8/12/10

«Llibertat de culte, entre reixes»

La llibertat de culte és un dret inalienable fins i tot en les persones privades de llibertat. Només hi ha un límit: quan l'exercici d'un ritu religiós topa amb les normes internes de la presó, prevalen aquestes últimes. Així i tot, amb independència del delicte comès i dels anys de condemna, qualsevol intern de qualsevol centre penitenciari català ha de poder continuar professant la seva fe. En aquest sentit, els poders públics han de vetllar perquè així sigui, dins de les possibilitats de cada presó, encara que la diversitat religiosa existent no sigui fàcil de gestionar. Aquests són els ideals en què s'inspira la Guia per al respecte a la diversitat de creences en l'àmbit penitenciari que...

(...)

Per llegir el reportatge sencer, feu clic aquí.

Article publicat per l'autor del blog al diari El Punt (25/04/2010)

23/11/10

«Cazadores de recuerdos para colgar en Internet» (31/08/09)

¿Qué recuerda de su infancia? Esa es la pregunta que rompe el hielo, una vez colocada la cámara; el hilo del que tiran los de Memoro para asomarse al pasado de la mano de sus entrevistados. Historias de vida que rebosan solidaridad, generosidad y capacidad de sacrificio, y también amor y sentido del humor. Un tesoro histórico, personal y colectivo, que empieza a estar al alcance de todos los internautas. Infancias que transcurrieron con un solo juguete; recuerdos de los que fueron adolescentes durante la posguerra... son las biografías de nuestros abuelos, parte de nuestra historia.

"De las entrevistas salgo renovado y con valores que hoy en día son difíciles de encontrar", afirma el periodista argentino radicado en Barcelona Fernando Gabrich. Su trabajo consiste en recopilar los relatos de los ancianos que se prestan a ello. Es el responsable de la sección española de Memoro, El Banco de la Memoria, un proyecto de historia oral que graba en vídeo las experiencias vitales de todas las personas nacidas antes de 1940 que se presentan voluntarias para luego colgarlas en su web.

Son una generación que vivió "hechos históricos muy importantes y una transformación política, social y económica muy grande", explica el periodista. "He escuchado historias muy divertidas y otras muy duras". Algunos de los abuelos entrevistados se ríen de la crisis actual: "La verdadera crisis es la que sufrimos nosotros, que no teníamos nada para comer y convivíamos con el hambre"...

(...)

Per llegir l'article sencer, feu clic aquí.

Publicat per l'autor d'aquest blog al diari PÚBLICO (31/08/09)

21/11/10

Utilitzar la força indispensable (28/06/10)

José Luis Montes és de moviments àgils i segurs, com els experts en arts marcials, i té la mirada freda i atenta d'un policia veterà. És subinspector de la policia judicial de la Policía Nacional, instructor oficial de defensa personal policial i mestre de karate, full-contact i boxa tailandesa, entre altres disciplines.

El dimecres 16 de juny [de 2010] va presentar el seu darrer projecte professional, el DVD International protocols police self defense, la primera compilació de diverses tècniques de defensa personal policial que són el resultat de combinar la seva experiència col·laborant amb policies d'arreu del món (en missions policials de pacificació, sota la bandera de les Nacions Unides) amb els seus amplis coneixements en les arts marcials.

I tot plegat, sense deixar de banda l'observació rigorosa del dret internacional i la legislació vigent en cada país. «Es tracta de vetllar per la teva pell, per la dels teus companys i per la de la resta de persones, però sempre tenint en compte el que estipula la Declaració Universal dels Drets Humans. Hem de reduir els agressors fent servir la força mínima indispensable», explica aquest expert en defensa personal policial...

(...)

Per llegir l'article sencer, feu clic aquí.

