24/4/18

#Versirevers (8). Jaume C. Pons Alorda: “La poesia ajuda a viure i salva vides”


Obsessivament, vet aquí la intensitat. “La meva millor obra no són els llibres que he tret, ni els llibres que trauré, sinó les llibretes que vaig omplint obsessivament”. El contrari de la contenció és Jaume C. Pons Alorda (Caimari, Mallorca, 1984). Que no vol dir que, com a bon poeta que és, no sigui precís quan tria el mot que cisella el vers, però vitalment —quan el llegeixes, quan els sents o el tens davant— és un vendaval desaforat i incontenible, una força de la poesia, i un “propagador de passió”, com deia ell mateix en una entrevista antològica al seu admirat Eduard Márquez (antològica pel que hi arriben a dir, engrescadíssims, tots dos). El conec, i és ben bé així: passió.

“Calcinant-se a través / dels escrits. / Esforçant-se / ulcerantment. / Sense temps / ni per permetre’s / equivocar-se / (prou que s’esforçaran els altres / perquè fracassi)”. Són versos dels seu darrer poemari, Era (LaBreu, 2018), una ordre íntima de batalla i una mostra de la potència i el risc que el caracteritzen i que podrien fer-lo caure en l’excés. Ho adverteix el prologuista d’Era, Eduard Sanahuja Yll. Qui també diu, però, que “Pons Alorda és l’únic poeta que conec —a banda de Jordi Virallonga— que ha sabut fer de l’excés una virtut”.

Quan va traduir al català el monumental i grandiloqüent Fulles d’herba (Edicions de 1984) de Walt Whitman, Premi Crítica Serra d’Or i Premi Cavall Verd 2015. Quan imparteix cursos de lectura o d’escriptura creatives. Quan escriu articles, ressenyes, entrevistes. Quan pareix narrativa o poesia o quan la diu, “eufòric”, davant d’un públic en bars, llibreries o sota els focus d’un teatre, ho fa sempre, tot, posant-hi el cos. S’hi juga la pell. “Mossegar la vida / és honorar-la”, va deixar dit a Cala foc als ossos (Terrícola, 2016).

Incendi, abrandament, revelació. I això que no sempre és fàcil rastrejar l’origen d’un foc, però aquí sí: Pons Alorda en culpa “una professora i poeta excepcional”, na Margalida Pons, que a primer de carrera “em va incendiar el cervell amb poemes del Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés”. El llarg etcètera d’autors, de referents i de companys de viatge que ve després d’aquest llibre iniciàtic encara està en expansió, incandescent.

“A molta gent li agrada la poesia però encara no ho sap”, afirma. I tot seguit exposa un pla per “ajudar-los a descobrir-la”, perquè n’està convençut “que la poesia ajuda a viure i salva vides”, i acompanya el pla amb una llarga nòmina de poetes, homes i dones, en què hi destaca “aquesta tongada de donasses autores que fa estremir de qualitat i capacitat per connectar amb el lector”, autèntiques “bèsties” que enumera, podeu llegir-ho més avall.

Poeta, traductor, narrador, editor i professor d’escriptura creativa, a banda dels poemaris ja esmentats, també ha publicat, entre altres obres, la novel·la Faula (Lleonard Muntaner, 2012) o Apocalipsi Uuuuuuuaaaaaaa. Diari de rodatge d’Història de la meva mort d’Albert Serra (Comanegra, 2015). I ara mateix treballa en un llibre de contes, Escola d’energia, i una novel·la, La festa de matances. I les llibretes, recordem-ho, obsessivament, en “un acte poètic” global, vital, total.

Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és?La poesia serveix per a tot, evidentment, però sobretot serveix com a pal fonamental d’una existència, i alimenta passions. Estic convençut que la poesia ajuda a viure i salva vides. Jo dic el que dic perquè crec en el que crec, i a mi la poesia m’ha ajudat i m’ha salvat i m’ha donat una estructura per organitzar cada petit detall del meu ser. Llegeixo poesia, i això em dóna saviesa i emoció; escric poesia, i em permet exaltar la meva creativitat i comunicar-me amb l’univers i amb altres humans; treballo en poesia, i ensenyo poesia a l’Escola Bloom i a la Nollegiu, i així sóc mestre i sóc deixeble alhora, i conec persones meravelloses amb qui compartir rauxa, com els meus mòrbids; i les meves millors amistats viuen la poesia amb la mateixa intensitat que jo… En poques paraules, si a mi m’ha fet servei, també pot ajudar als altres.

Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la?Vaig entrar en l’obsessió d’escriure poesia, conscientment que el que feia era poesia o volent que ho fos, gràcies a una professora excepcional, que també és una poeta excepcional: Margalida Pons. La vaig gaudir amb l’assignatura “Teoria de la Literatura” a la Universitat de les Illes Balears, quan jo feia el primer any de Filologia Anglesa. Va ser una revelació. Em va incendiar el cervell amb poemes del Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estellés. Davant del meu entusiasme, uns amics em varen regalar el llibre, jo el vaig devorar, i vaig començar a escriure provatures estellesianes mentre perseguia na Margalida Pons pels passadissos i els despatxos de la UIB i les hi mostrava. Quina paciència que va haver de tenir ella amb aquell adolescent que era jo aleshores! Perquè ella va ser qui em va descobrir Andreu Vidal i Àngel Terrón i Andreu Cloquell, i com més llegia més aprenia, i com més aprenia més escrivia, i com més escrivia més llegia, i com més llegia més ganes tenia de compartir-la de forma oral. Crec que va ser la mateixa Margalida Pons qui em va convidar a fer el meu primer recital: en l’homenatge a la UIB que es va fer a Miquel Bauçà quan aquest va morir. Allà vaig conèixer Emili Sánchez-Rubio, Pere Perelló, Miquel Perelló, Jaume Munar o el Conco de la Poesia Catalana, Antoni Artigues, que després han estat germans tots ells per a mi. En fi, el que et deia abans: la poesia com a forma de vida.

Per què n’escrius?
Escric poesia, primer de tot, perquè no puc evitar-ho. Perquè m’ajuda a aprofundir en totes i cadascuna de les coses que m’envolten, o que formen part de la part més fonda de mi mateix. Perquè m’ajuda a connectar amb la gent i amb l’entorn. Perquè pateixo i perquè m’ho passo bé. Perquè m’encanta. Fins i tot quan no sembla que faig poesia en faig, com Ana Blandiana: si toco altres gèneres com el conte, la novel·la, l’assaig o la traducció, no estic fent altra cosa que poesia, el que passa és que, com diu la insigne romanesa, expandeixo el regne de la poesia més enllà dels seus límits. Joan Brossa coincideix en aquesta afirmació.

Prefereixes dir-la o que et llegeixin?No hi ha cap de les dues opcions que m’agradi més que l’altra. M’agrada molt recitar poesia, i m’agrada que em llegeixin. Crec que es combinen molt bé i que una porta a l’altra de forma irremeiable com dos vasos comunicants. Es retroalimenten, per això es necessiten. Fer sols una de les dues coses per a mi seria un empobriment.

Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?La meva millor obra no són els llibres que he tret, ni els llibres que trauré, sinó les llibretes que vaig omplint obsessivament. Ja no sé on fotre-les. Abans, quan vaig començar, escrivia pertot: paperets, paperassa, paperots, tiquets de la compra, fulls solts, allà on fos… Però allò era un caos. Vaig decidir intentar ordenar el caos a partir de les meves llibretes, de diferents castes i marques i formats. Allà vaig escrivint, constantment, cada dia. Després reescric, reviso, corregeixo, amplio, retallo i duc a terme tots els processos quan veig que estic treballant una línia o que començo l’arquitectura d’un llibre. Però la feina és constant, i si no ho ha estat jo mateix he fet que fos constant. Quan vaig acabar d’escriure Carn vol dir desaparicions (LaBreu Edicions, 2010), el darrer volum de la trilogia Tots els sepulcres (LaBreu Edicions, 2015), pensava que no podria tornar a escriure versos, que m’havia esgotat per dins, per això vaig allargar els versos i els pensaments i els vaig obligar a multiplicar-se dins de les pàgines que acabarien formant l’obra de ciència ficció i fantasia Faula (Lleonard Muntaner Editor, 2012). I enfrontar-me a la narrativa després em va fer crear personatges que acabarien habitant el tarot vivent de Cala foc als ossos (Terrícola, 2016). I així, una cosa rere l’altra en un seguit d’etapes successives. Jo no espero inspiracions, jo crec en l’esforç i en el treball.

Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?Sóc tot-terreny. Escric on sigui. Sempre que pugui. Primer a mà, a les llibretes, que després passo a l’ordinador, quan cal i segueixo les estructures que jo mateix m’he marcat. I no necessito drogues, em molesten: jo mateix sóc la meva millor droga.

Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?Quan noto que el que vaig escrivint té un to o una forma incipient, organitzo el mapa del que serà el llibre, com l’escaleta que fan servir algunes persones que escriuen narrativa. Basteixo una sèrie d’estructures: possibles parts, capítols, subcapítols, trames, subtrames, temes, subtemes… I inicio, com deia Foix, una “investigació en poesia”. Em dono marge de maniobra per anar canviant aquestes estructures primordials en cas que ho necessiti. Però jo quan escric, i reescric, necessito un mapa, no sóc de brúixola. En aquest sentit sempre m’han ajudat molt les estructures del viatge heroic proposades per Joseph Campbell o dels guions cinematogràfics de Robert McKee. El llibre The White Goddess de Robert Graves és també fonamental per emprendre qualsevol viatge poètic, dins i fora de la pàgina.

Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?El poema està acabat quan l’he llegit en veu alta cent vegades com a mínim: bon consell que em va donar Àngel Terrón fa anys. Després no el retoco mai més. El poema és allò i reflecteix allò que vaig ser. Canviar seria trair-me. No tinc la temptació, un cop sento que està acabat, de retocar res. Així els meus llibres han anat mantenint aquesta pròpia coherència interna, com un testimoni o un vestigi d’una era anterior. Tinc lectors de confiança, en efecte. Els irrenunciables són Anna Gual, Lluís Calvo, Lucia Pietrelli, Pau Vadell i Antònia Vicens. Tot i que per a llibres concrets també he comptat amb lectures atentes d’altres persones meravelloses.

Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des dels instituts? Quins autors caldria fer llegir a les aules?Amb passió. Ja sé que és fàcil de dir, però quan he anat convidat a instituts a fer xerrades sobre poesia he aconseguit que els alumnes gaudeixin, aprenguin i descobreixin que la poesia també pot ser quelcom proper. Un autor que pot enganxar molts lectors nous, per fer-los entrar en el món de la poesia, és Enric Casasses, evidentment. A les escoles i als instituts s’haurien de llegir versos seus i no tant Ausiàs March, Josep Carner o Jacint Verdaguer, per posar un exemple. Entendre que Casasses escriu ara, i aquí, però enllaça amb March, Carner i Verdaguer. D’enamorar-se així de Casasses és un llibre ausiasmarchià pur. Crec que hem d’intentar eixamplar la massa lectora i consumidora de poesia sols per una raó: a molta gent li agrada la poesia però encara no ho sap. Per això hem d’ajudar-los a descobrir-la i a descobrir-se. He dit el nom de Casasses. Qui més? El mateix passa amb Lluís Calvo, que dins la seva obra poètica té tota la tradició catalana i estrangera comprimides. I qui escolta Antònia Vicens i qui la llegeix i qui la veu al·lucina, i en vol més. Sens dubte Laura López és clau, una poeta i professora molt bona: obligatori hauria de ser que la fessin voltar per tots els centres acadèmics i mostrar poesia a les criatures. El mateix passa amb aquesta força de la naturalesa anomenada Meritxell Cucurella-Jorba: si la convidessin a fer un tour per escoles i instituts cada any, en una dècada tindríem cent vegades més lectors i compradors i consumidors de poesia. El mateix passa amb les poetes d’ara, en aquesta tongada de donasses autores que fa estremir de qualitat i capacitat per connectar amb el món lector, l’alumnat i les noves tecnologies. Són bèsties com Anna Gual, Mireia Calafell, Sílvie Rothkovic, Lucia Pietrelli, Laia Martinez i Lopez, Maria Cabrera, Laia Llobera, Laia Carbonell, Maria Sevilla, Raquel Santanera, Àngels Moreno, Laia Noguera, Blanca Llum Vidal, Maria Isern, Anna Gas… Un cop el poeta i editor Marc Romera va defensar que les noves poetes catalanes són realment modernes, i estan fent evolucionar la poesia catalana del present. No puc estar més d’acord. Elles estan obrint noves vies.

