La nit que van ploure bitllets i altres històries de Martorell (Zenobita, 2012) - el llibre del periodista Jordi Benavente per a aquest Sant Jordi

Vaig escriure les setze històries de què consta aquest llibre després d’escoltar moltíssimes «batalletes». I ho dic en el millor sentit de l’expressió. Perquè vaig escoltar-les a gust, sense reserves, tot orelles, amb els ulls oberts i amb el boli, la llibreta i la gravadora encesos. Des del principi, vaig decidir que confiaria cegament en els records dels protagonistes, molts dels quals van convidar-me a seure al seu sofà, van oferir-me cafè i galetes i, tot seguit, van deixar-me que els cosís a preguntes. Van fer-me confiança com si fos un nét, un nebot, un amic. Estic convençut que no hagués pogut trobar millors guies per a aquest particular viatge en el temps...

El meu primer llibre és una mena de viatge al passat recent del poble, de 130 pàgines, titulat LA NIT QUE VAN PLOURE BITLLETS I ALTRES HISTÒRIES DE MARTORELL, publicat per la manresana Zenobita Edicions, que el ven a 12 euros (a les llibreries Miró i Bernadàs, de Martorell, i al Celler d'en Xavi, al carrer del Mur). No és res més, ni menys, que catorze reportatges periodístics i dos relats de ficció, amb un tema comú: el passat recent de Martorell. Històries i personatges del poble, sobretot del segle XX, tot i que també hi ha les peripècies d’una bruixa del segle XVII i l’explicació de l’origen d’unes barraques misterioses del XIX.

Per LA NIT QUE VAN PLOURE BITLLETS I ALTRES HISTÒRIES DE MARTORELL hi desfilen el primer urbano del poble; un dibuixant que ja feia caricatures durant el franquisme; un immigrant andalús amb vocació de mestre; el radioaficionat més gran de tots els que solquen l’èter des de Martorell; una dona sàvia, processada per bruixeria; un sastre amb dits de pianista; l’home que somiava pessebres i regentava un cinema; un assassí impassible; soldats nacionals; una nena que va perdre la seva nina sota les bombes i la dona que feia flors amb les mans, entre d’altres.

També hi he reconstruït alguns episodis que han deixat una empremta especial en la memòria dels martorellencs. Com el d’un vespre que va marxar la llum i semblava que una de les químiques del municipi havia d’explotar, de tan alta i terrible que resultava la flama d’una de les seves xemeneies, per causa de la foscor regnant; o el d’aquella nit d’estiu en què van ploure bitllets, així, tal com sona, al barri del Pont del Diable, arran d’una fugida que va sortir malament (tot i que pels afortunats que eren allà aquella nit, va ser genial omplir-se’n les butxaques, és clar).

Us adjunto la portada, que ha dissenyat el meu cosí Joan Benavente, un artista.

‘22/11/63’ d’Stephen King, o la troballa d’un túnel del temps a través del qual es podria evitar l’assassinat de JFK i canviar la història

Resulta que Al Templeton té un túnel del temps (una mena de “forat de cuc”) al rebost de la seva hamburgueseria. Unes escales invisibles que duen al passat; concretament a les 11.58h del matí del 9 de setembre de 1958. “Era una época muy diferente, Jake. Puedes leer acerca de ella en los libros de historia, pero no la comprenderás del todo hasta que hayas vivido allí una temporada”.

Aquesta és la premissa que utilitza l’escriptor nord-americà Stephen King (Portland, Maine, 1947) per bastir la trama de la seva darrera novel.la, 22/11/63 (Plaza & Janés, 2012), un totxo de 859 pàgines amb què el mestre del terror ret homenatge als EUA de la seva adolescència i, alhora, imagina què passaria si algú fes servir aquesta escletxa temporal per alterar el passat i canviar la història, evitant que Oswald mati el president Kennedy.

