21/11/12

‘Montecristo’: amb Marc Pastor, a la recerca d’una espasa que podria derrotar els nazis... abans de descobrir ‘Bioko’

A Montecristo (Proa, 2007), el motor de la història –el MacGuffin– era la mítica espasa de l’emperador Carlemany, que concedia un poder absolut a qui l’empunyava. La primera novel·la que va publicar l’escriptor Marc Pastor (Barcelona, 1977) era un llibre d’aventures clàssic, inspirat en la literatura de Verne i Dumas i els films de Lucas i Spielberg, i protagonitzat per cinc republicans evadits del camp de concentració de Mauthausen l’any 42, a la recerca d’una relíquia que podia decantar la balança de la guerra.

Marc Pastor feia seva la dita que rodar una bona pel·li d’aventures pot ser molt car, mentre que escriure’n una bona novel·la, una veritable page-turner (que ja voldria Dan Brown), només és qüestió de talent. Aquests dies en què se’ns confirma que, de cara a la primavera de 2013, tindrem un nou llibre de l’autor, Bioko (Ara Llibres i Planeta), he recuperat la seva rodona opera prima.

En el fons, Pastor podria ser aquell col·lega de la universitat o la feina que ha llegit tants llibres i còmics, ha vist tant cinema de gènere i té tanta imaginació, que no té més remei que escriure històries còmplices amb el nostre imaginari friki, com aquesta, com les que van venir després, La mala dona (premi Crims de Tinta, RBA, 2008) i L’any de la plaga (La Magrana, 2010), i, de ben segur, com les que vindran, Bioko i la resta.

Aquells estimats referents
En poc més de 350 pàgines, Pastor posava en solfa una trama que retia homenatge a la seva estimada El comte de Montecristo, d’Alexandre Dumas (escrita sota l’esquema d’empresonament, fuga i venjança), alhora que recordava La gran evasió (Steve McQueen, les motos, els filats) i les pel·lis de l’Indiana Jones (persecucions, trets, nazis i perills ancestrals). Sense oblidar certes similituds amb l’exagerada i imprescindible Maleïts malparits (que Tarantino no estrenaria fins dos anys després!). “Amb temps i plom s’obrí camí entre les planes dels diaris i els cranis dels alemanys. La menció dels seus noms eriçava els cabells de la nuca a més d’un comandament nazi...”, escrivia aquest novel·lista i criminòleg de la policia científica dels Mossos d’Esquadra, abans que l’autor de Pulp Fiction rodés la seva pel·li sobre la Segona Guerra Mundial.

A Montecristo, els cinc republicans fugits de Mauthausen emprenen un viatge boig, ple de batusses i persecucions per l’Europa en guerra, entre agents secrets, espies de daga a la lligacama, monjos que llegeixen Els tres mosqueters i nazis despietats, tot buscant una espasa que, des del segle VIII, ha portat de corcoll l’Orde dels Portaespases o Schwertzbrüder, el Temple, el Priorat de Sió... i finalment, l’Ahnenerbe, la societat per a l’Herència Ancestral, dirigida pel cap de les SS, Heinrich Himmler.

Pròxima estació, Bioko
Després de la que ell mateix anomena “la trilogia de la meva adolescència”, amb què va tractar els nazis (Montecristo), els vampirs (La mala dona) i els ultracossos (L’any de la plaga), Pastor ultima ara Bioko, que, en paraules seves, serà “una novel·la d’aventures amb grans dosis de novel·la negra i colonial, i alguna gota de ciència-ficció. Però que no deixa de ser un homenatge a les històries de Verne, Stevenson o Conrad, passat pel meu filtre”.

Una vegada més, doncs, torna a la literatura i el cinema que ha devorat des de molt jovenet. Fill d’una mare que llegia “moltíssim” i d’un pare “fan de les pel·lis de la Segona Guerra Mundial”, Pastor tancarà el proper mes de març un cercle, per obrir-ne un altre (Bioko serà també “la primera part d’una trilogia conceptual”), que promet ser tan interessant com el primer. "A Bioko hi ha cosetes de Montecristo", assegura Pastor. "Els que l'heu llegida, hi trobareu una sorpresa enorme", diu. Els frikis com ell estem d’enhorabona: tenim @DoctorMoriarty per estona.


15/11/12

Bel Olid, autora de ‘La mala reputació’: “La part plàcida de la vida és menys interessant”

Bel Olid (Mataró, 1977) no escriu novel·la negra, però podria. Les seves històries tenen la sang, la suor, els sentiments i la ironia necessàries. La mala reputació (Proa, 2012), el seu últim llibre de relats, desplega en 140 pàgines una aclaparadora col·lecció de personatges i situacions que deixen el lector sense al·lè i clavat a la butaca: una nena de 5 anys que compra tabac; una traductora de manuals, amb dos fills, que comença a traduir pel·lis porno; una actriu porno que prepara un llibre de 700 pàgines sobre papallones; un mestre de col·legi que crema erugues...

