23/10/10

«L'ofici d'embellir façanes»

(Text: Jordi Benavente. Publicat a la secció Qüestions Comercials de L'Informador de Martorell, el 24 d'abril de 2009)

Aquesta setmana contesta les QC el Xavier Pérez Alcázar, pintor, estucador i esgrafiador. Podríem estar parlant del nou Jaume Amat, de mèrits no n’hi falten, però el Xavier assegura que encara li queda molt per fer. Quan era petit volia ser pilot d’avió, però en canvi als 14 anys va posar-se a les ordres del seu tiet, que va ensenyar-li l’ofici de pintor. El 2004 va decidir muntar la seva pròpia empresa de treballs de pintura (Pintorbcn.cat). I allò només era el principi. Després vindria la seva veritable passió: la dels morters de calç (estucs, lliscats, esgrafiats, etc). Actualment combina les dues coses, i sovint col·labora amb d’altres pintors o estucadors, per perfeccionar la tècnica. La seva feina, explica, consisteix en «convertir coses velles i lletges en noves i maques».

Als 8 anys havia anat a les classes de dibuix que impartia en Jaume Amat. Però es veu que no hi tenia gaire traça. Tan poca que, anys més tard, quan va oferir-se al mestre, per «treballar al seu costat, ajudant-lo a esgrafiar sense cobrar, només per aprendre l’ofici», l’Amat s’hi va negar. Va dir-li que no servia perquè no sabia dibuixar. I es veu que tenia raó, però ell, malgrat tot, no es va deixar enfonsar per la negativa. De totes maneres, m’explica, «esgrafiador i dibuixant són dos oficis diferents», el que passa és que l’irrepetible i polifacètic Jaume Amat reunia les dues disciplines, i d’altres, en una sola persona. Sigui com sigui, aquell dia el Xavier va veure-ho clar: per treballar bé, s’havia de formar. Començava així una època de compaginar la feina de pintor amb els cursos al Gremi de Pintors de Barcelona. Allà va fer amistat amb un veterà expert en la matèria, en Joan Campreciós, integrant d’una nissaga d’estucadors centenària. Seguint el seu mestratge, va passar de les classes del Gremi a les de l’Institut Gaudí de la Construcció de Cornellà. I va acabar col·laborant de manera professional amb la reputada casa «Estucs Campreciós», treballant en edificis tan emblemàtics com La Pedrera o el Parlament de Catalunya. També ha fet i fa demostracions de la tècnica de la calç al Saló Internacional de la Construcció, el Construmat, que s’ha celebrat aquests dies, com cada dos anys. Fins i tot ha arribat a ajudar al seu mestre, Joan Campreciós, impartint classes a l’Institut Gaudí amb ell. El seu darrer encàrrec ha estat un petit esgrafiat a la façana de Ca l’Adell, una de les carnisseries de la Vila.

Aquest martorellenc establert a Collbató i apassionat dels estucs (que es veu que va tornar d’un cap de setmana a Venècia amb desenes de fotos de façanes, per comparar estils) diu que el seu client ideal és qualsevol que apreciï el seu treball, i vulgui una feina ben feta i sense presses. Confessa que el seu hobby és la muntanya, i que si hagués de viure en un altre lloc, triaria una masia perduda als Pirineus. Diu que no té cap canal de TV favorit però que consumeix un munt de cinema i documentals. Que va enganxar-se a la sèrie House. Que la seva pel·li és Martín Hache. Que, «tot i no ser practicant», és del Barça. Que li encanta l’actriu Irene Montalà. Que el seu personatge històric preferit és «el bandoler Serrallonga», i riu. I que, musicalment, es queda amb qualsevol cançó de Sabina. En Xavier diu que quan es mira al mirall hi veu una persona satisfeta i feliç, que es veu preparat però que alhora sap que li queden moltes coses per aprendre. Que no voldria morir sense visitar Florència, Egipte i Petra. I que la vida és «gaudir de les petites coses».

16/10/10

«Contra el vent del nord», addictius correus electrònics d'amor

Contra el vent del nord (La Campana, 2010), la història d’amor en format epistolar 2.0 entre l’Emmi i en Leo, són 240 pàgines que m'han durat tres nits. Segur que hi haurà qui se l’acabi d’una o dues tacades. L’heu llegit? Què en penseu?

L’autor és Daniel Glattauer (Viena, 1960), periodista i escriptor. Tenia algunes obres publicades, però l’èxit (850.000 exemplars venuts en alemany, i drets de traducció a 32 idiomes) li ha arribat amb aquesta novel·la articulada a base dels correus electrònics que s’envien un home i una dona que al principi no es coneixen, arran d’una equivocació.

Per a mi: un llibre tan romàntic com sàdic i trampós. Hi ha moments en què entenc els personatges, pateixo i m’emociono amb ells, i d’altres en què penso que són massa egoistes i cabrons. Potser, en el fons, són tan reals i contradictoris com qualsevol de nosaltres. Com a història d’amor em sembla bonica però malaltissa (com totes?).

La lectura avança a un ritme frenètic i addictiu, fins al final sobtat, que et deixa amb un pam de nas i anhelant la continuació (Cada set onades, encara per publicar): no tinc la sensació d'haver llegit UNA novel·la, sinó la MEITAT. Això sí, originalíssima i molt àgil.

Tres nits enganxat, devorant pàgines frenèticament, com un voyeur que espia la relació entre els dos personatges. Com diu la crítica del Die Literarische Welt: «Això és art comunicatiu d’alt nivell. Llegeixes, llegeixes i llegeixes». Aquí teniu el primer capítol, cortesia de la pròpia editorial.


13/10/10

«La discreta presència del porter»


 
[L'Error.] L'error va ser no preguntar sobre el tatuatge del braç esquerre. Un periodista no pot deixar-se preguntes al pap. I com va dir David Remnick, director de la revista The New Yorker, en una interessantíssima entrevista a El País: «una bona pregunta és la que resulta inesperada». I aquella ho era: ¿D'on havia sortit i què representava exactament aquell dibuix que duia gravat a la pell el senyor Rogelio Pérez, president de l'Associació Sindical d'Empleats de Finques Urbanes, a qui vaig entrevistar aquest estiu? No ho sé. Però no tornarà a passar. Nota mental: hi ha més preguntes a fer (sovint molt més interessants) a banda de les que portem escrites a la llibreta, abans de començar.

[El Repor.] L'Eva diu que no necessita armes per fer la seva feina. «Només tinc un esprai per matar cuques», hi afegeix. I somriu. Però és que la seva sola presència és el millor mètode dissuasiu que existeix per evitar que els pispes s'escolin als domicilis de l'edifici del carrer d'Aribau de Barcelona, on treballa des de fa deu anys. L'Eva és una de les prop de sis mil persones que, encara avui, poblen les porteries i les consergeries de molts edificis de la ciutat...

Així començava el reportage que vaig escriure per a El Punt, l'agost passat, sobre la tasca preventiva que duen a terme els porters d'edificis de les grans ciutats, en aquest cas, Barcelona. El senyor Pérez, amb el seu bigotet d'una altra època, el seu tatuatge i la seva hospitalitat, va ser una de les persones amb qui vaig parlar, mentre em documentava.