Publicat per l'autor d'aquestblog al diari EL PUNT (28/06/10)

15/11/10

«Ahora, Larsson periodista» o el compromís d'un home per desemmascarar l'ultradreta abans d'escriure la trilogia Millennium

La «percha» del reportatge va acabar desinflant-se (perquè el llibre no va sortir publicat fins dos anys després, el 2011). Però sigui com sigui, durant uns dies de l'estiu de 2009, va ser una excusa perfecta per contactar -a través del correu elèctrònic- amb antics amics, companys de feina i de lluita de l'inoblidable periodista suec Stieg Larsson. Ells van ajudar-me a reconstruir alguns capítols de la seva vida. Vet aquí el resultat:

En breve sabremos si la clave para seguir leyendo a Stieg Larsson (1954-2004) está en el inacabado cuarto volumen -continuación de la trilogía Millennium (Destino)-, o en toda su obra periodística anterior. La editorial Destino está a punto de cerrar la publicación de la antología de algunos artículos sobre violencia política, crímenes de odio y organizaciones de extrema derecha que Larsson escribió para Expo, la publicación sueca que fundó en 1995 y dirigió hasta su muerte, así como algunos de los que produjo para la revista inglesa antifascista Searchlight, de la que fue corresponsal 20 años.

Aunque los lectores que ya conocen las aventuras de sus personajes Mikael Blomkvist y Lisbeth Salander se muestren impacientes, tendrán que esperar hasta septiembre para ver de qué manera se concreta uno de los nuevos lanzamientos editoriales más sonados, porque esta faceta ampliará lectores fieles al escritor y periodista, si cabe.

Larsson saltó a la fama con las tres novelas que escribió por las noches y casi en secreto, al mismo tiempo que ejercía de periodista, antes de que un ataque al corazón se lo llevara a los 50 años de edad. Durante tres décadas fue un combativo investigador de los entresijos de la extrema derecha sueca, de sus conexiones con el panorama ultra europeo y de cualquier otro tipo de discriminación. Ese es su otro legado y el filón que terminaremos leyendo.

Centenares de reportajes en revistas, libros de investigación e incluso informes para el Gobierno sueco, así como las sinergias que activó fundando Expo, inspirándose en su hermana mayor, Searchlight, como consecuencia de todo su trabajo anterior.

Unidos contra los que odian
Siete personas fueron asesinadas en Suecia a manos de neonazis en 1995. Preocupados por la gravedad de esos hechos y por la influencia que empezaba a tener esa ideología entre los más jóvenes, un grupo de periodistas y maestros crearon la fundación Expo para velar por la democracia, protegiéndola de las actitudes totalitarias, racistas y antisemitas que asolaban el país escandinavo. Así surgió la publicación mensual del mismo nombre, sin ningún vínculo partidario. Entonces Larsson llevaba casi 20 años investigando la extrema derecha y 11 como corresponsal de Searchlight, donde colaboró desde 1984 hasta su muerte en 2004.

Fundada a mediados de los setenta e inspirada en los ideales de resistencia de las Brigadas Internacionales que vinieron a España a combatir el fascismo durante la Guerra Civil, esta veterana publicación denuncia las políticas del British National Party (formación británica ultraderechista) y vigila las actividades de organizaciones xenófobas de skinheads. Ahí fue donde coincidió con Xavier Vinader, veterano periodista de investigación catalán. Vinader recuerda al sueco como "un investigador muy preciso, casi obsesivo, que compraba infinidad de libros para documentarse y que acumulaba conocimientos como si fuese un ordenador con patas".

"No se cansaba nunca, era un verdadero idealista", afirma Sven Ove Hansson, catedrático de la Royal Institute of Technology de Estocolmo, recordando su relación con el escritor. Se conocieron a finales de los ochenta, en una publicación que ponía al descubierto las falsedades de las llamadas pseudociencias aportando argumentos científicos. Larsson escribió sobre "las dos pseudociencias más peligrosas que existen: las teorías racistas y la negación del Holocausto judío", recuerda Hansson.

Vocación y compromiso
Ferviente defensor de los derechos humanos, tras hacer el servicio militar y viajar a Eritrea -presenciando su guerra civil-, en 1977 Larsson entró a formar parte de la plantilla de Tidningarnas Telegrambyra (TT), la mayor agencia de noticias de los países escandinavos, donde trabajaría hasta 1999. Hacía de ilustrador y dibujante -no tenía la carrera de periodista- pero, cuando podía, también escribía críticas de novelas negras y cómics, dos géneros que le apasionaban.

