17/1/18

Carrère, la defensa aferrissada del jo narrador



“En comptes de parlar més fort, com faria un orador no tan hàbil, Pau abaixa la veu. El públic es veu obligat a callar i fins i tot a acostar-s’hi per sentir-lo.”
El Regne, CARRÈRE

Sempre que vol, Emmanuel Carrère (París, 1957) obre l'aixeta i deixa que ragi: “No ens estimàvem bé. Tant l’un com l’altre teníem por de la vida, tots dos érem uns neuròtics. Bevíem massa, fèiem l’amor d’esma i cadascun tendia a fer responsable l’altre de la seva infelicitat. (...) Em sentia impotent, exiliat en aquesta perifèria de la vida que és un matrimoni infeliç, condemnat a un enfonsament llarg i apàtic. Em deia que potser hauria de marxar, però tenia por de provocar una catàstrofe”, escriu per exemple a El Regne (Anagrama, 2015, traduït per Jordi Martín Lloret).

Com que és ell mateix qui obre l’aixeta, també decideix quan tancar-la. Per això cada vegada que li pregunten pel risc d’exposar-se tan impúdicament, Carrère respon que no li fa gens ni mica de por: “sóc jo qui decideix què revelar i què callar”. Va repetir-ho en el discurs d’agraïment del Premi FIL de Literatura en Llengües Romàniques 2017, que va rebre el passat 25 de novembre, a la 31ª Fira Internacional del Llibre de Guadalajara (Mèxic).

La seva obra de no-ficció té dues constants. Una primera persona del singular magnètica, escrigui sobre el que escrigui: el relat (mite o realitat) que sustenta la fe cristiana; un poeta rus postpunk i exiliat, que tant aviat simpatitza amb el feixisme com s’oposa a Putin; un pare modèlic fins que assassina tota la seva família, o el passat nazi de l’avi. Parli del que parli, Carrère ho cus sempre tot a la seva pròpia peripècia vital.

L’altra constant és la curiositat, una necessitat imperiosa d’entendre els perquès. Una actitud que queda palesa, quan a El Regne, hi explica que la reacció dels fidels a les sinagogues, sempre que l’apòstol Pau els revelava la resurrecció de Jesús, era entusiasmar-se o endur-se les mans al cap i titllar-ho de blasfèmia. Ell, en canvi, és partidari d’una tercera reacció: la dels que quedaven trasbalsats per la convicció de l’orador, i tan intrigats que, sense cap compromís, volien saber-ne més. I preguntaven.

Però tornem a quan Carrère encara buscava la veu. En els set anys que va estar treballant en el llibre L’adversari —que seria el seu primer títol de no-ficció—, va rellegir A sang freda un mínim de cinc vegades, impressionat per la força de la seva construcció i la nitidesa cristal·lina de la seva prosa. Pensava que el clàssic de Capote li serviria de model per explicar el crim de Jean-Claude Romand, que l’any 1993 va matar la seva dona, els fills, els seus pares i el gos per no haver d’acceptar que feia mitja vida que mentia.

Romand no era metge ni investigador a l’OMS com havia fet creure a tothom durant divuit anys: passava els dies dins del cotxe, aparcat en àrees de descans de les autopistes, llegint la premsa o llibres de ciència, filosofia o teologia, fins que va veure que era a punt de ser descobert i “va preferir matar els seus, abans que afrontar les seves mirades”, afirma Carrère en un dels articles inclosos a Conviene tener un sitio adonde ir (Anagrama, 2017).

Aquest nou llibre compila una trentena de cròniques, reportatges, articles d’opinió i assajos, escrits entre 1990 i 2015 (i traduïts al castellà per Jaime Zulaika), una mina tant per als lectors habituals de l’escriptor francès com per als que encara no el coneixien. Mostra com les gasta en la distància curta i detalla el procés de creació d’algunes de les seves obres anteriors, com la biografia de Philip K. Dick (“parlar-ne és com fotre’s un àcid, de seguida deixes de tocar de peus a terra”), l’esbojarrada història d’Eduard Limónov (poeta underground a la URSS, vagabund als EUA, escriptor a París, soldat de fortuna als Balcans i, finalment, fundador d’un partit bolxevic a Rússia) o la del mateix Romand.

Amb el referent de Capote al cap, Carrère contacta amb Romand i li diu que vol entrevistar-lo. Que vol entendre-ho. Però només obté silenci. Un silenci que durarà dos anys, fins que l’assassí el trenca des de la presó, després de llegir una de les seves novel·les. I diu que accepta, que endavant. I Carrère té accés al sumari de la instrucció, “una pila de capses de cartró, el doble d’alta que jo”.

