26/6/13

“Si sóc aquí avui és gràcies a Richard Matheson, que va descobrir-nos el fantàstic”. Àngel Sala, a la presentació del festival de cinema Sitges 2013

Àngel Sala amb camisa negra, plantat davant dels periodistes congregats a la Fàbrica Moritz de Barcelona, amb la mítica silueta del goril·la gegant envoltat d’avionetes i el cartell diabòlic d’enguany de fons. Llums, càmera i acció! Som a la presentació del 46è Sitges - Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya, que se celebrarà de l’11 al 20 d’octubre de 2013.

El director del festival ha arrencat, aquest migdia a la cerveseria barcelonina, amb una referència indispensable: “Si sóc aquí avui és gràcies a l’escriptor nord-americà Richard Matheson, que va descobrir-nos què era el fantàstic, més enllà del terror i de la ciència-ficció. I que va deixar-nos abans d’ahir”, ha dit Àngel Sala. “De fet, quan vaig llegir per primera vegada el seu Sóc llegenda, vaig estar uns quants dies sense poder dormir”.

Retut l’homenatge a un dels mestres del gènere, Sala ha explicat que el Sitges 2013 estarà dedicat a  “totes les manifestacions del mal”, motiu pel qual la imatge promocional –un cotxet negre de bebè en flames, situat en un dels indrets més emblemàtics de Sitges– fa referència al clàssic de Roman Polanski La semilla del diablo (Rosemary’s baby), estrenat el mateix any que va néixer el festival. 

Un dels convidats estrella d’enguany –junt amb Johnnie To i d’altres personalitats que seran revelades més endavant– serà el prolífic director japonès Takashi Miike, de qui es presentarà una retrospectiva i un llibre sobre la seva filmografia, coordinat per la crítica de cinema Desirée de Fez. El creador d’Audition projectarà dos dels seus darrers treballs, Shield of Straw i Lesson of the Evil, “tant violenta i gore com de costum”, segons Sala. 

El certamen oferirà també títols tan llaminers com l’últim film de Jim Jarmush, Only Lovers Left Alive, una història d’amor entre dos vampirs, “a les antípodes de la saga Crepuscle”; Only God Forgives, la nova de Nicolas Winding, amb Ryan Gosling, o The Congress, adaptació cinematogràfica d’un text de l’escriptor Stanislaw Lem, dirigida per Ari Folman, amb Robin Wright i Harvey Keitel, que “serà un dels títols de ciència-ficció de l’any”. 

El millor fantàstic francès estarà representat al festival per Dark Touch de Marina de Van, “un film que deu molt a la mítica Carrie”. Fidel al seu públic més exigent, el certamen comptarà també amb propostes tan esbojarrades i lúdiques com Battle of the Damned, una de “robots contra zombis, amb Dolph Lundgren enmig, que és tan divertida com es pot esperar”; Big Ass Spider de Mike Mendez, en què una aranya gegant arrasa una ciutat dels Estats Units o Frankenstein’s Army, entre d’altres. 

El thriller de producció catalana i repartiment internacional Grand Piano, dirigit per Eugenio Mira, amb Elijah Wood i John Cusack, inaugurarà el Sitges 2013. També serà l’ocasió d’estrenar el Phonetastic, un festival de curtmetratges realitzats amb telèfon mòbil. 

Sobre com afecta la crisi econòmica actual al sector cinematogràfic, Sala ha dit que “la gent té menys diners per anar al cinema i, a sobre, han apujat l’IVA, però també hi ha certa desafecció per anar al cinema fruit d’una falta de polítiques d’educació de la mirada”. “No culpo els que descarreguen pel·lícules il·legalment sinó als que no fan el possible per donar a entendre que el cinema s’ha de veure en condicions òptimes”, ha dit el director del Sitges 2013. 

En aquest sentit, Sala ha dit també que “la cultura, que inclou el cinema, és un concepte molt gran que perdurarà i hi serà sempre. També, i sobretot, gràcies als festivals. Per això des del Sitges 2013 aplaudim tots els altres festivals de cinema: des dels més grans als més petits, perquè tots són necessaris”.