Al principi, Templeton utilitza aquest “cau de conill” màgic, només per anar i tornar del passat, a comprar carn per al seu restaurant a preu dels anys cinquanta i a guanyar-se un sobresou, apostant sobre segur en alguns esdeveniments esportius... Fins que conclou que potser hi ha “un motiu superior” pel qual s’ha trobat aquest túnel del temps. Malalt de càncer de pulmó, Templeton comparteix el secret amb el seu amic Jake Epping, professor de llengua a l’institut del poble. I, finalment, és Epping qui accepta la missió de travessar la porta que duu a 1958... i, entre d'altres coses, mirar d’evitar l’assassinat de JFK, el 1963.

Una vegada més, King demostra que és capaç d’ensarronar-nos amb les històries més fantàstiques, gràcies a la seva capacitat de construir personatges que resulten creïbles, fins i tot en les circumstàncies més inversemblants. “En els seus millors moments, fa que l’impossible sembli possible”, diu un crític de The National. “La premissa podria semblar estranya, però de la mà d’Stephen King funciona perfectament”, diuen a Book Review.

Aquest expert narrador ha publicat ja més de cinquanta llibres (ficció, assaig, terror, misteri, fantasia), entre els que destaquen clàssics contemporanis com It (a què fa referència 22/11/63, quan Epping viatja a la terrorífica Derry de finals dels anys 50 i hi coneix algun dels nanos que van enfrontar-se al pallasso malèfic) , Carrie, Misery, Un saco de huesos, Apocalipsis, Cujo, El resplandor, Mientras escribo o la saga de La Torre Oscura, entre d’altres. En aquesta nova aventura, King mescla el mite dels viatges en el temps amb un transcendental episodi històric, i el resultat és... Bé, llegiu la novel.la i ja m’ho direu.

“¿Se puede cambiar el pasado? No me preocupaban las consecuencias, al menos en un primer momento, sino sólo si podría hacerse o no”. (22/11/63 – Stephen King)

**********Afegit (octubre, 2014): Warner Bros i Bad Robot (J. J. Abrams) projecten una sèrie de TV basada en 22/11/63, segons Entertainment Weekly.**********

Amb MARTORELLENCS 2012, el fotògraf Carles Porta vol captar “com som, què fem i quina diversitat ens acompanya” en 500 imatges en blanc i negre

El fotògraf Carles Porta (Martorell, 1965) busca 499 martorellencs per congelar-ne la imatge amb la seva càmera per a la posteritat... i tu, lector, podries ser un d’ells. Si et trobes aquest Richard Avedon català pel poble, corres el risc que et convidi al seu estudi del carrer Lloselles i et retrati en un elegant i gens artificiós blanc i negre amb fons clar, un context que “no distreu” l’atenció, segons Porta, i ajuda a captar l’essència de cadascú, tal com raja.

Martorellencs 2012 és el nou projecte d’aquest fotògraf obsessionat amb reflectir la societat martorellenca “tal i com és actualment, per poder transmetre-la a les generacions futures”. “Si ho haguéssim fet fa 100 anys, ara ens sorprendria veure que hi havia més barrets, bigotis i barbes que avui, que els pentinats tenien una determinada estètica, que molts portaven bastó o que els rellotges penjaven d'una cadena”, diu Porta. El projecte pretén incloure a qualsevol persona que visqui o treballi a Martorell, o que, sense viure-hi ni treballar-hi, sigui del poble d’arrel, encara que circumstàncies l'hagin portat a alguna altra banda.

Bufandes, jaquetes, gorres, ulleres, cistells de la compra i diversos objectes que, en alguns casos, defineixen l’ofici de la persona fotografiada: una metro, un cabdells de llana, pintura, unes botifarres... La intenció de Porta és retratar els models (persones del poble) sense cap tipus de retoc, maquillatge o impostura, a pèl, ja sigui figurada o literalment. “Si algú vol que el fotografiï despullat, tampoc passaria res, però encara no m’hi he trobat”, bromeja Porta. “Per ara, n’hi ha que es treuen la jaqueta i d’altres que se la deixen posada”.

“Un dia vaig gaudir de la proposta de Richard Avedon (fotògraf nord-americà), que va recórrer la costa oest dels EUA per captar com era la gent d'aquella zona en aquell moment. La idea va impressionar-me i per això vaig pensar que podia aplicar-la al Martorell d’avui”, diu el fotògraf.