L’escriptor, guionista i realitzador s’hi submergeix. Omple centenars de pàgines amb notes. I prova de narrar-ho des de diferents punts de vista. Però no se’n surt. Passa cinc anys empantanegat amb aquella paperassa, rellegint compulsivament el llibre amb què el de Nova Orleans havia encunyat l’etiqueta de novel·la de no-ficció l’any 1966, intentant imitar aquell to “deliberadament impersonal”. Fins que s’adona que l’obra mestra “descansa sobre una trampa”. Capote va fingir que no havia conegut mai els assassins, que no els havia tractat durant els cinc anys que havia durat el procés ni els havia acompanyat fins a la forca. Obsessionat per evitar la primera persona, s’havia esborrat de la narració, s’havia oblidat de ser fidel a la veritat.

Amb aquell estil, Carrère era incapaç d’explicar el crim de Romand, no lliscava prou bé. Per no parar boig, abandona el projecte. I així, sense la pressió de pensar en la seva publicació, comença a redactar un informe sobre què havia representat per a ell aquell cas. “El matí del dissabte 9 de gener de 1993, mentre Jean-Claude Romand matava la seva dona i els seus fills, jo assistia amb els meus a una reunió pedagògica a l’escola del Gabriel, el nostre primogènit”, escriu, i aquesta acabaria sent l’arrencada de L’adversari.

I des d’aquella primera frase, posa en un mateix pla el crim de Romand, el protagonista, i la seva pròpia intimitat. S’inclou en la història, i aquest resulta ser el desllorigador. La resta “va venir, no diré que fàcilment, però tot seguit i com pel seu propi impuls”, confessa a Conviene tener un sitio adonde ir.

L’espurna de la seva particular biografia de Limónov també està explicada en aquest últim llibre. Un amic seu preparava el llançament d’una revista de reportatges i li demana un tema. “Limónov”, diu Carrère. L’amic se’l mira, bocabadat: “Limónov és un canalla feixista!”. I Carrère li etziba: “No ho sé. S’haurà de veure”. I aquesta és la seva actitud. No donar mai res per sabut, investigar, preguntar, contrastar, i narrar. I fer que sembli fàcil fer-ho, quan no ho és gens.

Després de L’adversari, escriurà quatre llibres més de no-ficció, tots quatre narrats en primera persona, jugant-s’hi la cara, golafre amb els detalls però sense inventar, i protagonitzats per personatges colpidors i fascinants.

I com també va dir en el FIL, quan parles de persones reals, amb noms i cognoms, “t’arrisques a fer-los mal, i molt, i no sempre els deixes la possibilitat d’aturar el suplici”. Carrère coneix molt bé aquest terreny relliscós, i diu que fins ara ningú no l’ha demandat ni l’ha volgut pegar. “O en tot cas ningú ho ha fet encara”.

Recomana no burlar-se dels protagonistes de les històries que triem. Ser escrupolosament respectuós tant amb la veritat com amb els seus protagonistes. Diu que en tot moment va assegurar a Romand, per exemple, que “no era el seu advocat i que no escriuria la seva versió de la història”. Cal fugir de la “curiositat condescendent que és el motor dels reportatges de televisió en què s’ensenyen llançaments de nans o psiquiatres per a conillets d’Índies”, escriu a El Regne. L’única curiositat vàlida és la que no et deixa dormir si no la satisfàs.

Publicat per Jordi Benavente a Report.cat 

5/12/17

#Versirevers (6). Sònia Moll: “Poesia és flirtejar amb el misteri”



“El que escrius potser et fa eterna/ però el que vius/ t'ho emportes dins d'un sac/ per on treuen el cap fades i monstres/ i no se n'assabentarà mai ningú”. Són versos d’un poema inèdit, que ens regala per a aquesta entrevista la filòloga i poeta Sònia Moll (Barcelona, 1974).

Complexa, compromesa (“res humà no m’és aliè”) i tan tendra com ferma, Moll manté una columna a la Directa. Recentment hi parlava de Catalunya i citava l’escriptora luxemburguesa Anise Koltz: “Beneïda sigui la serp que em va ensenyar la desobediència”. En una altra ocasió bastia una mena de currículum ideològic, puny alçat, que enlluerna i emociona, “Feminista i”.

Si entrem en matèria, per acotar què és poesia i què no, Moll cita a León Felipe: “Deshaced ese verso,/ quitadle los caireles de la rima,/ el metro, la cadencia,/ y hasta la idea misma./ Aventad las palabras,/ y si después queda algo todavía,/ eso/ será la poesia”. Allò que queda, doncs, si és que queda alguna cosa, quan ja no queda res accessori.

