“Al fons del camió hi descansa un taüt”. Amb aquesta frase enigmàtica i contundent captava la nostra atenció Ryszard Kapuscinski, en un reportatge –un relat breu rodó– sobre el trasllat del cadàver d’un miner. El periodista i escriptor polonès, com els cinc corresponsals entrevistats en aquest article, sabia que per transmetre el missatge, primer cal atrapar el lector. Sergi Vicente, TV3, Pequín; Anna Bosch, TVE, Londres; Jaume Masdeu, Catalunya Ràdio, Brussel·les; Isaac Lluch, diari ARA, Berlín, i Antoni Bassas, TV3, Washington. No tots han llegit els llibres del mític reporter, però sí que comparteixen amb ell la passió visceral per revelar-nos els mecanismes interns de societats més o menys llunyanes.
“La de corresponsal és la millor tasca possible en aquest ofici, per l’autonomia i per l’obligació d’organitzar-te i d’amarar-te del tema que tractes”, afirma Jaume Masdeu, que abans de fer ràdio va ser corresponsal i director d’informatius a TV3. “T’obre la ment, t’espavila i té un punt molt vital”, diu Isaac Lluch, que va enviar la primera crònica “amb el portàtil recolzat entre els fogons i la rentadora”, l’únic punt des d’on podia capturar la xarxa del veí, mentre esperava a tenir internet al seu pis berlinès. “Una anècdota prou reveladora de la dificultat i precarietat que sovint implica l’ofici. Però de forma intangible el periodisme em compensa”, remata Lluch, tan irònic com apassionat. (“Aquest ofici nostre és com un bitllet de loteria amb premi”, que deia Marian Brandys.)
Romanticismes a banda, el context de crisi econòmica global i de canvi de paradigma del periodisme fa perillar l’existència d’aquests professionals d’informar-nos sobre el terreny. Es tem que els mitjans de comunicació optin per retallar despeses, eliminant la figura del corresponsal i apostant per la de l’enviat especial o, directament, pels teletips. Però ells, com és obvi, no es resignen a l’extinció sinó que esgrimeixen les raons que justifiquen la seva existència. Antoni Bassas, contundent, afirma que “cal que els mitjans diguin què volen ser, si volen mirada pròpia o repetir les notícies d’agència”. “Preguntar-se per què volem un corresponsal és com no enviar redactors al camp de futbol perquè ja fan el partit per la tele”, assegura.
Anna Bosch, que abans d’establir-se a Londres, va ser corresponsal de TVE a Moscou i també a Washington, tampoc es mossega la llengua: “La informació és un producte car, i la bona encara ho és més”, afirma, i tot seguit critica “les empreses d’alguns col·legues, que volen corresponsals low cost” i els fan treballar en pèssimes condicions.
Per la seva banda, Lluch, que no només aporta la visió de qui treballa des de l’estranger, sinó de qui ho fa com a freelance que col·labora en diversos mitjans, dibuixa un present molt negre: “Cobro menys ara que quan tenia 25 anys, i menys que el meu avi com a jubilat”. Amb tot, aquest antic redactor d’esports del diari Avui prefereix sumar que restar, i diu que el futur passa per tenir en compte el valor afegit dels corresponsals, els únics capaços de “testimoniar i desxifrar els fets que passen a l’estranger, posar la informació en el seu context i oferir temes propis”. I, alhora, insisteix en la necessitat que existeixin i coincideixin en l’espai les dues figures: “un com a expert del país i el context, i l’altre com a especialista d’una determinada temàtica”.
Sergi Vicente fa nou anys que és a la Xina; abans era reporter en un programa d’informatius de TVE, a Sant Cugat. Diu que està segur que “el problema és el context econòmic i no una falta de convenciment en el model”. Però cal adaptar-se, afirma. El seu consell als més joves és “que s’hi llencin i intentin crear coses noves”. “Seria genial tenir una xarxa o agència de videoperiodistes independents i formats, un contrapès a les agències convencionals”, suggereix.
I és que, malgrat el pes de la distància (Bosch diu que el tòpic és cert: enyora “el menjar, sobretot el peix, i les hores de sol, a l’hivern”) i de ser conscients que “tot són etapes”, els corresponsals estimen el que fan, i se’ls hi nota. “La meva idea és aprofitar ara que encara tinc coses a explicar i forces per voltar. No em ve gaire de gust tornar a una redacció, m’agrada trepitjar terreny”, diu Vicente. Bassas, també s’hi resisteix: “Segur que no és fàcil. La majoria dels que jo he vist tornar a casa s’haurien quedat uns quants anys més”. I Lluch remata que tornaria amb “entusiasme, si veig que és un pas endavant en la meva formació i trajectòria, i que m’hi puc sentir realitzat, però no només per guanyar seguretat laboral”.
24 hores, 7 dies a la setmana
Queda clar, doncs, que sigui per una proposta del mitjà on treballen o fruit d’una aposta personal, això de llançar-se a l’aventura de cobrir un país o una regió, és vocacional... i enganxa. Fins i tot malgrat els horaris esclaus. “Estem disponibles 24 hores, 7 dies a la setmana”, resumeix Bosch. “A la corresponsalia no hi ha torns, no pots apagar mai el mòbil, saps que si en passa una de grossa, has de suspendre vacances, caps de setmana, el que sigui”. I recalca, a més, i en això coincideixen tots, que “sovint fas feina que no llueix, recolzes reportatges d’altres o fas despatx. El corresponsal no treballa només fent les cròniques que signa”.