Su trabajo en TT y Searchlight, sus colaboraciones con otras publicaciones y todas sus lecturas lo convirtieron en "un maestro de la recogida de información aparentemente sin importancia, que luego puede ser muy útil", asegura Hansson. Se documentaba mucho y también sabía moverse en la calle. Acabó siendo "el mejor de toda la red de investigadores suecos dedicados a este delicado tema" y además tenía "muy buenos contactos internacionales", afirma Hansson. Por eso el catedrático no dudó en presentarle a la también periodista e investigadora, Anna-Lena Lodenius, para que colaboraran y escribieran Extremhögern (1991), libro que serviría para sensibilizar a los ciudadanos sobre los peligros de la extrema derecha sueca.

La escena ultra sueca y la europea
Los conocimientos sobre el terreno de Larsson, sumados al dominio que tenía Lodenius de la delgada línea que separa "a los extremistas de los políticos normales", era, según Hansson, la mejor manera de tener cubiertos "los dos aspectos más peligrosos de la ultraderecha: su factor violento y su infiltración en la política". 

Lodenius recuerda que estuvieron casi dos años consultando fuentes. Entrevistaron a personas de dentro del movimiento ultra, rastrearon las propias publicaciones neonazis y bucearon en el material generado por casos de crímenes de odio en los tribunales suecos. También en los informes anuales del Consejo Nacional para la Prevención de Crímenes, que registra la violencia política -de derechas o de izquierdas- del país.

El resultado de esa colaboración fue un libro de casi 400 páginas. La primera parte se ocupaba de los orígenes y la organización de distintos grupos neonazis suecos. La segunda describía la escena ultra internacional, con casos de Inglaterra, Italia, EEUU, Francia, Dinamarca y Noruega, entre otros. Y la tercera recogía la violencia política sobrevenida en Suecia hasta el año de la publicación del libro. Tres años más tarde, en 1994, los periodistas revisarían Extremhögern para añadir nuevos casos.

Vivir bajo amenazas
"Stieg se preocupaba mucho por la seguridad, yo era más ingenua hasta que fui madre", admite Lodenius. "Es normal estar obsesionado, teniendo en cuenta a lo que nos dedicábamos", añade Vinader. "Pero a pesar de todo reíamos mucho juntos, y es que no había otra manera de llevarlo", remata el periodista catalán. Era "muy frecuente que se presentaran bandas de neonazis a mis conferencias, aunque normalmente no hacían nada", apunta Lodenius a Público.

Militantes incansables
Fiel a su dieta de comida basura, cigarrillos y cafés con leche, Larsson trabajó -como periodista y escritor- hasta el final. Su última colaboración en Searchlight fue un artículo publicado un mes antes de su muerte sobre la crisis interna que vivía por aquel entonces (finales de 2004) el Partido Demócrata Nacional de Suecia al que Larsson tachaba de racista.

En 2004 escribió Handbok för demokrater, junto a Daniel Poohl. Este pequeño manual trataba de desenmascarar cómo distorsiona la realidad la extrema derecha, dando claves para combatirla y explicando todos sus símbolos. Puede decirse que Extremhögern, Handbok för demokrater y Sverigedemokraterna (2001) -que escribió con Mikael Ekman, sobre el partido político xenófobo sueco del mismo nombre- son sus obras de no ficción más destacadas. Ejemplos de la infatigable tarea de Larsson, hábil rastreador de las actividades de aquellos que, desde la palestra política o la clandestinidad, conspiran para propagar el odio y la discriminación.

Aunque mucho más modesta que Millennium, su equivalente en la ficción, Expo continúa saliendo cada mes, fiel al espíritu con el que se fundó hace 14 años. Muchos de sus colaboradores trabajan en otros medios y le dedican a la revista su tiempo libre. Daniel Poohl, el actual redactor jefe de Expo, comenta que no sabría decir si las cosas están peor o mejor que en 1995, cuando se fundó la revista. Pero sostiene que están observando "antisemitismo en más ámbitos políticos", y un "preocupante y creciente odio a todo lo islámico, tanto en Suecia como en toda Europa".

Per veure el reportatge a Público (02/08/2009) feu clic aquí. Publicat per Jordi Benavente al diari Público.