Continues alguna tradició? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure?Jo sóc fill de la generació poètica catalana dels anys setanta. Em reconec inscrit a aquest riu de veus que varen trasbalsar i revolucionar a partir d’una autèntica revolta poètica. Amb Andreu Vidal, Àngel Terrón, Andreu Cloquell, Jaume Pont, Maria Mercè Marçal, Miquel de Palol, Vicenç Altaió, Josep Maria Sala-Valldaura, Lluís Urpinell, Miquel Bauçà, Josep Albertí, Joan Palou, Felip Demaldé, Lluís Juncosa, Ester Xargay, Carles Hac Mor, Valerià Pujol, Ventura Ametller, Josep Palàcios, Jaume Pérez Montaner, Josep Piera, Joan Navarro, Vicent Alonso, Damià Huguet, Hilari de Cara o Eduard Sanahuja, entre d’altres. Perquè crec que la poesia ha de ser sempre un sacseig, un impacte, i ells em varen mostrar la força d’aquesta exquisida ferida purulenta.

Et sents part d’una generació?És una pregunta que duu al debat. Per una banda, em sento connectat amb aquesta gent nascuda a finals dels setanta i principis dels vuitanta. Amb aquesta gent hem defensat projectes conjunts com l’antologia Pedra foguera, que enguany celebra deu anys, o col·leccions com La Cantàrida, en el seu moment, i ara estem treballant projectes nous. Però no puc negar que, generacionalment parlant, em sento també lligat a Francesc Garriga, a Màrius Sampere, a Carles Hac Mor, a Antònia Vicens, a Antoni Vidal Ferrando, a Lluís Calvo, i a gent de diverses edats i procedències que surten al recull col·lectiu GENERACIÓ HORIGINAL de Marta Huertas i Dídac Rocher a LaBreu Edicions. I també coincideixo amb Biel Mesquida quan va dir que “Jo tot sol sóc una generació sencera!” Però sí vull destacar que crec que l’acte poètic ha de ser alhora individual i col·lectiu: un fet íntim però també una excusa per interactuar i fer cosmos. I no només amb escriptura! Em sento molt lligat a pintors amb qui col·laboro contínuament com Cristòfol Pons Bendito (“Quitolomalo”) o Albert Pinya. Com dic darrerament: si em voleu cercar, em trobareu entre els apassionats.

Quins són els teus creadors contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables?Tots els noms que t’he anat citant fins ara em semblen indispensables. Generació dels Setanta dalt de tot. També crec que Josep Pedrals és un dels més grans, boníssim, un geni, i Max Besora, amb el seu Joan Orpí, ha parit una obra mestra important que marcarà noves línies de futur en narrativa catalana, i també espero molt dels futurs llibres de Borja Bagunyà, Lana Bastasic, Silvana Vogt, Cristina Garcia, Adrià Pujol i Bernat Dedéu. No em vull oblidar, tampoc, de tres poetes que cal llegir perquè il·luminen sentits prístins: al càrnic Pau Vadell, l’alquímic Joan Duran i l’explosiu Esteve Plantada. Quin orgull haver coincidit amb tota aquesta tropa de gent en aquesta època tan extraordinària! Després sóc molt fan devot d’Antònia Vicens, Margarita Ballester, Teresa Pascual i Zoraida Burgos. Insisteixo en la importància de Lluís Calvo, imprescindible, com també són imprescindibles, al meu entendre, Antoni Clapés i Víctor Sunyol: com a poetes, traductors i editors, o sigui, pals base des d’on connectar perquè han actuat d’agents unidors. Prosistes? Jo no escriuria prosa com l’escric si no fos gràcies al mestratge de Salvador Company, Josep Palàcios, Joan Jordi Miralles, Xavier Aliaga, Josep Maria Argemí, Ponç Puigdevall, Eduard Márquez, Lucia Pietrelli o Miquel de Palol, que crec que són prodigiosos en cada mot que toquen. Vicent Andrés Estellés i Blai Bonet: irrenunciables per a mi. Com són primordials Joan Sales i Mercè Rodoreda. Llavors, de fora, m’encanten Friedrich Nietzsche, Ezra Pound, Pier Paolo Pasolini, Thomas Bernhard, José Ángel Valente, Thomas Ligotti… La llista seria infinita. Depèn de les meves capficades. I darrerament insisteixo moltíssim en la meravellosa obra completa d’Iris Murdoch, que m’al·lucina. També vaig obsessionat per directors de cine que em tornen boig: Alejandro Jodorowsky, Werner Herzog, David Lynch i Albert Serra, el més immens incorruptible. També tinc molta fal·lera pel pintor Miquel Barceló: però això és una altra història que ja estic escrivint i ja en parlarem en uns anys… Ah! I espero molt dels meus alumnes. Són el futur però també el present.

Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.Crec que cada poema del meu nou i últim llibre, Era (LaBreu Edicions, 2018), és una carta de presentació per entendre la meva persona i la meva poesia. Però escullo aquest poema:

14-26 Autoretrat d’un ase

Una tórtora
mira el teu cor nu
i reconeix
morbosament
sa germana.

Les coses
no s’entenen.

De fet,
no haurien
d’entendre’s.

Ens queda
el donar-nos
a les coses
no perquè
ens entenguin,
sinó perquè ens
consolin.

Es pot viure de la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?Que la poesia sigui una forma de vida no vol dir necessàriament que el simple fet d’escriure un poema et doni de menjar o per pagar el teu habitatge. Hi ha d’haver consciència d’això: la poesia és una forma de vida, sí, “viure poèticament”, que deia Joan Vinyoli, però no sempre és fàcil guanyar-se les garrofes a partir de la poesia. Sí que és ver, tanmateix, que es poden trobar fórmules per subsistir no només amb poesia sinó a través de la poesia. Els casos que em varen plantejar Antonio Rigo, Enric Casasses o Josep Pedrals, per exemple, són eloqüents. Sigui com sigui, a més de fer cursos d’escriptura creativa a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i a l’Escola Bloom, a més de fer cursos de lectura creativa a la Nollegiu, també faig traduccions literàries i traduccions tècniques. I, amb un poc de tot, vaig fent amb felicitat. Tot suma i tot connecta amb tot, perquè el meu plantejament global és fer que tot sigui un acte poètic.

16/3/18

Donar veu a la memòria: maneres d’explicar una vida centenària com la de la resistent antifeixista Neus Català


Neus Català i Carme Martí, per Lourdes Rué

“Totes ens vam prometre el mateix, que no oblidaríem, que explicaríem el que havíem vist, que ho devíem a les companyes mortes i ens ho devíem a nosaltres mateixes. Mai més no havia de passar una cosa com aquella! S'acabava una tragèdia que duríem sempre més a dins i començava una altra lluita, la lluita de la memòria”. Qui parla és la Neus català (Els Guiamets, 1915), supervivent del camp d’extermini nazi de Ravensbrück, però ho fa amb la veu literària —una primera persona vibrant— amb què va dotar-la després de mesos d’entrevistes l'escriptora Carme Martí (Montblanc, 1972) a la novel·la Un cel de plom. La vida de Neus Català (Amsterdam, 2012).

“De vegades pensava que potser no calia fer-li reviure esdeveniments terribles, però quan l’escoltava m’adonava que això li permetia continuar amb la seva lluita per la memòria”, diu Martí, que va conèixer Català quan va entrevistar-la per un llibre coral sobre la vida al camp. “Camp de terra, no d’extermini, vaig precisar”, recorda l’escriptora. Però, inevitablement, els camps de l’horror van acabar sortint a la conversa i Martí va tornar-se’n a casa enlluernada: “No me la treia del cap”. Va citar-s’hi de nou i va proposar-li d’escriure una novel·la sobre la seva vida. Català va contestar-li que endavant, però només perquè així “donava veu a les altres dones”.

Assaig o ficció, el que compta és l’objectiu: rescabalar oblits, rescatar veus silenciades. La premi Nobel Svetlana Aleksiévitx va crear un gènere literari propi (la “novel·la de veus”) per explicar-nos la història de l’URSS. Tan exhaustiva i polifònica com la bielorussa, Montserrat Roig va entrevistar una cinquantena de testimonis per a Els catalans als camps nazis (1977), que Edicions 62 acaba de reeditar; el que havien de ser només uns mesos de recerca van acabar sent tres anys, i el resultat, un reportatge monumental de més de cinc-centes pàgines (annexos i llistats a banda): “Veia que si no retornàvem la paraula als qui l'havien de tenir quan els pertocava, nosaltres no la tindríem mai en la seva totalitat”, va escriure Roig al pròleg.

El detonant d’Un cel de plom va ser una resposta de Català, quan Martí va demanar-li per les circumstàncies en què va ser feta la famosa foto amb el vestit de deportada —les ratlles, el número al pit, aquell rictus greu i aquella mirada viva malgrat tot. La supervivent va contestar-li que ningú li havia preguntat mai allò. Els detalls del com, l’on i el quan d’aquella imatge icònica surten a la novel·la.

