23/2/11

Reediten ‘¡No hay para tanto!’, la novel·la epistolar, negra i històrica del malaguanyat Bartomeu Cruells

Un crim horrible, un poble pirinenc tancat en si mateix i un jutge inexpert entestat a aclarir els fets. Vet aquí el plantejament de ¡No hay para tanto!, l'apassionant novel·la epistolar de Bartomeu Cruells (Sabadell, 1950 - Vinadio, 2003), que acaba de reeditar Flamma Editorial. Una ficció explicada a través de les cartes que s’envien els seus personatges, al llarg del segle XX. Una mena de manual d’Història d’Espanya travessat per un crim abominable.

Bartomeu Cruells era un apassionat del 2cv. Com a president del Club André Citroën havia organitzat més d’una exposició sobre la història d’aquest model mític. La seva mort sobtada –d’un infart, als 53 anys– va tenir lloc en una d’aquestes concentracions d’amants del 2cv, a Itàlia. Polifacètic com un home del Renaixement, Cruells va tocar moltes tecles. Periodisme, edició, gestió cultural, fotografia. Va publicar articles d’opinió en premsa; va escriure sobre compositors, arquitectura, imatge, miniatures navals; i ens va deixar una originalíssima i ambiciosa novel·la epistolar: Els silencis de Derrís. Premi Gran Angular de novel·la juvenil, el 1999, editada per Cruïlla, l’any següent i, poc després, descatalogada i oblidada... Fins ara, que Flamma Editorial l'ha traduït al castellà i l'ha reeditat, i ja torna a ser a les llibreries amb el títol (no tant suggerent com a la versió original) de ¡No hay para tanto!.

El resultat, allò que es trobarà el lector, malgrat el canvi de títol, és el mateix que fa 11 anys: 160 pàgines que es devoren d’una tirada. Per l’addictiva ficció que narra (la investigació d’un crim atroç, en un poblet perdut a les muntanyes, al partit judicial de Sort, on sembla que tothom conegui els fets però ningú en vulgui parlar) i pel marc històric en què s’inscriuen els fets (el segle XX).

Un crim descarnat, i un segle convuls

Un home apareix mort dins d’una barraca de pastor. Es tracta d’un socialista utòpic barceloní, un foraster que sobrevivia amb feines de tota mena, i que pretenia muntar una mena de Nova Icària pirinenca. L’han obert de dalt a baix, l’han esbudellat i mutilat. L’assassí li ha arrencat el cor, el penis i els testicles, i se’ls ha endut. Un jutge acabat de sortir de la facultat s’ocupa del cas. I de seguida topa amb els recels i les supersticions dels habitants del poble. Passaran dècades (tot el convuls segle XX) i generacions (els protagonistes i els seus descendents) abans no se’n tregui l’entrellat.

El repàs a diversos capítols de la història d’Espanya és una conseqüència ineludible del tempo de la novel·la. Els personatges, com els anys, passen; uns moren, d’altres es traslladen. Però els secrets, els silencis i els odis traspassen generacions. A través de les diverses missives, el lector assisteix a la resolució del cas, i a una assortida mostra dels esdeveniments que van marcar el segle passat. La setmana tràgica, la Gran Guerra, la ‘dictablanda’ de Primo de Rivera, la Guerra Civil, l’exili, l’intent de perpetuar la dictadura franquista més enllà del dictador, les primeres eleccions democràtiques, la deriva del sistema capitalista. Farien bé els professors d’història d’incloure ¡No hay para tanto! entre les lectures obligatòries. Sota l’argument principal (la investigació d’un crim espantós) hi respira el nostre passat més recent.

El format epistolar escollit per l’autor (com Bram Stoker a Dràcula), converteix la novel·la en una obra coral amb múltiples narradors. L’acció avança i la trama es complica o s’aclareix, tant pel que expliquen els autors de les cartes com pel que no s’explica i queda ocult als espais en blanc que deixa cada punt i a part, els espantosos silencis de Derrís.


1/2/11

Les claus de la confecció d'un retrat robot


Un home amb una pistola irromp a l’escenari. Engrapa per darrere el Paco Camarasa, l’apunta al cap, i li etziba: «Vull l’original de l’última novel·la de l’Andreu Martín!». Visiblement nerviós, Camarasa, llibreter de la Negra y Criminal, li entrega un maletí a l’assaltant, que desapareix tan ràpid com havia aparegut. La capella del número 56 del Carrer de l’Hospital de Barcelona és plena de testimonis però quan, tot seguit, els Mossos d’Esquadra pregunten si algú és capaç d’explicar què ha passat i, sobretot, de descriure l’home de la pistola, només surten dos voluntaris, una senyora rossa i un noi amb ulleres.

