12/7/17

Vers i revers (3). Anna Gual: "Cal dur dins d'un mateix una curiositat brava"


#versirevers Publicat per Jordi Benavente a La Llança.

Una paradoxa brillant sobrevola tota l'obra poètica de l'Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986). Diu que no escriu pensant en llibres sinó en poemes que caminen però alhora confessa que l'emociona pensar que tots els llibres que va publicant en formen un de sol. I afegeix: "La venjança del poema és que tingui tanta força que acabi sortint del llibre i clavant la bandera fora sostre".

Al principi va ser un blog (‘No caic, em tiro’). Poemes, pensaments i collages que eren gairebé missatges en una ampolla i que, des de l'anonimat, llegien, sembla ser, quatre gats... inclosa l’Ester Andorrà, editora de LaBreu. Andorrà ens explica que fa ja gairebé deu anys, "navegant i mirant blogs de desconeguts, vaig topar-me amb aquest, que em va fascinar: vaig trobar-hi una manera pura d'escriure, amb una gràcia i un estil inclassificables". Diu que el llegia i el rellegia fins que un dia, a través d'un conegut, va descobrir qui hi havia darrere d'aquella estranya bitàcola. "A vegades editar és això, topar amb paraules que t'arriben, i descobrir mons nous", conclou Andorrà.

Un any després, l’Anna Gual publicava a LaBreu el seu primer poemari, Implosions (2008), un recull de versos rotunds, alguns dels quals encara avui ressonen amb la potència d'un manifest: "La pressió / sempre ha estat elevada / al nivell en què em moc./ Perquè si no arrisco no visc / i si no visc no té sentit escriure / i com viure sense escriure?". D'ençà d'aleshores, n'ha parit quatre més: L’ésser solar (Lleonard Muntaner, 2013), Símbol 47 (LaBreu, 2015), Molsa (AdiA, 2016) i El tubercle (Poesia 3i4, 2016), i ja està immersa en el sisè.

Diu que no és cert que ja estigui tot dit, que "hi ha mil maneres de dir invisibles que encara han de venir" i que "la poesia serà un bon òrgan per arribar-hi". I reivindica la valentia dels escriptors, i concretament la valentia de tancar un poema: “Bàsicament perquè aquest és un acte impossible i per tant s'ha d'entendre que un escriptor ha d’enfrontar-se a la derrota constantment”.

Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és? I qui ho diu?
La poesia és entendre que les millors coses no s’han d’entendre. Que les millors coses no han de tenir un ús, no han de servir. Que les millors coses hi són només per a ser sentides. La poesia no és un estri. No té un profit. La poesia és una vibració constant a dins; un terratrèmol al cap, un parlar sísmicament de l’entorn (el palpable i el no palpable), atorgant al món un camp magnètic propi. Com l’artista cyborg Moon Ribas, que té implantat un sensor sísmic al braç amb el que percep tots els terratrèmols del planeta a temps real a través de vibracions, la poesia és aquest sacseig interior. T’arriba i et connecta a les realitats -no una sinó múltiples- sense previ avís.

Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la?
El meu cervell està dividit en dues meitats: la científica i analítica, que em permet obsessionar-me amb els números i amb la ciència; i l’artística, que em dóna camí per recórrer l’abstracte. L’interès per la poesia va néixer en aquest embolic amb el que convisc des de que tinc ús de raó. Si s’hagués de marcar un punt exacte a la cronologia, diria que va començar a l’adolescència, interessant-me per l’art, en busca d’un oxigen que no em donaven les xifres. En aquella època efervescent no parava de descobrir pintors, cineastes, i també poetes, i cada nou nom, cada nova creació, m’ofegava per excés de vida. El més sorprenent és que aquells tipus de sobresalts encara els visc ara. Que tot està dit és fals. Hi ha mil maneres de dir invisibles que encara han de venir i la poesia serà un bon òrgan per arribar-hi.

