24/10/12

Stefanie Kremser, autora de la novel·la 'Carrer dels oblidats': “Barcelona (encara) no és un parc temàtic”

Baixada de Santa Eulària / Tu la veres rodolar / D’un abisme a l’altre abisme / Per aquells rostos avall, / Dexant per rastre en les herbes / Un bell rosari de sanch”. Són versos violents de Jacint Verdaguer, citats a l’inici de la primera novel·la negra de l’escriptora, guionista i documentalista alemanya i brasilera Stefanie Kremser (Düsseldorf, 1967). Carrer dels oblidats (Empúries, 2012) és la història d’una periodista que mentre escriu una guia alternativa de Barcelona col·labora amb la investigació d’uns assassinats que semblen imitar el martiri que va patir Santa Eulàlia, i amb què l’autora, que fa 10 anys que viu a la ciutat, denuncia els estralls de l’especulació immobiliària i el mòbing salvatge que pateixen alguns veïns del casc antic.

Podríem resumir el llibre en una piulada dient que “Carrer dels oblidats és Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys, més assassí en sèrie, més rerefons de crítica social”. Però quedaríem curts… perquè en aquesta irada novel·la hi ha una protagonista femenina, periodistes a la trentena, amistat, humor, sexe i locals interessants, com en el clàssic modern de la Llucia Ramis… però també hi desfilen policies, mafiosos, okupes, taurons immobiliaris i d’altres homes sense escrúpols i un reguitzell de víctimes. Una colla de personatges amb què Kremser basteix una ficció que mostra el pati del darrere de “la millor botiga del món”.

El primer bassal de sang
Però comencem pel principi, pel primer bassal de sang. Carrers dels oblidats arrenca quan la periodista Anna Silber arriba per primera vegada a la ciutat amb l’objectiu, doble, d’escriure una guia alternativa i descobrir la terra de la seva mare, morta en un accident recent. El primer que es troba l’Anna quan el seu amic Rafael la recull a l’aeroport i la porta al seu pis, a Sant Pere Més Baix, és un mort. Un home que ha caigut daltabaix de l’edifici del davant i ha quedat esclafat contra les llambordes. Accident, suïcidi o crim? La façana de l’immoble està tapada per una bastida amb lona verda de cinc pisos i l’home té una ploma de gavina a la boca. Són les primeres pistes.

Però anem una mica més enrere, coneguem “la col·leccionista d’històries”. ¿Heu jugat mai a fer de detectius? Perquè l’Anna, curiosa de mena i amb antecedents familiars, ho farà. Filla d’un investigador privat alemany i d’una taxista catalana, des de petita que escolta i col·lecciona fragments de vides. Les dels casos dels seu pare i les dels clients de la seva mare, que sentia a taula, a l’hora de sopar. Una afició que l’acabarà empenyent a fer-se periodista, per poder continuar recopilant històries, i explicar-les. En aquest cas, serà una història violenta com els versos de Verdaguer, i li arribarà de la mà del nòvio del seu amic Rafael, el Quim, comissari dels mossos i encarregat d’investigar una sèrie de crims que inclouen el cadàver que es troba l’Anna només arribar a Barcelona.

El súmmum de la perversió
Narradora tot terreny, Kremser, que viu a cavall entre Barcelona, Alemanya i Brasil, va publicar la seva primera novel·la, Postal de Copacabana (Club Editor), la història coral de tres generacions de dones d’una mateixa família, l’any 2000. Tot seguit, entre 2002 i 2010 va ser guionista de la sèrie policíaca Tatort (la més antiga de la televisió alemanya, formada per telefilms de 90 minuts, filmats amb pressupost cinematogràfic). “Fent Tatort vaig aprendre molta dramatúrgia, i a inspirar-me en fets reals o, millor dit, en el realisme social, per crear una bona trama. Ideal per a una documentalista amb ganes de fer ficció”, ens explica l’autora, des de Sao Paulo.

Aprofitant que tenim a l’autora a l’altra banda del correu electrònic, burxem una mica més: Contra qui escrius? Amb qui estàs enfadada? “Estic enfadada amb el sistema en general. L’especulació immobiliària i les seves conseqüències no és un tema només barceloní. M’han dit que aquí, al Brasil, especuladors internacionals estan comprant terrenys a les faveles de Rio de Janeiro, de cara les Olimpíades perquè tenen les millors vistes de la ciutat. I que, a Sao Paulo, estan cremant faveles per forçar els habitants a anar-se’n i poder construir edificis de luxe. I això ja és el súmmum de la perversió! La transformació i la modernització són essencials, però no ens podem oblidar del factor humà. Sembla que hem tornat a la llei de la selva”, diu l’escriptora.