10/11/10

«Navegar en ciutats flotants»

Un petit exèrcit de llançadors (els encarregats d'introduir l'equipatge dels viatgers al ventre dels vaixells o dels avions) distribueix prop de 7.500 maletes a l'interior del Voyager of the Seas, un dels vaixells de creuer atracats al port de Barcelona. Són les pertinences dels gairebé quatre mil passatgers d'aquest gegantesc vaixell noliejat per la companyia Royal Caribbean, una de les 50 navilieres que operen actualment al port de la capital catalana. Aquest luxós mastodont de les aigües –el més gran de tots els que solquen el Mediterrani– està preparat per salpar avui mateix [un diumenge de finals d'agost] cap a una aventura marítima de set dies, amb Barcelona com a port d'origen i de destinació final, i amb escales a Nàpols, Roma, Pisa, Florència, Niça i Marsella.

Es tracta d'una autèntica ciutat flotant davant la qual no podem evitar sentir-nos diminuts i enlluernats; però és que amb les xifres relacionades amb aquest exemplar n'hi ha per a això i per a molt més. Són 138.000 tones de vaixell, amb capacitat per a 3.835 passatgers distribuïts en més de 1.500 cabines equipades com si fossin habitacions d'hotel; 15 cobertes amb bars, terrasses, solàriums i centenars de gandules on prendre el sol; piscines amb tobogans, i sense; pistes de bàsquet i de voleibol de mides reglamentàries; un camp de minigolf de nou forats; una pista d'atletisme de dos carrils... i fins i tot un rocòdrom (una paret artificial) per escalar mentre es navega per aigües mediterrànies. Això pel que fa a l'aire lliure; a l'interior del vaixell hi ha una pista de patinatge sobre gel on també se celebren festes nocturnes o es projecta cinema; un casino (que només encén els seus neons en alta mar); un spa; un teatre; un gimnàs; restaurants, pubs, salons de bellesa i una mena d'avinguda comercial coberta amb tot tipus de botigues. Fins i tot disposa d'una capella “aconfessional” on, malgrat la seva denominació, hi ha cinc exemplars de la Holy Bible...

(...)

Per llegir el reportatge sencer, feu clic aquí.

Publicat per l'autor d'aquest blog al diari AVUI (12/09/2010)

«Tots fem Bollywood»

Algú prem el play, sense avisar, i una somrient parella de ballarins –lluentons, joies i diadema, ella; camisa groga i pantalons foscos, ell– irromp al mig del local i s'entrega a una coreografia made in Bombai que sorprèn la clientela entre el primer i el segon plat. Uns aplaudeixen, altres segueixen el ritme amb el peu, i tots somriuen, mentre les càmeres dels mòbils immortalitzen l'escena. És nit de divendres al restaurant Bollywood del Raval de Barcelona. I això només és el principi. Mitja hora més tard, com si fossin dins d'una pel·lícula rodada als estudis de Bombai, molts clients s'uniran als ballarins (llavors, quatre noies i un noi), al ritme del tema It's time to disco.

Fa gairebé una dècada que el fenomen Bollywood –la dansa sorgida del cinema musical produït i consumit massivament a l'Índia– estremeix l'epidermis de la ciutat. Una de les responsables és la ballarina Sheri Ahmed, mestra i directora del pioner Club Masala del Poble Sec, que forma tant ballarins com professors. I un dels locals més concorreguts és el restaurant hindú de Jasvinder Kumar, que les nits de divendres i dissabte ofereix sopars amenitzats per ballarins i ballarines de Bollywood, ideals per deixar-se atrapar pels ritmes d'aquest món de fantasia...

(...)

Per llegir el reportatge sencer, feu clic aquí.

Publicat per l'autor d'aquest blog als diaris AVUI i EL PUNT (05/09/2010)

23/10/10

«L'ofici d'embellir façanes»

(Text: Jordi Benavente. Publicat a la secció Qüestions Comercials de L'Informador de Martorell, el 24 d'abril de 2009)

Aquesta setmana contesta les QC el Xavier Pérez Alcázar, pintor, estucador i esgrafiador. Podríem estar parlant del nou Jaume Amat, de mèrits no n’hi falten, però el Xavier assegura que encara li queda molt per fer. Quan era petit volia ser pilot d’avió, però en canvi als 14 anys va posar-se a les ordres del seu tiet, que va ensenyar-li l’ofici de pintor. El 2004 va decidir muntar la seva pròpia empresa de treballs de pintura (Pintorbcn.cat). I allò només era el principi. Després vindria la seva veritable passió: la dels morters de calç (estucs, lliscats, esgrafiats, etc). Actualment combina les dues coses, i sovint col·labora amb d’altres pintors o estucadors, per perfeccionar la tècnica. La seva feina, explica, consisteix en «convertir coses velles i lletges en noves i maques».