Així és la BCNegra 2011, la trobada d’amants del gènere negre, policíac i criminal de Barcelona, organitzada per Camarasa. Aquí pot passar-hi de tot. Aquesta tarda (31 de gener) s’hi explicarà com es fan els retrats robot, també anomenats «retrats parlats» ja que són aquells dibuixos que realitza la policia en base a les descripcions orals dels testimonis d’algun fet delictiu. Camarasa ha reunit per a l’ocasió a dos mossos i una periodista de successos. Són el caporal Santi Tugores, integrant del Grup Central de Retrat Robot i Estudis Fisonòmics de la policia catalana, l’inspector Daniel Martínez, sotscap de la Policia Científica, i la redactora del diari Ara, Marta Català.

Les preguntes clau
El primer que cal fer, segons Martínez, és interrogar els testimonis per separat, per evitar que es «contaminin» els uns als altres i es confongui la versió de cadascú. Les preguntes solen ser sempre les mateixes, afegeix Tugores: Què ha vist, vostè? Què ha passat, exactament? Quant ha durat, tot plegat? Podria descriure físicament el presumpte agressor? I, finalment, la pregunta clau: el reconeixeria, si el tornés a veure?

«El 90% de l’èxit d’un retrat robot depèn de la descripció que aporta el testimoni», diu Martínez. Però fer-ho bé, ser un testimoni útil per a la investigació que realitza la policia, no és fàcil. No sempre estem per captar tots els detalls quan la violència esclata davant nostre. El pànic i els nervis no ajuden a retenir la imatge nítida del succés viscut. Amb tot, els dos voluntaris d’aquesta tarda no ho fan gens malament. Sobretot ella, que ha descrit amb tot luxe de detalls les faccions, el pentinat, la complexió física, el vestuari, l’edat i l’alçada aproximades del sospitós. «Ja ens agradaria que tothom ho fes així de bé», diu Tugores, que l’acaba triant com a testimoni principal.

L’empatia de l’artista
Mentre els assistents a aquesta classe magistral observen en una pantalla gegant com el caporal esbossa amb llapis el que acabarà sent el rostre d’un home, la periodista interroga l’inspector perquè doni detalls d’aquest particular mètode policial. «A banda del talent pel dibuix i dels coneixements tècnics evidents (Tugores ha estudiat dibuix artístic, per exemple), per fer un bon retrat robot també és necessària l’empatia i saber extreure la informació objectiva de les paraules del testimoni», diu Martínez. S’ha de saber preguntar, s’han de saber interpretar les respostes i, al final, s’han de saber convertir les paraules en trets facials, i plasmar-los al paper.

Només a l’àrea metropolitana de Barcelona, la policia realitza uns 70 retrats robot cada any. Els Cos dels Mossos d’Esquadra sol tenir un dibuixant a cada Àrea Bàsica Policial, a banda dels tres especialistes que hi ha a Serveis Centrals, que es desplacen a qualsevol comissaria sempre que cal. Fa un parell de setmanes, una patrulla de la província de Girona va detenir un presumpte agressor sexual a partir del retrat robot confeccionat gràcies a la descripció que havia fet la víctima de l’agressió, explica l’inspector Martínez.

Segons el policia, el dibuix fet a mà segueix sent més efectiu que el retrat informàtic, que també s'utilitza, però que «acaba semblant tant una fotografia que pot confondre els records del testimoni». Per això, malgrat que sembli més rudimentari, els investigadors prefereixen el mètode tradicional.

La BCNegra 2011 continua
En menys d’una hora Tugores ha composat el rostre del sospitós, segons la versió de la testimoni voluntària. Com que això és la BCNegra, aquí no es deté a ningú, al contrari. L’home de la pistola torna a sortir, ara ja desarmat, i somriu, abraçat a Camarasa. Ara resulta que es coneixien. «M’hi assemblo una mica, no?», pregunta el sospitós, rialler, mentre es compara amb el retrat robot. «En tot cas, hem conegut una mica més una part del treball que fa la nostra policia», conclou Camarasa. I la trobada més negra i criminal continua...