I per això vas triar el gènere negre… “Doncs sí. Crec que la novel·la negra pot ser política, seguint la seva tradició de trepitjar el carrer, i mostrar que darrere d’un crim hi ha una societat o una realitat que no funciona. A Barcelona, hi he observat uns canvis tan bèsties que m’han fet reaccionar. I com que només tinc la paraula com a ‘arma’, vaig triar la novel·la negra. L’objectiu era fer-la entretinguda perquè arribi a molta gent, i amb l’esperança, potser ingènua, que alguns lectors comencin a fer-se preguntes. I també per aconseguir que alguns estrangers entenguin que Barcelona (encara) no és un parc temàtic, una barra de bar gegant…”.

Deixem-ho aquí. Qui vulgui saber més, que llegeixi el llibre, que a banda d’una trama negra prou interessant, desplega arguments com per emprenyar qualsevol.

Publicat per Jordi Benavente al diari digital Núvol.com


9/10/12

Ja és a la venda VICTUS, la controvertida i esperada nova novel·la d’Albert Sánchez Piñol: el setge de Barcelona de 1714, “la tragèdia perfecta”, en castellà

No només som de commemorar derrotes èpiques, els catalans. També som de documentar-les fins a cremar-nos les celles, passar els fets històrics de marres pel sedàs de la ficció i convertir-los en esperats (i, en aquest cas, controvertits) èxits editorials. És el que ha fet l’antropòleg i escriptor Albert Sánchez Piñol (Barcelona, 1965) amb Victus, Barcelona 1714 (La Campana, 2012), una novel·la escrita en castellà amb què narra la Guerra de Successió i el setge de Barcelona de 1714, a través dels ulls de Martí Zuviría, un jove enginyer.

El fet que l’autor de La pell freda (exitosa primera novel·la, publicada el 2002 i traduïda a 37 llengües) s’hagi passat al castellà va provocar cert rebombori, quan es va saber, a principis d’estiu. Un llibre sobre el 1714, parit per un català, des del punt de vista catalanista, escrit en la llengua dels vencedors. Sánchez Piñol (que fins ara només havia escrit i publicat en català) va al·legar “els factors irracionals de la creativitat”.

“No tinc respostes, més enllà dels factors irracionals de la creativitat”, repetia a la presentació de la novel·la, a la seu de l’editorial La Campana, el migdia del dimarts 9 d’octubre de 2012. “Un creador s’ha de deixar anar, no pots combatre l’irracional o perdríem la riquesa de la creativitat. Duia més de 100 pàgines en català però no funcionava. I no sé per què! Canviar d’idioma va donar-me una distància necessària per explicar els fets”, deia l'escriptor.

Sang, pólvora i el secret de les fortificacions
De jovenet, el protagonista, Martí Zuviría, aprèn l’art de la fortificació i el setge de ciutats de l’eminent arquitecte militar francès, el marquès de Vauban. Més tard, el destí el durà a haver de fortificar, primer, i expugnar, després, la seva pròpia ciutat, Barcelona. Zuviría és un personatge històric “poc conegut, que m’ha donat marge per jugar. És un mesquí i un covard entre herois, fins que el torrent humà el porta a defensar la seva ciutat”, explicava l’autor de La Pell freda.

El resultat és aquesta monumental novel·la de 600 pàgines, per a la qual l’escriptor ha estat “més de deu anys” documentant-se. “Com a narrador, la documentació existent suposa un immens capital simbòlic amb tots els elements perquè el 1714 sigui la tragèdia perfecta: és la història d’un poble decidit a resistir contra l’ira de dos tirans, l’espanyol i el francès”, diu. “Dono la visió popular, és la història dels de sota explicada des de sota. La Guerra de Successió des de la perspectiva catalana”.

Jordi Benavente amb Albert Sánchez Piñol.
El 1714 és el nostre Far West
Sánchez Piñol insisteix que els papers consultats tenien tal intensitat dramàtica que, en molts casos, només li ha calgut “arrossegar i polir”. I on no hi arribaven els fets, hi arribava la imaginació. “Els buits de la Història són l’infern per als historiadors, però el paradís per als narradors”, diu l’escriptor, per a qui “el 1714 hauria de ser un gènere literari a part, perquè va ser molt polièdric: cada generació l’hauria de reinterpretar des del seu punt de vista. És el Far West dels catalans”.