Als 8 anys havia anat a les classes de dibuix que impartia en Jaume Amat. Però es veu que no hi tenia gaire traça. Tan poca que, anys més tard, quan va oferir-se al mestre, per «treballar al seu costat, ajudant-lo a esgrafiar sense cobrar, només per aprendre l’ofici», l’Amat s’hi va negar. Va dir-li que no servia perquè no sabia dibuixar. I es veu que tenia raó, però ell, malgrat tot, no es va deixar enfonsar per la negativa. De totes maneres, m’explica, «esgrafiador i dibuixant són dos oficis diferents», el que passa és que l’irrepetible i polifacètic Jaume Amat reunia les dues disciplines, i d’altres, en una sola persona. Sigui com sigui, aquell dia el Xavier va veure-ho clar: per treballar bé, s’havia de formar. Començava així una època de compaginar la feina de pintor amb els cursos al Gremi de Pintors de Barcelona. Allà va fer amistat amb un veterà expert en la matèria, en Joan Campreciós, integrant d’una nissaga d’estucadors centenària. Seguint el seu mestratge, va passar de les classes del Gremi a les de l’Institut Gaudí de la Construcció de Cornellà. I va acabar col·laborant de manera professional amb la reputada casa «Estucs Campreciós», treballant en edificis tan emblemàtics com La Pedrera o el Parlament de Catalunya. També ha fet i fa demostracions de la tècnica de la calç al Saló Internacional de la Construcció, el Construmat, que s’ha celebrat aquests dies, com cada dos anys. Fins i tot ha arribat a ajudar al seu mestre, Joan Campreciós, impartint classes a l’Institut Gaudí amb ell. El seu darrer encàrrec ha estat un petit esgrafiat a la façana de Ca l’Adell, una de les carnisseries de la Vila.

Aquest martorellenc establert a Collbató i apassionat dels estucs (que es veu que va tornar d’un cap de setmana a Venècia amb desenes de fotos de façanes, per comparar estils) diu que el seu client ideal és qualsevol que apreciï el seu treball, i vulgui una feina ben feta i sense presses. Confessa que el seu hobby és la muntanya, i que si hagués de viure en un altre lloc, triaria una masia perduda als Pirineus. Diu que no té cap canal de TV favorit però que consumeix un munt de cinema i documentals. Que va enganxar-se a la sèrie House. Que la seva pel·li és Martín Hache. Que, «tot i no ser practicant», és del Barça. Que li encanta l’actriu Irene Montalà. Que el seu personatge històric preferit és «el bandoler Serrallonga», i riu. I que, musicalment, es queda amb qualsevol cançó de Sabina. En Xavier diu que quan es mira al mirall hi veu una persona satisfeta i feliç, que es veu preparat però que alhora sap que li queden moltes coses per aprendre. Que no voldria morir sense visitar Florència, Egipte i Petra. I que la vida és «gaudir de les petites coses».

16/10/10

«Contra el vent del nord», addictius correus electrònics d'amor

Contra el vent del nord (La Campana, 2010), la història d’amor en format epistolar 2.0 entre l’Emmi i en Leo, són 240 pàgines que m'han durat tres nits. Segur que hi haurà qui se l’acabi d’una o dues tacades. L’heu llegit? Què en penseu?

L’autor és Daniel Glattauer (Viena, 1960), periodista i escriptor. Tenia algunes obres publicades, però l’èxit (850.000 exemplars venuts en alemany, i drets de traducció a 32 idiomes) li ha arribat amb aquesta novel·la articulada a base dels correus electrònics que s’envien un home i una dona que al principi no es coneixen, arran d’una equivocació.