Per què n’escrius?
Escric buscant descriure una veritat que se’ns escapa. Com diu Chantal Maillard, “Escribir / para no mentir / para dejar de mentir / con palabras abstractas / para poder decir tan sólo lo que cuenta.” Escric per intentar parlar del que realment importa. En el meu poema Fascinació dic “Un poema no és una certesa / sinó la mentida de la veritat.” Probablement sigui això, escriure per conèixer el revers de tot, la cara ombrívola, la fugissera. Com un espeleòleg, amb una llanterna frontal, m'agrada pensar que escric il·luminant la cova d’on venim. Costa d'expressar. Suposo que escric perquè escrivint descobreixo que es pot parlar des del no-temps i el no-lloc amb llibertat. Escric com a conseqüència de percebre que un forat pot escopir un cos i la fascinació que això em produeix, com a ésser viu contemplador, em mou a escriure. Com a persona solitària que sempre he estat, una solitud habitada, si vols dir-li així, la poesia m'acompanya perquè em fa explotar la imaginació.

Prefereixes dir-la o que et llegeixin?
M’agrada obligar-me a vomitar els poemes, dir-los en veu alta titubejant, perquè la vergonya sempre hi és al fons del pou del dir cap enfora. És una sanació, donar-los so. Un poema és un ens viu, i si té amígdales cal que parli. Hi ha poemes muts, que mai han estat dits. També els estimo, aquests. Són ben curiosos els poemes, cada un tan diferent de la resta. Cada poema té unes necessitats i jo intento respondre-les. Alguns parlen des de la devastació, d’altres des de la bellesa, uns altres des de la incomprensió del propi autor, de jo mateixa. És potent dir-los en públic i veure les reaccions. El lector com a segon escriptor m’interessa i m’empeny a seguir recitant.

Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?
Cal tenir els ulls oberts dues vegades per veure-hi. “Només aquell que obri els ulls / i els torni a reobrir de bell nou / podrà desocultar / les meravelles minúscules”, que dic al poema Karnak. Per doblemirar, s’ha d’estar atent i sobretot portar en el si d’un mateix una curiositat brava. En el meu cas, tinc el costum d’anotar versos a fulls, quan em venen al cap, omplint llibretes que es van acumulant i que ja en són més d’una vintena. Totes datades, totes marcant un espai-temps que reconec com a propi, encara que passat. D’escriure, escric sempre; el que varia és la intensitat. Hi ha mesos d’hivernar i d’altres de sortir a la batalla. És senzill i gràfic: escriure és anar a donar sang, però tu la portes sempre a dins, la sang; la mirada poètica viu a l’ADN.

Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?
Escric -no parlo de versos dispars sinó de conjunts de poemes- quan disposo de temps, aquesta és la premissa i l'única condició forta. Si tinc temps, ja pot ser a casa, al bosc o de viatge. A ple hivern o a l’agost més salvatge. Sóc una persona diürna, així que el pensament m’és més lúcid de dia i és quan creo i quan estic més viva. Quan s'apropa la nit m'entren totes les sons del món, les petites morts, i no sóc apta per a quasi res. Primer, escric a mà. Després, a ordinador. Indispensables les dues fases i en aquest ordre. La mà esquerra, erràtica, escriu a la llibreta sobre una ferida al genoll per després escriure la ferida al teclat i, qui sap, potser degota la pantalla, potser la ferida passa a estar a una orella o potser el genoll passa a ser el títol del poema. L’ordinador em permet distanciar-me del meu traç, actuar a través de la tècnica del collage i posar ordre a les idees mentre experimento amb el discurs.

Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?
Escriure pensant en llibres no m’entusiasma. Jo penso en poemes que caminen. Els llibres no caminen, els poemes sí. Penso en fragments que es troben i que s’agraden, que construeixen, que encaixen. El llibre com a habitació de significats, endavant. Però no com a mur de contenció. La venjança del poema és que tingui tanta força que acabi sortint del llibre i clavant la bandera fora sostre. Alhora, la paradoxa: és apassionant crear un significat que sobrevoli els poemes, d’aquí la trilogia Arrel Trinitat amb les seves tres parts en forma de llibres, Molsa, El tubercle i Altres semidéus. Però ull! El poema és el que camina, i el llibre si ha de ser, que sigui codi validat. T’ho diré: m’emociona pensar que tots els llibres que vaig publicant en formen un de sol.

Quan dones per enllestit un poema? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?
La valentia d’escriure és sovint passada per alt. Som valents els escriptors, que sigui dit ben fort. També mereix una valentia notòria tancar un poema. Bàsicament perquè aquest és un acte impossible i per tant s'ha d'entendre que un escriptor ha d’enfrontar-se a la derrota constantment. Ser valent per perdre. Ser valent per errar i seguir escrivint i seguir errant i seguir donant per enllestits els poemes que no volen ser enllestits, aquest és el gran repte. El temps que es triga en donar-los per conclosos varia: alguns ho poden estar el mateix dia que han estat començats; d’altres poden acompanyar-te oberts durant anys. Entremig, moltes lectures, reescriptures i un dir-los en veu alta perquè el cervell que capta el so s’hi acostumi. El lector de confiança més important és aquest cervell. Després ho mostro a dues persones gens condescendents amb el que escric: la meva parella, també escriptor, i al Lluís Calvo, un referent a nivell humà i literari. A ningú més. Vull ser jo el jutge i si m’equivoco, responsabilitzar-me a mi mateixa. És tan fàcil que tothom opini sobre el que un escriu! Poetes i editors m'han volgut canviar títols de llibres i versos per ser poc poètics o massa contundents. Oblideu-vos-en: qui firma el llibre és qui ha de defensar-lo i un és el millor lector d'un mateix. Cometrà errors. I n'aprendrà.

Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des de la secundària? Quins autors caldria dur a les aules?
La mania de fer entendre la poesia, el gran desencert docent. Que un nen entri en un poema com ho fa en un quadre: que oblidi comptar les síl·labes i obligar-se a que rimi... I que la senti. La poesia sobreviurà sense límits o no sobreviurà. En una societat tan canviant, tan etèria, les noves generacions s’allunyen dels models estàtics. La poesia és un ens que camina i muta, no es pot capturar sota normes estrictes. Captar això i transmetre-ho, l’objectiu que hauria de tenir tot professor de literatura. La idea de guanyar lectors comporta implícitament perdre’n. No es tracta de guanyar lectors, doncs, sinó senzillament fer veure a cada alumne que dins seu hi ha un jo poètic capaç de llegir poesia i emocionar-se amb l'inconegut. Que els joves estimin les paraules, aquest hauria de ser l'objectiu primer.

Continues alguna tradició? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure? Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables?
Em sento hereva dels poetes místics, els que descriuen l’invisible que ens passa desapercebut i que entenen la poesia com una via de coneixement. Em sento continuadora dels poetes que viuen la poesia com expressió d'allò mític. Parlo de poetes visionaris com Jose Ángel Valente, Sylvia Plath i Saint-John Perse, dels metafísics Juan Eduardo Cirlot (el seu meravellós Diccionario de símbolos), María Zambrano i Gemma Gorga o Chantal Maillard, per posar alguns exemples. L’imaginari de Samuel Beckett també em corprèn. En català, Màrius Sampere em commou, com ho fa Antònia Vicens. La contundència dels seus poemes m’excita i és el que busco, quan creo. Darrerament, discursos com el del filòsof Josep Maria Esquirol o la poeta asturiana Sara Torres també m'atrapen.