Per a l’editora de La Campana, Isabel Martí, Sánchez Piñol és “un narrador amb una imaginació prodigiosa, que passa per la literatura com qui xiula”, amb un llenguatge “gamberro i modern” que no resta profunditat a les seves obres. Martí destaca també els coneixements històrics de l’autor, que transmet amb “rigor de notari”, així com la perspectiva d’antropòleg i divulgador amb sentit de l’humor, “sense oblidar la tragèdia i l’èpica del drama nacional”. Josep Maria Espinàs, que també era present a la roda de premsa, assegurava que Victus és una de les novel·les “més impressionants i ben documentades que he llegit mai”.

Setembre de 2012: un gir narratiu de la Història
En la conjuntura política actual, condicionada per la gran manifestació independentista del passat Onze de Setembre, els llibres de ficció i no-ficció sobre la desfeta nacional i l’independentisme proliferen. Sánchez Piñol descriu el moment com “un gir narratiu de la Història”, i afegeix que “amb el 1714, els borbons van imposar la seva visió monàrquica i centralista però no van resoldre res, i així estem”.

El catedràtic d’Història Moderna, Joaquim Albareda destacava a la presentació “l’impressionant rigor històric de Victus, més enllà dels mites i la visió romàtica” acostumada. Segons l’historiador, “s’agraeix la tasca divulgativa d’aquesta novel·la, molt vinclada a la realitat i amb interessants reflexions de caire antropològic”.

“El llibre d'Albert Sánchez Piñol és un huracà d’aire fresc, una visió des de baix, irreverent, iconoclasta en el millor sentit de la paraula. Victus no desmunta el nostre principal mite nacional; el refà encara més potent, més vibrant, més proper que en la versió canònica (...) He devorat el text amb el mateix delit i la mateixa satisfacció amb què, de jove, devorava les novel·les històriques clàssiques, de Dumas a Hugo”, sosté Joan B. Culla, professor d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona i un dels primers lectors d'aquesta novel·la, que surt a la venda el 10 d'octubre.

Un imaginari molt cinematogràfic
Albert Sánchez Piñol ha publicat fins ara l’assaig Pallassos i monstres, les novel·les La pell freda (que està sent adaptada al cinema) i Pandora al Congo, i els reculls de relats Les edats d’or i Tretze tristos tràngols. Els drets de Victus s’han venut ja a la productora Brutal Media.

1/10/12

Iggy Pop crucificat, rock & roll, el whisky de Harry Hole i les novel·les negres del noruec Jo Nesbo

“Un home que semblava haver estat crucificat una o dues vegades”. És Iggy Pop descrit per l’escriptor noruec Jo Nesbo (Oslo, 1960), en un moment de la novel·la negra L’estrella del diable (La Butxaca, 2012), en què el seu protagonista, l’inspector Harry Hole, es troba per casualitat un pòster de l’enigmàtic cantant, penjat en una de les parets de l’escenari d’un crim.

Aquí, Iggy Pop és només atrezzo, una imatge en un pòster, però la frase serveix per mostrar l’estil Nesbo. Punyent, visual, hipnòtic, violent, descarnat. Molts l’han descobert ara, arran de l’adaptació cinematogràfica de la crua i complexa Headhunters (Proa, 2012), la història d’un caçatalents que aprofita la informació que obté dels candidats que entrevista per robar-los les obres d’art, fins que un bon dia les coses se li torcen i agafen una deriva gore i negra, negríssima, com a les pel·lis dels germans Coen.

Però la carrera literària de Nesbo (crani rapat i aspecte de paio dur; exmilitar i exfutbolista; guitarrista, cantant i lletrista del grup de rock Di Derre) va començar l’any 97 quan va guanyar el premi a la millor novel·la negra noruega amb El ratpenat.

Arrencava així la sèrie de l’inspector Harry Hole, adscrit a la Unitat d’Homicidis de la Policia d’Oslo, que continuaria amb El pit-roig, Nèmesi, L'estrella del diable, El redemptor i d’altres, encara per traduir. Hole és un personatge trencat però entranyable; alcohòlic i maldestre en l’esfera privada, hàbil i expeditiu a l’hora de resoldre els casos més complicats i escabrosos. D’aquells que no descansen fins que no són capaços de “veure tot el quadre”, descobrir què falla i atrapar el dolent.

Realisme i atmosferes opressives
Les trames del noruec atrapen i creen addicció, més que per trepidants, que també, per l’intrigant realisme amb què descriu els personatges, tant protagonistes com secundaris. Els dota d’humanitat, no els fa ni blancs ni negres, transiten una varietat infinita de grisos, els fa creïbles i, llavors, els porta al límit (i, amb ells, al lector).