Publicat per Jordi Benavente a Núvol.com. Les imatges són del Sitges 2013.

18/6/13

‘Luz de estrellas lejanas’, les primeres passes del gegant George R. R. Martin

L’últim que podem llegir de George R. R. Martin és el primer que va escriure: Luz de estrellas lejanas, primera part de la seva autobiografia literària, que inclou també quinze relats i la novel·la breu Una canción para Lya, escrits entre 1967 i 1980. 

Tenint en compte que l’autor de la saga A Song of Ice and Fire (Canción de Hielo y Fuego) va publicar-ne la primera part, A Game of Thrones, el 1996 (Juego de Tronos, Gigamesh, Barcelona, 2002), s’entén que les narracions recollides a Luz de estrellas lejanas no són més, ni menys, que el camp de proves de tota la pirotècnia que vindria després. Les primeres passes d’un gegant. 

Presentats cronològicament, els relats vénen acompanyats de quatre cròniques autobiogràfiques que s’intercalen amb les ficcions i amb les quals George R. R. Martin (Bayonne, Nova Jersey, 1948) explica als lectors com va convertir-se en escriptor... des dels llunyans anys 50, quan venia contes de por als nens del veïnat a un centau la pàgina, fins que comença a enviar relats a revistes especialitzades, i també a guanyar premis.

La llavor més fèrtil, els còmics
Al principi, segons explica el creador dels Set Regnes, hi havia els còmics. Concretament Els 4 Fantàstics de Stan Lee y Jack Kirby: “Shakespeare ya podía retirarse porque había llegado Stan Lee”. Martin enviava cartes, ressenyes i comentaris, que els editors de les historietes publicaven a la secció dels fans. Hem d’imaginar-lo encorbat a sobre d’una màquina d’escriure vella, que havia trobat “en el desván de mi tía Gladys”.

Les cartes van donar pas als articles i, aquests, a una columna fixa en un fanzine i, finalment, a les aventures d’un superheroi anomenat “Garizan, el Guerrer Mecànic”, i que no era res més que un cervell dins d’una peixera, amb “un cuerpo robótico que se ponía para combatir el crimen. De hecho tenía un montón de cuerpos robóticos”. I allò només era el començament. 

Ja ho diuen, que quan es tanca una porta s’obre una finestra. L’editor d’una de les revistes especialitzades del moment el felicita pels seus relats, pel seu estil, però afegeix que ja tenen la quota de personatges coberta. A canvi, li pregunta si escriuria sobre superherois ja existents, i així és com Martin comença a inventar-se aventures per al Doctor Destí, com ara “Sólo los niños temen a la oscuridad”, relat que enceta Luz de estrellas lejanas

El periodisme i víkings
El setembre de 1966, Martin es matricula a Periodisme a la Universitat de Northwestern, Illinois, on també cursarà assignatures d’Història d’Escandinàvia: “Me pareció que estaría muy bien estudiar a los vikingos (...) Me encantaron las sagas y los eddas, que me recordaban a Tolkien y a Howard, y me impresionó enormemente el poema Sveaborg, de Runeberg, un emocinante lamento por la gran fortaleza de Helsinki, la Gibraltar del Norte, que se rindió de manera inexplicable durante la guerra de 1808 entre Rusia y Suecia”. 

La qüestió és que quan arriba el moment d’examinar-se, Martin li pregunta al professor si en comptes d’un treball convencional pot escriure-li un relat. La resposta és afirmativa. I així neix “La fortaleza”, segona peça d’aquest recull de les primeres ficcions de l’escriptor que anys més tard imaginaria un mastodòntic mur glaçat, custodiat pels homes de la Guàrdia de la Nit, a Cançó de Gel i Foc.