Sobrevolar aquest misteri i flirtejar-hi, “passar almenys vora seu i quedar-se impregnat per la seva aroma”, és el que mira de fer Moll quan escriu poesia. S’hi va llançar un bon dia senzillament perquè “vaig deixar de creure que mai no podria escriure'n”. I perquè “el misteri m'interpel·la contínuament”.

La seva obra inclou una novel·la juvenil i una antologia; el volum de prosa poètica Creixen malgrat tot les tulipes (Viena, 2013) i els poemaris Non si male nunc (Viena, 2008) i el més recent I Déu en algun lloc (Cafè Central/Eumo, 2014), que ha estat traduït al castellà (Godall, 2017).

“Lingüista motivada, tieta motivada, feminista, poeta a estones”, com es presenta ella mateixa a Twitter, Moll treballa de professora de català per a adults i, amb la mateixa vocació, sempre que en té l’ocasió imparteix tallers d’escriptura.

Fades, monstres i una filosofia pròpia molt ben tallada: “Ser-hi./ I no escriure cap vers/ si no t’hi va la vida”.

Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és?
La poesia serveix per a dir el que no es pot dir. La poesia busca alguna cosa que sap d'entrada que no podrà atènyer mai, que no podrà tenir ni retenir mai: el misteri, l'Ésser, l'intangible, el que està darrere de tot el que ens fa humans. Montaigne deia: “Jo no pinto l’Ésser, sinó el seu pas”. El pas de l’Ésser és el que queda impregnat de l'Ésser. I el poeta, la poeta, només pot aspirar a aconseguir que els seus versos quedin impregnats d’aquesta aroma, d’aquesta essència. Anise Koltz ho diu també en un dels seus poemes dard: "No em busqueu/ en els meus poemes/ No faig més que travessar-los/ Són la mar/ sobre la qual camine/ el tros de silenci/ que embolcalle amb els mots" (traducció d’Anna Montero). La poesia, de fet, no és si no és també silenci. El que la poesia persegueix, doncs, no és la idea, no és l’emoció, no és el ritme, no és la rima. No és ni tan sols la destresa a deconstruir el llenguatge per inventar-hi sentits nous. Per si sola, la deconstrucció del llenguatge no garanteix l’encontre amb el misteri. Si la deconstrucció del llenguatge no serveix per a crear-ne un de nou que aconsegueixi flirtejar amb el misteri, passar almenys vora seu i quedar-se impregnat per la seva aroma, només serà una ensulsiada de paraules. Ens quedarem igual. Per si sols, doncs, ni la idea, ni l'emoció, ni el ritme, ni la rima, ni la deconstrucció del llenguatge, no fan que un text sigui poesia. León Felipe ho expressava així: “Deshaced ese verso,/ quitadle los caireles de la rima,/ el metro, la cadencia,/ y hasta la idea misma./ Aventad las palabras,/ y si después queda algo todavía,/ eso /será la poesía”.

Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la?
A casa he escoltat sempre poesia recitada. Mon pare, poeta i llatinista, té una memòria privilegiada per als versos (que jo no he heretat), i ens n'ha recitat sempre, en castellà, català i llatí, a taula, al seu despatx, al carrer... Ens va transmetre una emoció i una veneració per la poesia que em va calar a fons. Tot i això, vaig començar tard a llegir poesia. Em costava. No era el mateix que quan el pare recitava versos que sovint ni entenia però que em transportaven a algun lloc d'on ja no sortia com hi havia entrat. Durant la carrera en vaig llegir la imprescindible per aprovar. Només vaig aconseguir connectar amb la poesia llegida amb vint-i-molts, quan treballava a Viena Edicions i m'encarregava de la col·lecció de poesia.

Per què n’escrius?
Em primer lloc, perquè un dia vaig deixar de creure que mai no podria escriure'n. I en segon lloc, perquè el misteri de què parlava abans m'interpel·la contínuament (en la mort, el desig, la por, la vida), i busco dir-lo perquè així em dic al mateix temps, i tot adquireix un sentit que no tenia abans d'haver sobrevolat el misteri. Escriure poesia em transforma, m'ordena, em recol·loca.

Prefereixes dir-la o que et llegeixin?

Dir-la. Si escriure-la em transforma, dir-la en veu alta dóna al que he escrit una volada que no tenia. Dir el poema és fer-lo passar pel cos en un ara irrepetible que mai no tornarà a ser i que per tant és, en aquell moment, en plena presència i essència.

Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?
Sí, faig servir llibretes i el mòbil per anotar idees, imatges, etc.; però no en faig res fins que no aconsegueixo connectar amb la mirada poètica. És com sintonitzar una emissora amb precisió fins que aconsegueixes que els mots arribin diàfans des de l'aire. I em sol costar. Sintonitzar, vull dir.

Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?
La prosa poètica, els apunts al blog bàsicament, solen fluir fàcilment amb música de fons i a darrera hora, cap al vespre-nit, quan torno de la feina. A soles, sempre. Amb vi o sense, amb cigarret o sense. Però la poesia, ni idea. Depèn d'on, quan i com l'aconsegueixo sintonitzar. Una de les últimes vegades va ser mentre escoltava Oceanes, de Clara Peya, en directe, al SAT. Em va venir un vers, i el vaig apuntar en un paperet per no perdre'l. Després em va acompanyar dies i dies, i es va anar fent gran, fins que va fluir el poema. Em va molt bé conduir i nedar per donar espai als mots: les accions automatitzades em permeten connectar amb la part del cervell més intuïtiva, creativa, expansiva, no controladora, i és llavors que pot sorgir el poema.

Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?
Cada llibre és per a mi el resum d'una etapa vital. Escric, doncs, simplement, poemes, i hi ha un moment en què m'arriba la necessitat de fer un tancament, d'ordenar i situar les paraules que m'han acompanyat en aquell tram de trajecte. És un procés important, engrescador, que obre també possibilitats creatives que no oferien els poemes aïlladament. Però necessita temps de maceració, no ho sé fer (ni ho vull fer) sense que cada peça, cada poema, hagi tingut el seu espai i el seu temps també per crear-se i consolidar-se del tot.

Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?
Un poema està acabat quan sé que diu el que vull que digui, i no una altra cosa. I per saber-ho, necessito llegir-lo en veu alta i llegir-me'l endins, no una vegada, sinó moltes, fins que troba el seu lloc, el seu sentit, en mi. I sí que tinc lectors de confiança. Lectores, de fet. Però normalment no ensenyo un poema si abans no me'l crec molt. Només algun cop que m'he encallat i no he trobat, com em passa de vegades, motius per defenestrar aquells versos, he demanat ajuda. Em costa molt treballar els poemes com treballaria la narrativa, separant-me del text i veient-lo com un objecte que es pot manipular. El poema, mentre l'estic creant, està empeltat a mi, és jo mateixa, em toca cos. I no tant pel que hi expresso (no parlo d'aquesta mena d'intimitat), sinó pel que deia abans sobre allò que la poesia busca: si les paraules de què em serveixo per dir el que no es pot dir estan separades del que sóc, llavors s'allunyen també del nucli del misteri i no se n'enduen ni l'aroma, ni el silenci que batega endins.

Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des dels instituts? Quins autors caldria fer llegir a les aules?
Guanyar lectors de poesia és sempre desitjable. Sí que cal. La poesia cal. Des dels instituts, crec que el més efectiu és que l'alumnat conegui poetes que els parlin de la seva experiència creativa i els acostin al procés d'escriptura. No hi ha res com donar testimoni d'allò que t'apassiona per poder despertar la passió en els altres. I cal llegir molt, a les aules, poemes amb què l'alumnat pugui connectar, poemes que els obrin maneres noves de mirar-se el món, que posin nom al que han percebut, sentit o pensat més d'una vegada --al misteri del desig, de la mort, de la por i de la vida.

Continues alguna tradició? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure?
Suposo que sóc hereva de la tradició més clàssica de l'escola mallorquina, sobretot (Llompart i Alcover, bàsicament), i que això es nota en el ritme intern dels meus poemes; però tal com entenc la poesia, mestres són els que són capaços de dir l'inefable, els que em deixen amb l'ànima en suspens, els que em revelen alguna cosa que hi era però que no havia sabut veure i, per tant, que mai no hauria sabut dir. La poesia mestra és la que revela, la que et descobreix universos que pots reconèixer com a propis. Recordo uns versos inèdits de Màrius Sampere: "Un palau invisible, que mai no hem visitat, se'ns alça aquí mateix. Si tornàvem a néixer." Mestres són, sens dubte, el mateix Sampere, Víctor Sunyol, Anise Koltz, Teresa Pascual, Chantal Maillard, Samira Negrouche, Ángel González... per posar només els primers exemples que em vénen al cap.

Et sents part d’una generació?
No. De fet, ni per edat ni per tradició, no trobo que encaixi generacionalment. Però sí que em sento part d'una genealogia de dones poetes que han sabut anar més enllà dels estereotips de gènere aplicats a l'escriptura i simplement agafar el seu espai en comptes de pidolar-lo als homes que s'atorguen la potestat de decidir el que és bo literàriament parlant i el que no ho és, i que perpetuen, encara avui, l'estructura masclista en l'àmbit de les lletres.

Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables?
Com ja he dit, Sampere, Koltz, Pascual, Sunyol, Maillard, Negrouche, González... i les veus poètiques que vaig descobrint i d'altres amb qui he compartit recitals i que admiro profundament: Mireia Calafell, Àngels Gregori, Teresa Colom, Míriam Cano, M. Josep Escrivà, Víctor Mañosa, José Antonio Arcediano, Kirmen Uribe, José García Obrero... Recentment he descobert la poeta gallega Lucía Aldao i el poeta basc Rikardo Arregi, i m'han fascinat. Directes a la capçalera.

Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.
Potser, del poema inèdit "Invisibilitats", aquests versos:
El que escrius potser et fa eterna
però el que vius
t'ho emportes dins d'un sac
per on treuen el cap fades i monstres
i no se n'assabentarà mai ningú.

Es pot viure de la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?
De la poesia, tal com l'entenc i com he exposat aquí, no se'n viu, en el sentit de guanyar-s'hi les garrofes. No l'entenc com una ocupació. El que sí pot ser una feina que s'hi relacioni és ensenyar-la (en el sentit de mostrar-la), compartir-la, aconseguir que la gent s'hi apassioni. En aquest sentit, els tallers d'escriptura, quan puc fer-ne, m'omplen molt. Sóc professora d'adults, de català, des de fa molts anys. És del tot vocacional. Quan no he pogut dedicar-m'hi, ho he trobat a faltar molt.

26/10/17

#Versirevers (5). Maria Sevilla: “La poesia és un hack lingüístic”

Publicat per Jordi Benavente a La Llança.

Això avui és un capítol de Black Mirror i la Maria Sevilla (Badalona, 1990) respon amb còctels Molotov fets de metàfores ciberpunk i dissidència. Diu que la poesia és “una mena de hack lingüístic, un virus programat per desencallar el sistema tornant el codi estrany, opac i, per tant, finalment visible”.

Diu que perquè un vers li funcioni necessita sentir-lo amb l’orella, i que soni. Ho colla afegint que “la poesia és molt més que eufonia i també és eufonia”. I tot seguit destaca el feedback immediat amb el públic, als recitals, i “l’enorme paper que juga el cos (amb la seva inherent vulnerabilitat) a l’hora de defensar un text”.

Sevilla ha begut del punk, del thrash, de l’electro i del trip-hop que escoltava la seva tieta, a tota castanya, mentre ella feia els deures a casa dels avis. I del llenguatge cinematogràfic. I del dibuix. I dels assajos i de la poesia llegits amb febre adolescent. I, sobretot, de la Rodoreda i de la Marçal, deus primigènies que encara ragen ara.

Els dos últims anys, Sevilla ha publicat dos poemaris: Dents de polpa (Adia Edicions, 2015) i Kalàixnikov (Món de Llibres, 2017). I ha estudiat a fons La passió segons Renée Vivien: parlem doncs d’una poeta que prepara una tesi sobre l’única novel·la que va escriure una altra poeta —i quina novel·la, i quina poeta.

La Lisbeth Salander de la poesia catalana contemporània (“una forma de dissidència, una manera de hackejar la llengua”) reivindica una mirada poètica “bonyeguda i estràbica” que desmunti “tantes comoditats representacionals com sigui possible”.



Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és?

Darrerament m’agrada imaginar el què de la poesia com una fantasia cyborg (amb reminiscències sci-fi molt dels noranta però que jo prefereixo imaginar-me, més aviat, com un capítol de Black Mirror) segons la qual la realitat, en tant que fenomen que produïm amb el llenguatge, no seria sinó una virtualitat feta de línies de codi que podríem fer i desfer (programar i desprogramar) en mirar-la i en dir-la sempre i quan, però, fóssim plenament conscients del codi. Sempre i quan el codi fos visible. Altrament, passaria com ens passa a la gran majoria amb el llenguatge informàtic: convivim cada dia amb dispositius que treballen amb i per a nosaltres, però el llenguatge o codi amb què estan programats opera calladament i críptic rere les interfícies i les pantalles —la qual cosa ens converteix en meres usuàries desposseïdes d’una tecnologia que, aleshores, només sabem reproduir. El llenguatge, per defecte, també ens limitaria a la reproducció: a la representació d’experiències desgastades, travades en la repetició en bucle de patrons molt poc capaços d’incorporar les singularitats i la diferència. Seguint amb aquesta metàfora tecnocognitiva, diria que la poesia seria llavors una mena de hack lingüístic. Un virus programat per desencallar el sistema i que ho aconseguiria, precisament, tornant el codi estrany, opac i, per tant, finalment visible. La funció de la poesia, amb tot, és de crear una falla comunicativa, una crisi de control que atempti contra els sentits convinguts i que celebri l’espai de l’anomalia. Poètic, aleshores, deu ser tot el que impedeix el re-coneixement unívoc i estable d’allò (encara) no-dit, que és la poesia.

Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la?

Suposo que, de poesia, vaig començar veient-ne i, sobretot, escoltant-ne. El fet és que de petita mai vaig ser una gran lectora (de llibres), però en canvi sempre em va atraure molt la música i el dibuix. En tornar de l’escola, a casa dels meus avis, a ell el recordo sempre dibuixant al menjador mentre la meva tieta pintava i escoltava thrash, punk, electro o trip-hop a tota castanya a la seva habitació... i potser és per això que vaig començar experimentant una sensibilitat especial pel llenguatge audiovisual que no se’m va despertar, en el terreny de la lletra escrita, fins als darrers anys de l’institut. Vaig començar llegint molt d’assaig i molta poesia, però no gaire prosa de ficció, i va ser tot un descobriment: als joves se’ls acostuma a provar d’encomanar el plaer per la lectura proposant-los obres de narrativa, però a mi la narrativa escrita em resultava molt insuficient en comparació amb la narrativa cinematogràfica. M’avorria. De sobte, però, havia descobert dues possibilitats no narracionals de la llengua que em servien per verbalitzar i donar cos a tota la poesia plàstica i sonora que fins aleshores havia llegit sense haver trobat, encara, la manera de posar-hi nom. Havia descobert la llengua com a matèria prima del fet artístic —i una llengua, potser, també molt propera al llenguatge audiovisual perquè, encara ara, perquè un vers em funcioni, necessito sentir-lo amb l’orella (i que soni!). Això no vol dir, esclar, que em desentengui de la forma escrita dels poemes (del seu potencial en veu baixa) ni que no m’interessin els poemes que no sonen: la poesia és molt més que eufonia i també és eufonia, així que no crec que hi hagi una millor manera de rebre-la.

Per què n’escrius?

Perquè la poesia és un repte enunciatiu que m’ensenya a mirar el món i que m’ajuda, també, a veure quin és el meu lloc en aquest món —i, per tant, quin és el punt d’enunciació des del qual participo d’allò altre. En fer intel·ligible el codi font amb què representem la realitat, la poesia és, per a mi, una forma de dissidència, una manera de hackejar la llengua per forçar i incomodar la mirada. Com un psicoactiu que alterés verbalment la percepció, amb la poesia trobo noves maneres, per exemple, de dir l’amorfia sense la idea d’allò amorf. De dir el fàstic sense la idea de l’abjecció. De dir el desordre sense el caos, la pudor sense la brutícia o el trastorn, per exemple, sense tampoc tenir ni idea del que deu ser la malaltia.

Prefereixes dir-la o que et llegeixin?

M’encanta el contacte amb el públic, m’encanta la possibilitat del feedback immediat amb les lectores i lectors i m’ha encantat —en aquests darrers dos anys que fa que participo habitualment en recitals de poesia— descobrir l’enorme paper que juga el cos (amb la seva inherent vulnerabilitat) a l’hora de defensar un text. Ara bé, justament perquè dir-la o que em llegeixin són dues possibilitats fantàstiques i no necessàriament antagòniques que tinc (que tenim) amb la poesia, no em paga tampoc la pena de preferir-ne cap.

Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?

Tu mateix ho has dit: la poesia és, en bona mesura, mirada. I és una mirada, a més, bonyeguda i estràbica, que té com a objectiu sobresaturar tot el que rep per tal de desmuntar tantes comoditats representacionals com sigui possible. Algun dia, doncs, potser acabaré tenint ganes de desactivar la mirada poètica per punyetera, perquè no sempre has de tenir ganes de problematitzar-ho tot. Per ara, però, he tingut l’enorme sort de tenir feines conciliables (o, fins i tot, relacionades) amb la creació, així que sí: sempre duc el mode poètic on i sempre porto la llibreta dels esborranys a sobre.

Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?

Les anotacions esparses i els esborranys acostumo a fer-los, com he dit, sobre paper, però la resta del procés d’escriptura he de fer-lo necessàriament a ordinador: depenc de la distribució mòbil i reversible de l’espai en blanc de l’editor de textos quan del que es tracta no és de deixar el rastre d’un pensament, sinó de fer-li lloc o de deixar-li espai perquè es concreti en alguna cosa. A part d’això no tinc gaires més exigències... però sí algunes preferències. He de dir, en aquest sentit, que confio plenament en el potencial bioquímic dels processos (endògens o exògens, indistintament) d’alteració de la pensa i de la percepció com a eines precioses i fins i tot determinants en el procés de creació. M’estic referint, aquí, a una forma de hacking corporal amb repercussions bioquímiques que és, de fet, indestriable de la poesia entesa com a hack lingüístic amb incidència representacional.

Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?

El primer llibre, Dents de polpa (AdiA, 2015), va sortir de manera inesperada i fou el resultat de la suma d’un seguit de poemes que havia estat escrivint de manera molt esporàdica, sense preocupar-me gens de la unitat del conjunt. Quan em vaig decidir d’estructurar-los en forma de poemari, però, sí que vaig sentir la necessitat de justificar-los (tant els poemes com l’estructura), i va ser llavors que vaig construir-ne el relat —del qual vaig voler deixar constància explícita mitjançant la introducció de nombrosos epígrafs, peus de pàgina... Kalàixnikov (Món de Llibres, 2017) ja ha estat tota una altra història, perquè des del començament he partit d’una veu poètica amb antecedents (i, per tant, més fàcil d’identificar) que ha tingut molt clar la mena de coses de què ha volgut parlar. Tot i així, segueixo sense treure’m de sobre el vici de saturar el text mitjançant porositats paratextuals que testimoniïn la construcció del relat.

Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?

Els dic en veu alta, sí: perquè necessito que sonin perquè funcionin però també perquè les meves lectores i lectors de confiança, des que participo en recitals, són el públic dels mateixos recitals. Dents de polpa només va tenir un lector de confiança que, malauradament, no va arribar a veure’l publicat, així que el llibre va anar bastant a pèl als membres del jurat del Premi Bernat Vidal i Tomàs de Santanyí. Recordo que aleshores, els tempos de (re)escriptura també eren més lents i deixatats. Amb els poemes de Kalàixnikov, però, crec que l’ànsia de recitar poemes nous m’ha superat, així que els textos (en general) els he enllestits quan m’ha semblat que ja eren dignes de ser recitats.

Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des dels instituts? Quins autors caldria fer llegir a les aules?

D’acord amb la meva fantasia cyborg d’abans (segons la qual allò poètic no té res a veure ni amb cànons ni amb propietats invariables de cap mena, i segons la qual la poesia ni tan sols no es limitaria a la paraula escrita en vers), et diria que el que cal no és guanyar lectores i lectors ni provar de convèncer de res a ningú a les aules. Et diria que no crec que la lectura com a tal sigui inherentment més beneficiosa que cap altra activitat i, en definitiva, et repetiria que la poesia és desobediència i que, per tant, no hi ha pitjor manera d’ensenyar poesia que a cop de «lectura obligatòria» i bla-bla-blà. Per sort, però, i fora d’aquell ideal, les circumstàncies socials i culturals de cada individu i de cada context s’imposen i generen necessitats que, si ens dediquéssim a desconstruir en excés, acabarien portant-nos a la perpetuació de desigualtats que recaurien, com sempre, sobre els grups més vulnerables. Del que es tracta, aleshores, és de garantir uns horitzons mínims (o «coneixements bàsics») però de fer-ho sense atemptar contra el gaudi estètic, que és també una forma de «coneixement bàsic» que, malgrat tot, no ens prenem gaire seriosament ningú. Suposo que, en general, cal començar a parar més atenció a l’educació dels afectes (de tota mena) en el camp de la docència.

Continues alguna tradició? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure?

«Continuar» alguna cosa és inevitable perquè la veu (poètica, en aquest cas) surt sempre d’un cos amb unes coordenades molt concretes i arbitràries (és a dir: parcials i situades, però no necessàriament anecdòtiques, intimistes o circumstancials) que són indestriables, per tant, de la poètica de cada obra. Personalment, les reflexions d’aquesta mena (reflexions sobre el cos que escriu, sobre la representació del jo i del món amb la paraula i, també, reflexions sobre el caràcter socioconstruït de la Literatura i sobre la seva presumible universalitat) les tinc sempre molt presents i, en el meu cas, això és degut a Maria-Mercè Marçal i a la(s) teoria(s) (trans)feminista(s). A diferència del que molta gent es pensa (i del que es divulga des d’alguns mitjans: a La Llança, per exemple, hi ha més d’un article d’opinió amb visions molts esbiaixades al respecte), aplicar la teoria feminista a la literatura no vol dir parlar (únicament, o en absolut) de literatura de dones o de literatura escrita per dones, sinó que té a veure sobretot amb la identificació i la desnaturalització de pressupòsits socioculturals en textos literaris (cosa que pot afectar tant la caracterització dels personatges com la sintaxi narrativa d’un relat) partint de la base que les qualitats literàries són, elles mateixes, pressupòsits susceptibles de ser desnaturalitzats. La meva poesia, almenys fins ara, és deutora principalment d’aquesta tradició crítica. Pel que fa a les tradicions literàries, però, diguéssim que sóc molt més dispersa: reconec autors, però depèn del moment en reconec uns o uns altres i, en qualsevol cas, no són identificables en conjunt amb cap tradició literària concreta.