La prosa de Nesbo, pes pesat nòrdic com el veterà Henning Mankell o el més recent i malaguanyat Stieg Larsson, està feta de frases tallants, paràgrafs que es resolen en poques línies (amb ecos de Hemingway, Ellroy, Chandler) i diàlegs versemblants. Influenciat pel cinema, l’autor té facilitat per les atmosferes opressives (tipus Polanski) que projecten l’estat d’ànim i les obsessions dels personatges, sovint mancats d’esperança i amb vides destrossades.

També són marca de la casa, com no podia ser d’una altra manera en un mestre del gènere negre, els girs inesperats i fins i tot les petites alteracions cronològiques tramposes, escenes fora de lloc (fora de temps) que deixen el lector bocabadat... i devorant pàgines; i un narrador en tercera persona, fred i distant, que planteja les escenes amb tanta precisió com naturalitat.

Diamants amb forma de pentacle
A L’estrella del diable, Hole (ampolla de Jim Beam, cigarrets Camel Light, Ford Escort blanc i rovellat, pistola Glock 21 i una ressaca contínua) s’enfronta a un assassí en sèrie que amputa un dit de la mà de les seves víctimes i els deixa un diamant vermell amb forma de pentacle sota la parpella.

Un cas que esclata en ple estiu, en un Oslo enganxifós, quan mig departament de policia està de vacances i en Harry lluita perquè la seva parella no l’abandoni, alhora que investiga la mort d’una policia amiga seva, amb qui seguia la pista d’un contrabandista d’armes.

Abusos sexuals a subordinats, perpetrats i silenciats per superiors; policies corruptes amb negocis tèrbols i policies que ja no confien en la justícia i decideixen aplicar-la pel seu compte; psicòpates egòlatres, metòdics i rebuscats; antiherois que miren de surar malgrat el naufragi col·lectiu i el whisky; i un desenllaç taquicàrdic.
 Jo Nesbo al balcó de casa seva, a Oslo / by Bain Hogg Jocelyn : photographer
Com escriu Héctor Malverde a la Guía de la novela negra (errata naturae, 2010), “Nesbo ha salido de Noruega, pero podría haber salido de la mismísima nada. La sensación de criatura única habría sido la misma (...) Desde 1997, se ha convertido en un fogonazo deslumbrante en la literatura europea negra y criminal. Aún no he escuchado ninguna de sus canciones”.

I és que no fa falta el rock & roll, en aquest cas; mentre tinguem un Harry Hole puntual, cada pocs anys, podrem anar tirant.


Kilian Jornet, cantant sota la pluja, guanya l’Ultra Cavalls del Vent 2012

Kilian Jornet és capaç de córrer contra pluja, vent i fred (8h42’22″) per guanyar la IV edició de l’Ultra Cavalls del Vent i, set minuts després, quan arriba el segon classificat, Anton Krupicka (8h49’56″), agafar un micròfon i entrevistar-lo, davant del públic entregadíssim de Bagà.

Són dos amics que fan broma després de córrer 84 quilòmetres per la muntanya. Èpica, elegància, resistència… i senzillesa. Grandiosos tots dos, somriuen a càmera. El podi masculí d’aquesta prova cronometrada per Championchip i integrada al calendari de la Skyrunner World Series va completar-lo Dakota Jones (9h26’25″).

Les tres dones més ràpides de l’Ultra Cavalls del Vent d’aquest dissabte 29 de setembre de 2012 van ser Núria Picas (10h34’42″), que va entrar a meta amb una estelada a l’esquena, Anna Frost (10h35’24″) i Emelie Forsberg (10h39’51″). Tres campiones que van ser vuitena, novena i desena en la classificació general.

La cursa va donar el tret de sortida als seus 1.014 inscrits a les 9 del matí. Durant tot el dia, la pluja i les baixes temperatures van assotar el parc natural del Cadí-Moixeró, sotmetent als participants a condicions duríssimes, fet pel qual prop de 700 persones van haver d’abandonar.

La prova tenia una durada màxima establerta de 24 hores (de 9h del matí del dissabte a les 9h del diumenge). Els últims participants en creuar la meta van fer-ho en poc menys de 23 hores, a quarts de vuit del matí.

Tragèdia de matinada
Una corredora va perdre la vida a l’hospital de Berga, després de patir una hipotèrmia i haver de ser evacuada quan havia recorregut ja més de la meitat del circuit. Els organitzadors van decidir “suspendre l’entrega de premis en senyal de dol” per la mort de la participant.

------------------------------------------------------
Text i fotos publicats per Jordi Benavente a la web de CHAMPIONCHIP.CAT, el passat 29 de setembre al vespre, abans de conèixer la tràgica notícia. Els dos últims paràgrafs van ser escrits després.