nord d’Europa... i amb un ninot de neu, amb branquillons i pedretes negres, sempre present al jardí de les cases de les dones desaparegudes. Testimoni mut de l’horror que vindrà

Perquè aquesta és la premissa del llibre: fa anys que, coincidint amb la primera nevada, desapareixen dones a Noruega. Dones casades i amb fills. I la signatura del segrestador (o assassí, tot i que encara no s’han trobat els cossos) és un ninot de neu plantat al jardí. Amb la mirada –dues pedretes negres– fixa a l’interior de les llars desolades. Una figura blanca i freda, tan innocent com desesperant. 

Harry Hole –metre noranta, cap rapat, alcohòlic, malcarat i expeditiu, però investigador brillant i entranyable, malgrat tot– és l’encarregat del cas. Perquè és el millor de la Unitat d’Homicidis de la Policia d’Oslo, i també perquè una carta anònima el posa rere la pista: “Aviat arribarà la primera nevada. I tornarà a aparèixer. El ninot de neu. I quan la neu s’haurà fos, s’haurà endut algú altre”. Un missatge inquietant, que lliga el present, sempre inestable, d'en Harry amb un dels episodis més durs del seu passat, quan perseguia un assassí en sèrie a Austràlia... 

I prou. Destapar gaire més de la trama seria desactivar les mines, suavitzar-vos el tràngol d’una de les millors novel·les negres que he llegit mai, així de clar. I no. Prefereixo que us passi per sobre i us deixi glaçats. Destrossats, i fascinats. Hòstia, val la pena anar-hi verge, al sacrifici, us ho asseguro. 

Literalment de genolls
Per si encara feia falta, després de signar les hipnòtiques i colpidores El pit-roig, L’estrella del Diable o El redemptor, amb la setena entrega de la sèrie Harry Hole (la cinquena que ens arriba traduïda al català, per Laia Font, Proa), el noruec confirma que és un narrador extraordinari. Que domina l’ofici, i el gènere. Els girs de la història (que n’hi ha una bona ració; mesurada, sense passar-se) no són simple pirotècnia per enlluernar el personal. Són cops de puny a la boca de l’estómac. Cops d’efecte que et deixen literalment de genolls, sense aire, els ulls plorosos, atordit. 

N’hi ha que han hagut de deixar el llibre uns minuts, recuperar-se i tornar-hi al cap d’una estona. Perquè deixar de llegir no és una opció. Aquest músic i exfutbolista de crani esquilat sap parar molt bé les seves trampes. Domina la narració d'accions en paral·lel, el joc de punts de vista i l’el·lipsi (ja sigui en un diàleg o en una escena qualsevol). Et colla a la pàgina, així de simple. Avances, segueixes llegint perquè necessites saber més. 

I és curiós: el Nesbo més madur coincideix amb el més cru i sàdic, en la concepció i descripció dels crims perpetrats per l’antagonista, però també en la dissecció que fa dels sentiments i les relacions dels personatges principals (que això no va, només, de sang i fetge, amics); però també és aquell que ens recorda que les pitjors pors són les infantils. Aquelles que ja ens paralitzaven de petits: la foscor, els espais buits i silenciosos, els espais isolats, i aquells objectes que, fora de context, resulten aterridors (el ninot de neu). I, malgrat tot, seguim llegint. 

La nostra història amb en Harry
Fa cinc novel·les que acompanyem en Harry. Rude i addicte a l’alcohol. Però amb un cor enorme. Fa cinc novel·les que patim perquè no se n’acaba de sortir amb la Rakel, a qui s’estima amb bogeria. A ella i a l’Oleg, el nano d’ella, d’un matrimoni anterior. Un nano solitari i esquerp com ell, que per això s’hi entén tan bé. Però la seva obsessió per la feina –i pel Jim Beam–, per resoldre casos com si li anés la vida, fa que ella se n’allunyi. I sí que a vegades li va la vida: ha perdut ja tres amics, tres companys, en Harry. L’Associació dels Policies Morts. Tres fotos, sense marc, al seu despatx espartà

Us perdeu? Tranquils. Un altre punt fort d’El ninot de neu és que Nesbo hi explica fets del passat d’en Harry, sense destrossar-ne la intriga (després podreu gaudir igualment els títols anteriors). Posa en antecedents el lector nouvingut i, alhora, usa aquest mateix passat per enfosquir encara més l’atmosfera de la novel·la. I seguim llegint. 

Devorem 450 pàgines malgrat la devastació soferta. I, en les 50 pàgines finals (el llibre en té mig miler), sentim el fred, el pànic i l’ofec en carn pròpia. Recargolada, vertiginosa, fosca i meravellosament ben travada, El ninot de neu. No la teniu encara? Sortiu corrent de casa ara mateix. Feu-vos amb un exemplar. Robeu-lo, si fa falta, com se sol dir. Però ataqueu l’últim Nesbo ja. Que no us aturin les conseqüències de la nostra addicció.