Et sents part d’una generació?

Generació és el nom que, des de la crítica, hom dóna a un conjunt significatiu. Com que el valor i els límits del conjunt, però, els posa el/la crític/a, sembla evident que la crítica és prèvia a la generació (i no al revés), així que el terme “generació” —i potser també el d’època, període, moviment, gènere...— no em sembla funcional per parlar de literatura, sinó de crítica literària. Avui dia, per exemple, es parla molt de «poesia jove en català» i suposo que jo entro dins d’aquest sac, però en tot cas «poesia jove en català» és una etiqueta que diu alguna cosa sobre la crítica literària en català actual —però que no diu res sobre el fet literari a què es refereix. La crítica acostuma a parlar d’ella mateixa així que, com a poeta, no em sento part de cap generació mentre que sí que em sento part, com ja he dit, de certes escoles crítiques.



Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables?

No tinc cap «clàssic indispensable» en el sentit estricte del terme “clàssic” perquè crec que encara no he après a gaudir plenament de la literatura que canònicament es regeix per sentits i sensibilitats poètiques tan diferents de les meves. Suposo que és una qüestió de prejudicis i espero esmenar-ho tard o d’hora, però ara per ara Mercè Rodoreda i Maria-Mercè Marçal són els clàssics catalans (del segle xx) més indispensables que tinc. De contemporanis destaco molt fort l’obra de Maria Cabrera (la seva matinada clara fa anys que m’acompanya i, per a mi, ja és com un clàssic) i em sento molt atreta pel discurs poètic de Míriam Reyes, Yolanda Castaño, María Salgado... i pel de boníssims amics com són la Raquel Santanera i en Guim Valls. Em sento més lluny, en canvi, d’un Jaume Coll Mariné o d’un Carles Dachs que alhora em semblen, també, indispensables.

Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.

«Perquè jo / no tinc paraules per descriure / l’horror de ser la meva policia / dins la roba». Aquests versos es corresponen amb el final del poema «Crip is sexy» (Kalàixnikov), que és un poema que celebra la bellesa —i que reivindica la possibilitat de la bellesa— en aquells cossos que no s’adeqüen al sentit normatiu de bellesa ni, potser tampoc, al sentit hegemònic de cos (o, almenys, de cos funcional). En part, doncs, el poema és representatiu perquè, amb la poesia, sempre provo de celebrar i de reivindicar d’alguna manera la perifèria del signe, la marginalitat dels sentits convinguts. Tot i així, crec que la meva poesia també està marcada per la contradicció de l’experiència subjectiva, i és per això que malgrat la celebració i la reivindicació sempre hi ha (com en aquest final de poema) un jo horroritzat per la vergonya o pel dolor de l’autocensura.

Es pot viure de la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?

Potser sí que pots anar passant si t’ho muntes bé i fas recitals o altres espectacles sovint, si organitzes cursos en escoles d’escriptura, si demanes subvencions per a projectes diversos... però, en tot cas, parlo d’anar passant i de fer-ho d’una manera molt precària. En el meu cas, he combinat aquestes activitats amb la investigació i la docència universitària (fins fa poc gaudia d’una beca predoctoral) i ara hauré de combinar-la amb l’ensenyament secundari, si tot va bé.

Hi ha alguna cosa que et calgui dir i que no t’hagi preguntat? És el moment.

Només m’agradaria reblar la meva fantasia cyborg o tecnocognitiva sobre la poesia amb una mirada historicopolítica, perquè quan dic que la poesia és una mena de hack lingüístic, de crisi de control o d’estat d’excepció dels sentits convinguts, penso tota l’estona en una entrevista a Itziar González publicada a Vilaweb, on explica que «Catalunya s’avança a la resta de l’estat perquè ha estat un poble sense estat molts anys. I això li ha donat musculatura de resistència i autorepresentació, que és molt interessant. És paradoxal: no haver pogut ser estat ens dóna unes condicions per fer i avançar-nos en qualitat democràtica». Si valorem la qualitat excepcional de la poesia als textos, valorem-la també als carrers, amb la família i amb les nostres veïnes i veïns —i tinguem sempre present que, malgrat tot, cap estat ens farà lliures.