A banda d’aquesta dedicació gairebé monàstica i degut a la diferència horària, alguns, com Vicente o Bassas, estan obligats, a més, a funcionar amb un rellotge a cada canell. Des de Pequín, Vicente ho viu amb una resignada dualitat. Les sis o set hores d’avantatge li donen marge per preparar notícies, però al final acaba treballant jornades maratonianes “perquè a Barcelona s’hi posen quan per a mi ja és mitja tarda”. Bassas, des del cor dels Estats Units, explica que “un dia normal pot començar a les cinc del matí, per preparar un vídeo o un directe pel TN migdia i, a partir d’aquí, tot seguit fins a quarts de quatre de la tarda, quan acaba el TN vespre”. Al final, diu, t’acostumes a pensar en dos horaris alhora.
El vertigen de la llibertat
Tot plegat, són inconvenients que suporten de bon grat perquè, en el fons, són just on volen ser. Lluny de la redacció “segueixes criteris propis, menys contagiats de rutines imposades i amb més espai per a la creativitat”, diu Vicente, que admet, però, que en contrapartida “perds perspectiva respecte el teu públic i objectivitat respecte el que descrius, i t’has de saber organitzar molt bé”. “No és que estiguis sol davant del perill, però un elevat grau d’autonomia també implica un elevat grau de responsabilitat”, diu Masdeu. “El vertigen no és dolent, tant de bo n’hi hagués cada dia, perquè les notícies ens sortirien soles”, afegeix Vicente.
“Tot i tenir la redacció a un clic, desenvolupes un cert caràcter de llop solitari, i trobes a faltar la conversa de màquina de cafè”, diu Bassas, que després de 14 anys dirigint i presentant El Matí de Catalunya Ràdio, va decidir “canviar de cares, de paisatges i d’objectes informatius”. Gairebé tres anys després, però, continua acceptant l’enorme responsabilitat que comporta aquest exili voluntari: “Has de ser el teu mitjà en un país, jo encenc i apago la llum de TV3 cada dia a Washington”, resumeix.
Distàncies 2.0
En el que també s’assemblen els cinc periodistes entrevistats és en que tots han fet niu al seu país de destí. Vicente va conèixer la seva dona el primer any de corresponsal: “És xinesa, i tenim un fill petit”, diu. A Bosch, l’acompanya el marit. A Bassas, la dona i els tres fills. La parella de Lluch és alemanya i, per la resta, assegura que l’enyorança 2.0 és més suportable que la tradicional: “les telecomunicacions fan que sovint pensi que Barcelona està just a l’extraradi de Berlín”, diu. Masdeu, per la seva banda, assegura que té “la família instal·lada i un bon cercle d’amistats consolidat”.
De fet, un altre punt que recalquen tots és que siguis a Pequín, Brussel·les, Washington, Londres o Berlín, mai podràs amagar-te del tot dels teus caps. Les mateixes noves tecnologies que apropen els corresponsals als seus amics o familiars que s’han quedat a Catalunya, fan que, la relació entre la corresponsalia i la redacció central quedi a “un sol clic”, com diu Bassas. I aquesta proximitat no sempre es porta bé. “Amb els canals i les webs d’informació 24 hores, les redaccions centrals tenen una gran capacitat de decidir i establir la nostra agenda. La imatge romàntica del corresponsal per lliure està gairebé extingida, tret d’algunes excepcions en premsa escrita”, afirma Bosch.
“El problema és fer entrar un vídeo de reflexió, de color, que doni claus, en un TN”, que són presoners de l’actualitat, diu Bassas. Tot plegat, obliga a aquests professionals a ser ràpids, a tenir cintura, a saber sintetitzar i actuar amb reflexos: sovint, com diu Bosch, “molt més important que fer una bona crònica, és fer-la a temps”.
També és cert que el format condiciona. “A vegades penso que escriuria grans històries si treballés per a un diari (amb pressupost)”, diu Vicente. “La càmera et delata. La part bona és que si aconsegueixes imatges en un bon tema, tindràs un grandíssim tema que només les imatges poden retratar”, afegeix. (“La mera descripció no és suficient en els temps que corren, ens l’ha arrabassat la càmera”, que deia Kapuscinski.)
Amb tot, Bassas està convençut que “capturar un país és igual de difícil amb twitter que amb una càmera”. L’únic truc, la veritable eina d’aquests antropòlegs del micròfon, la gravadora i el portàtil, és la seva entrega a la feina, la seva inesgotable curiositat i les ganes d’explicar-se i explicar-nos allò que veuen. S’ha de “viure els temes de què parles, amarar-te’n”, diu Masdeu. Mirar de conservar “la mirada gens gastada” dels inicis, segons Bassas. “Cal obrir bé els ulls i les oïdes”, recomana Bosch. “Cal intentar trobar els casos que descriguin millor el que està passant”, diu Vicente. I, si convé, com Lluch, s’ha d’estar disposat a enviar les cròniques des del racó més fred de la cuina.
Publicat per Jordi Benavente a la revista CAPÇALERA del Col·legi de Periodistes de Catalunya, n. 157, setembre de 2012, pàgs. 14-19.