Relats i memòries
Luz de estrellas lejanas és precisament això: una encertada i feliç barreja de relats (quinze i una novel·la curta) i memòries (quatre) que ens acosta als primers anys d’un dels autors més destacats de la literatura contemporània. Un periodista que no trobava feina, i que, en no poder escriure sobre la realitat, va abraçar la fantasia. “Si hubiera conseguido un puestecillo cualquiera en el mundo del periodismo, tal vez hubiera escogido el camino más seguro, salario fijo y seguro médico (...) Pero las circunstancias me obligaron a hacer lo que más me gustaba”.

Terror, fantasia i ciència ficció. Martin ha tocat tots els pals, i les setze peces que inclou Luz de estrellas lejanas en són una bona prova. Una autobiografia literària, doncs, indispensable per als seus lectors, i també per a aquells aprenents d’escriptor que vulguin rastrejar les primeres passes d’un dels mestres absoluts en el noble art d’inventar-se móns, monstres, herois i princeses, i arguments complexos i inoblidables. 

La segona i la tercera part arribaran els propers mesos, publicades també per Gigamesh i titulades Híbridos y engendros, i Un corazón atribulado.




12/6/13

Tothom té els seus assassins favorits, aquí hi són tots: 'Guía de la novela negra' d'Héctor Malverde

Sempre he pensat que el millor d’un llibre (o una de les coses que el fa imprescindible) és quan et connecta amb d’altres títols, quan et suggereix d’altres autors, que, alhora, et fan descobrir més universos literaris, efecte taca d’oli cultural, i així fins a la biblioteca infinita de què parlava Borges.

La Guía de la novela negra (errata naturae, 2010) és un d’aquests títols de feliç dispersió en múltiples direccions. De fet, em temo que ja va ser pensada precisament per això. És una petita Caixa de Pandora de gènere negre amb referències a 130 títols de 130 autors i autores de diverses èpoques, estils, influències i petjades.

Pot llegir-se d’una tirada, des de la primera pàgina fins a la 260, està tan ben escrita que aguantaria una lectura seguida. Però també es pot tenir com una obra de consulta: jo ho faig així. Que sento a parlar d’algun sospitós habitual o que vull refrescar què en diu Malverde d’aquest o d’aquell títol, trec la Guía de la novela negra de la lleixa, i busco a l’índex.

Héctor Malverde, quin paio (és un pseudònim, per cert): obre el llibre amb dues cites, una de Pessoa i una altra de Rita Hayworth. Et descol·loca i t’atrapa alhora. I continua, a la introducció, alabant escenes memorables de les pel·lis Grupo Salvaje, Gilda i Manhattan, i advertint:

“La Guía de la novela negra que el lector tiene en sus manos es mi apuesta personal en mitad de la jungla. Estoy seguro de que muchos otros exploradores habrán escogido otras sendas y empleado otros machetes. Que descansen en paz”. 

La prosa d’aquest Cicerone negre-criminal és així d’esmolada. “Tan simple y certero como un disparo a bocajarro en el pecho de un hombre”, que diu el mateix Malverde del mestre Edgar Allan Poe. Estil directe i proper: escriu en primera persona i critica (en positiu o negatiu) sense por. Erudit, gamberro, subjectiu i, sobretot, molt llegit.  

A la Guía de la novela negra hi trobareu des de “Los primeros en llegar a la escena del crimen” fins a “Los asesinos”, passant pels “sabuesos clásicos”, els “hardboiled”, els “detectives privados”, els “agentes de la ley” i “médicos, forenses y otros admirables intrusos”, entre d’altres.

Des d’Agatha Christie a Stieg Larsson, passant per Ellroy, Faulkner, Doyle, Nesbo, Thompson, Vian, González Ledesma, Camilleri o fins i tot Borges i Moore (l'Alan Moore dels còmics, sí, per From Hell: “El relato es largo y tortuoso, los dibujos generan una atmósfera angosta, asfixiante e irresistible”).

Resumint, un volum ideal per als amants d’aquest gènere tan ampli com ple de racons foscos i interessants. M’hi han fet pensar recentment els amics de l’EsparregueraNegra, i he cregut que estaria bé parlar-vos-en una mica.