La mala reputació, Premi Roc Boronat 2012, retrata escenes tan quotidianes i versemblants que fa por veure-s’hi reflectit o intuir-hi un amic, una mare, una ex, el veí. L’escriptora i traductora mataronina signa tretze contes escrits amb mala bava, ironia i sensibilitat, i molt ben esporgats (“No veig la necessitat d'omplir cinquanta pàgines de palla si amb tres ja he dit el que volia dir”, diu). Tretze relats concisos i descarnats, sobre la incomunicació en les relacions humanes, la violència i els atzucacs del dia a dia.

Olid assegura que escriu influenciada per les “Calders, Monzó, Rodoreda o Montcada, pel que fa als de casa, i per Munro, Cortázar, Cheever, Poniatovska, si anem més lluny”. Però afegeix que tot el que ha llegit a la vida l’ha influenciat d’alguna manera; sense oblidar els més de cinquanta llibres que ha traduït.

Llicenciada en Traducció i Interpretació, l’autora d’Una terra solitària (Empúries, 2011) subtitula pel·lícules, tradueix llibres, col·labora en diversos mitjans i imparteix classes de llengua, literatura i subtitulació a la UAB i l'ESCAC. Enguany comença classes d'escriptura creativa a l'Escola d'Escriptura del Gironès. Parlem amb ella sobre la seva mala reputació.

-Violacions en el sí de la parella, suïcidis per amor, incendis, banyes. ¿Buscaves el gènere negre o la vida és així?
-La vida també és així. Per sort, no és així tota l'estona, però la part plàcida em sembla menys interessant literàriament. De sempre m'ha agradat inventar-me la vida de la gent que veig en un bar o al carrer. Hi ha detalls en els gestos d'algunes persones desconegudes que em desvetllen una història. Si la història em sembla prou curiosa, l'escric.

-Diuen que tens “la màgia i la precisió d’una llançadora de ganivets”. Com et planteges l’escriptura de cada relat?
-Escric curt perquè em fa l'efecte que no necessito més paraules per expressar el que vull expressar. No veig la necessitat d'omplir cinquanta pàgines de palla si amb tres ja he dit el que volia dir. Els meus contes acostumen a sorgir d'una situació en què es troben uns personatges que he imaginat durant un temps. Quan tinc clara la situació, em poso a escriure. No faig una planificació més enllà d'això.

-“És un plaer que sento brut, que m’allibera alhora que em fa esclava”, escrius. El sexe, en general, i l’oral, en particular, tenen un paper molt important al llibre.
-No m'havia fixat que el sexe oral tingués més protagonisme que de qualsevol altra mena. El sexe és una part important de la vida, suposo que per això va sortint. Pot servir de lupa d'altres aspectes de nosaltres.

-Relats breus o sagues interminables?
-Com a lectora llegeixo el que em ve de gust, que és una mica de tot, i com a escriptora escric el que em surt, que són textos breus. El que veig al metro és gent llegint totxos increïbles però de contingut superficial, alhora que a la xarxa llegim cada dia més titulars i menys articles de fons. Al final, cada lector és un món, però no ens enganyem; no n'hi ha tants que vagin més enllà dels best-sellers.

-Què estàs escrivint ara?
-De tot i res. Alguns contes, alguns poemes, em balla pel cap la idea d'una novel·la... No sé en què es concretarà i no em preocupa gaire. Ja ho veurem.

13/11/12

El pit-roig, les memòries del pare de Jo Nesbo a la Segona Guerra Mundial i el rifle Märklin

El pare de l'escriptor noruec Jo Nesbo va morir a mitjan dècada dels 90 just quan s’acabava de jubilar i encarava un projecte que havia anat posposant durant anys: escriure un llibre amb les seves experiències al front de la Segona Guerra Mundial, i la mitificada i polièdrica imatge de la Noruega que va resistir a Hitler. "El pit-roig és la història que volia explicar el meu pare, sobre noruecs als dos cantons del nazisme (...) Sobre perquè la gent pren les decisions que pren, i sobre el privilegi dels vencedors d'escriure la Història", explica el mateix Jo Nesbo (Oslo, 1960) en un text autobiogràfic penjat a la seva web.

La guspira va ser l'homenatge al seu pare excombatent. Però El pit-roig (Proa, 2008) va acabar sent un llibre de culte. Una novel·la negra, negríssima, de més de 500 pàgines i amb dues línies temporals: la del passat, que parla de trinxeres, bombardejos i una història d'amor (impossible, malaltís, perillós) en temps de guerra; i l’actual, al tombant de mil·lenni, la trama més important quant a número de pàgines, que tanca el cercle i una sèrie d’assassinats iniciada l’any 42, al front de l'Est.

A la primera part de l’anomenada "Trilogia d'Oslo" (formada per El pit-roig, Nèmesi i L'estrella del diable, i ampliada amb El redemptor, totes editades per Proa), Nesbo situa el seu expeditiu Harry Hole enmig d'una enrevessada investigació amb una galeria de personatges que inclou veterans de guerra dels dos bàndols, traficants d’armes, neonazis, policies corruptes, funcionaris d'alt rang, companys de l’ànima... i l’ombra d’un poderós rifle, el Märklin ("la millor arma de matar professional"), que podria posar en perill la seguretat nacional i converteix aquest thriller en una lectura addictiva i inoblidable.