Per què novel·la i no biografia? Perquè “ja n’hi havia, de biografies seves”, diu Martí, i perquè “creia que així podria arribar a més lectors i atansar-me, o almenys intentar-ho, a la vessant més íntima”. Al final, cadascú tria el format que més li ve de gust. Hi ha qui només llegeix llibres d’història i qui, en canvi, no hi entraria mai de la vida si no és a través de la ficció.

La peripècia vital de Neus Català dóna per a una novel·la, per a un grapat de textos biogràfics (com els d’Elisenda Belenguer, Mar Trallero o la pròpia Roig) i per a una pel·lícula del Spielberg o del Villaronga, si s’hi posessin. La Guerra Civil espanyola li esclata als vint-i-un anys. Infermera vocacional, es fa responsable sanitària d’una colònia de 182 nens, fins que s’ha d’exiliar Pirineus enllà. A França, s’enamora, es casa i col·labora amb la Resistència. Els nazis la capturen i la deporten primer al camp d’extermini de Ravensbrück i després al camp de treball de Holleischen. Durant quinze mesos pateix la barbàrie de l’Holocaust (la mort de moltes companyes: de gana, de fred, de cansament, torturades, cremades als forns) i també descobreix una solidaritat granítica. En surt decidida a dedicar la vida a difondre aquell episodi històric perquè no s’oblidi mai. Perquè no torni a passar. Memòria antídot.

A nivell de mètode, Martí explica que va presentar-se a cada cita amb la nonagenària molt ben documentada i carregada de preguntes, “que és la manera d’estirar la memòria”. Un any i mig de converses que després, a les nits, convertia en escenes i diàlegs. Va començar la novel·la en tercera persona i de manera lineal però no li acaba de rutllar. Fins que va adonar-se que havia de fer-ho en primera, que s’havia de posar “a la seva pell”, i que, quan calgués, connectaria diversos moments mitjançant flashbacks. Basant-se en fets reals, Martí va crear “una veu de ficció per transmetre veritat”. Després li llegia els capítols a la protagonista i ella els matisava o els aprovava. “Hi ha declaracions literals que tinc gravades a la memòria com la descripció del cel del camp de Ravensbrück, un cel de plom, que vaig agafar com a títol”.

Per pioner i exhaustiu, Els catalans als camps nazis és sens dubte el fil del qual han estirat tots els treballs posteriors. També la novel·la de Martí, que descriu l’obra de Roig com “un llegat immens: des del primer moment tenia el convenciment que ella també havia de sortir al llibre, que aquest seria el meu homenatge”.

Joc de miralls, resulta curiós llegir a Un cel de plom l’escena en què Roig i Català es troben en un cafè de París a mitjan anys setanta i la periodista, fascinada, li demana que li expliqui la seva història —“Neus, parla’m de tu”— i després (re)llegir a Els catalans als camps nazis, publicat més de tres dècades enrere, una de les conseqüències d’aquella petició: “Després d’haver-me fet el que ella anomena la seva ‘confessió’ havia deixat de tenir malsons i al·lucinacions com si s’hagués alliberat d’una terrible càrrega moral”.

Roig va escriure que de vegades durant les converses amb els testimonis hi havia hagut “silencis densos, inquietants”. Una mena de dolor entravessat a la gola, que Martí corrobora: “Silencis que no saps com expressar, sí. Però al cap d’una estona, la Neus cantava, i el dolor s’esvania”. Què cantava? La Internacional, Els Segadors, La Marsellesa, Lili Marleen, tangos i fins i tot la cançó de fer cagar el tió.

L’escriptora diu que aquest projecte va ensenyar-li que “qualsevol dificultat professional t’enfronta a tu mateix i a les eines que tens, i això fa que les limitacions siguin inspiradores i potenciïn la creativitat”. Va tornar-se més optimista: superat el repte d’explicar tan bé com va saber l’experiència de la deportació, “qualsevol altre tema el trobo més senzill”.

Ens descriu la Neus Català, amb qui manté l’amistat, com “un exemple d’humanitat i de lluita constant pels ideals. Una dona d’una maduresa emocional extraordinària, persistent en la batalla de la memòria i de la igualtat, en tots els sentits. Reivindicativa amb arguments, decebuda en molts casos, generosa i alegre. Tan alegre, malgrat tot el que ha patit, que a la mínima canta. I això també és inspirador”.

*Carme Martí acaba de publicar la seva segona novel·la, El camí de les Aigües

PUBLICAT PER JORDI BENAVENTE A REPORT.CAT