Per a mi: un llibre tan romàntic com sàdic i trampós. Hi ha moments en què entenc els personatges, pateixo i m’emociono amb ells, i d’altres en què penso que són massa egoistes i cabrons. Potser, en el fons, són tan reals i contradictoris com qualsevol de nosaltres. Com a història d’amor em sembla bonica però malaltissa (com totes?).

La lectura avança a un ritme frenètic i addictiu, fins al final sobtat, que et deixa amb un pam de nas i anhelant la continuació (Cada set onades, encara per publicar): no tinc la sensació d'haver llegit UNA novel·la, sinó la MEITAT. Això sí, originalíssima i molt àgil.

Tres nits enganxat, devorant pàgines frenèticament, com un voyeur que espia la relació entre els dos personatges. Com diu la crítica del Die Literarische Welt: «Això és art comunicatiu d’alt nivell. Llegeixes, llegeixes i llegeixes». Aquí teniu el primer capítol, cortesia de la pròpia editorial.


13/10/10

«La discreta presència del porter»


 
[L'Error.] L'error va ser no preguntar sobre el tatuatge del braç esquerre. Un periodista no pot deixar-se preguntes al pap. I com va dir David Remnick, director de la revista The New Yorker, en una interessantíssima entrevista a El País: «una bona pregunta és la que resulta inesperada». I aquella ho era: ¿D'on havia sortit i què representava exactament aquell dibuix que duia gravat a la pell el senyor Rogelio Pérez, president de l'Associació Sindical d'Empleats de Finques Urbanes, a qui vaig entrevistar aquest estiu? No ho sé. Però no tornarà a passar. Nota mental: hi ha més preguntes a fer (sovint molt més interessants) a banda de les que portem escrites a la llibreta, abans de començar.

[El Repor.] L'Eva diu que no necessita armes per fer la seva feina. «Només tinc un esprai per matar cuques», hi afegeix. I somriu. Però és que la seva sola presència és el millor mètode dissuasiu que existeix per evitar que els pispes s'escolin als domicilis de l'edifici del carrer d'Aribau de Barcelona, on treballa des de fa deu anys. L'Eva és una de les prop de sis mil persones que, encara avui, poblen les porteries i les consergeries de molts edificis de la ciutat...

Així començava el reportage que vaig escriure per a El Punt, l'agost passat, sobre la tasca preventiva que duen a terme els porters d'edificis de les grans ciutats, en aquest cas, Barcelona. El senyor Pérez, amb el seu bigotet d'una altra època, el seu tatuatge i la seva hospitalitat, va ser una de les persones amb qui vaig parlar, mentre em documentava.

18/2/10

Martorell negre

(Primeres línies del llibre Martorell negre. Un mort i moltes preguntes.)




El fulgor ataronjat d’un misto perfora la foscor.
La flama, petita i tremolosa, esgarrapa les tenebres en busca d’oxigen i il·lumina el rostre sense afaitar d’un home que té un cigarret apagat als llavis i les mans garratibades pel fred i l’excés d’alcohol. Els seus dits maldestres no encerten la punta del cigarret. El llumí se li escapa i cau a sobre d’una manta... que s’encén.
Vet aquí el punt d’inflexió fatal que precipita el tràgic desenllaç.
El foc no triga a abraçar també la màrfega i el catre de sota.
La claror mostra ara tota l’estança. Estreta, llòbrega i gèlida com una gruta. En un extrem, una porta tancada, i, en l’altre, una petita finestra amb barrots. L’home està assegut a terra, amb l’esquena recolzada contra la paret, lleugerament inclinat i boquejant com un peix acabat d’arrencar de l’aigua, desorientat i vençut.
La fusta corcada espetega i xiula. Les flames es recargolen i donen queixalades al catre, reflectides en la mirada absent del detingut.

*
–¿Però ho veus o no?
L’Andrea m’interroga amb els seus ulls foscos.
–Tot això ho has d’escriure. Això, i tota la resta –diu.
–Vols dir?
–I tant! –insisteix ella.
–Però de què serviria? Va ser un accident. Desafortunat i terrible. Però un accident al cap i a la fi. Tots els que ho van viure coincideixen a dir-ho.
–Desenterraries una història silenciada. Una història que ningú ha sentit mai sencera. Perquè ningú n’havia unit mai totes les peces, encara.
Somric, sense contestar.



(...)






.