Porta va arrencar el projecte a principis de febrer i té la intenció de fer-lo durar fins a finals d’any o quan arribi a la xifra que s’ha marcat, de 499 models. “El número 500 és sorpresa, serà per a algú molt especial” que, per ara, diu que no vol revelar. En aquests moments, el treball de Porta es pot consultar al seu blog, però quan estigui enllestit mirarà de muntar-ne una exposició, en un lloc encara per determinar, i fins i tot editar-ne un llibre, “que, com que es pot tocar, arriba a més gent”.

Per triar els models, improvisats i voluntaris, Porta segueix diversos criteris. Per una banda els ho proposa a martorellencs “carismàtics, de tota la vida, que han participat socialment, comercialment o de qualsevol altra manera” al poble; per altra banda, es fixa també en “persones immigrants” que ara mateix mostren “la diversitat del poble”; i finalment, “miro de recollir aquells que, pel que sigui, ja no són al poble però que n’han estat molt significats en el passat”.

Fins ara, de 100 persones fotografiades, assegura que només cinc s’hi ha negat per timidesa. Però el fotògraf no es rendeix. “Tinc la sort de tenir un ofici que, a més a més, és la meva afició”, diu, i se li nota que ho gaudeix. L’Avedon martorellenc està treballant pel poble, si te’l trobes, tu podries ser el següent.

Publicat per Jordi Benavente a L'Informador de Martorell, 1488, de març de 2012.
El projecte, al blog del fotògraf: AQUÍ.

'La mort del corredor de fons' de Jordi de Manuel. L'inspector Marc Sergiot contra una xarxa de traficants d'òrgans, a Barcelona

La mort del corredor de fons (Edicions 62, 2012) no és cap manual de morts sobtades en el món de l’esport, sinó l’últim cas de l’inspector Marc Sergiot, “el Colombo català”, creat pel biòleg, professor i escriptor Jordi de Manuel (Barcelona, 1962).

Aquesta vegada, Sergiot topa amb una perillosa xarxa de traficants d’òrgans que ha estès els seus tentacles fins a Barcelona. La novel.la arranca amb la troballa d’un cadàver enterrat –i gairebé buit per dins– per part d’un metge jubilat que passeja el gos per la serra de Collserola. Arran d’aquest escabrós tret de sortida, que planteja a la policia els interrogants habituals en aquests casos, La mort del corredor de fons s’articula amb una triple trama.

Per una banda, la investigació que endeguen la caporal Lídia Sánchez i l’agent Pau Ribó dels Mossos d’Esquadra, en la qual hi acaba ficant el nas l’inspector Sergiot, del Cos Nacional de Policia. Per l’altra les peripècies d’un xoriço de baixa estofa, que sobreviu donant petits cops, fins que li roba un sobre ple de bitllets a la persona equivocada. I finalment la història d’un jove magrebí que arriba a Europa seguint la ruta de la clandestinitat amb el somni de convertir-se en atleta professional i viure de córrer.

De Manuel, gat vell en el gènere negre, mou els fils de les diverses trames amb la mateixa destresa amb què mouen els fils de les marionetes els experts. Organitza la novel.la en capítols curts; dosifica la informació; accelera o alenteix l’acció, i, quan li convé, fins i tot canvia el punt de vista per tornar-nos a explicar una escena o una altra, amb el qual provoca un interessantíssim i complex joc de perspectives.

La pista que segueixen els Mossos no trigarà a complicar-se, amb l’aparició de més cadàvers. Al mateix temps, la investigació d’aquestes morts s’entrecreuarà amb una persecució a vida o mort entre un petit delinqüent i uns mafiosos implicats en una perillosíssima trama.

L’autor de Mans lliures i El raptor de gnoms ens submergeix amb aquesta nova novel.la, dura i violenta, en la crua realitat de la immigració clandestina, les màfies de crim organitzat, els centres d’acollida i el submón de delinqüència que, més o menys ocult, respira i malviu sota el maquillatge de la ciutat de Barcelona.

Publicat per Jordi Benavente a L'Informador de Martorell, 1488, de març de 2012. I a Championchip.cat.