Et sents part d’una generació?
Costa de dir, però no em sento conscientment part de cap generació, més enllà que sóc nascuda al 1986 i que sóc dona i que hi ha qui ha volgut trobar en aquests dos ítems un element generalitzador. El temps dictarà; jo el que sé és que no encaro l'acte d'escriure com a jove escriptora, sinó com a humà/humana que escriu des del seu jo múltiple. És ben cert que hi ha un dinamisme poètic en efervescència entre els nous escriptors i és engrescador sentir-s’hi a prop, però també és ben cert que jo ja fa gairebé 10 anys que vaig publicar el meu primer llibre, Implosions, i que després n’han vingut quatre més i que han passat moltes coses des de llavors. Així doncs, qui dicta qui és jove? El DNI o la trajectòria literària? O n’Antònia Vicens, amb setanta anys i quatre poemaris publicats, tots ells en la darrera dècada, no és una jove poeta?

Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim.
Tots els versos que he escrit em contenen, d’alguna manera. Trio un llibre, Símbol 47, el més críptic dels que he escrit, i amb topo amb versos com “Intento explicar-me millor / però l’animal de l’endins mana.” o “Seguiré esperant que el poema respongui, / tot i que sé que el poema no respon mai.” Aquesta és la meva lluita.

Es pot viure de la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?

Un novel·lista pot viure d’escriure més que un poeta, per les economies d’escala que representa una i altra condició. En el cas del poeta, escriure és com qui respira. No vull que em paguin per respirar, però accepto que hi hagi qui ho reclami. Per mi la poesia ens sobrevola. No m’interessa guanyar-me la vida amb la poesia, no és l'engranatge del meu motor interior. El meu equilibri radica en el fet de treballar i escriure, i fer que les dues àrees d'aquest jo múltiple m'omplin. Ara mateix és així. Treballo en temes de comunicació en el sector vitivinícola, i et puc ben dir que és apassionant. Tant com la poesia. Som éssers polièdrics. Ens fan creure que només podem ser una cosa, i llavors venen les frustracions. Jo sóc poeta, sóc responsable de comunicació, sóc nedadora, sóc gestora cultural, sóc pseudo-enginyera i sóc germana petita, entre tants altres papers. És el compendi de tot el que he viscut i tot el que visc el que em dóna el sou, perquè totes les cares del meu jo es retroalimenten.

30/6/17

Vers i revers (2). Laura López: "Si un poema ens ho donés tot, deixaria de ser un poema"

#versirevers Publicat per Jordi Benavente a La Llança.


La Laura López Granell (Barcelona, 1968) diu que el poema és repte i enigma, que demana que ens hi impliquem, i que no ens ho donarà mai tot perquè, si ho fes, deixaria de ser poema. Per a ella la poesia no ha de ser ni transparent ni previsible però pot ser el millor dels refugis. Quan va als instituts, a parlar-ne, sempre els diu: "Us porto una eina de supervivència!", convençuda que "davant d'un atzucac, la poesia ens treu del camí obsolet i previsible" i ens duu "a la llera on roden les preguntes, a rodar amb elles". Fa 19 anys que ensenya a llegir i a escriure poesia i narrativa, a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès (és tan obvi, que molts se n'obliden i per això ho recalca: per escriure'n, primer cal llegir-ne, saber-ne llegir i entendre'n les motivacions, els mecanismes, la música); fa 19 anys que desperta vocacions, que atia talents, que ajuda a canalitzar ànsies creatives, i que afina oïdes. Entrevistada per Jaume C. Pons Alorda, a Núvol, López reivindicava que "vint anys sense treure llibre no han estat vint anys sense escriure”. Des de la publicació d'Itineraris (Columna, 1993), amb què guanyà un premi per a joves poetes atorgat per la Generalitat, fins a Forat (Godall Edicions, 2014), ha estat vint anys sense publicar cap poemari, però no ha deixat d'"escriviure", com diu ella mateixa, a la manera de Ponç Pons. No ha deixat mai d'estar en estat receptiu permanent, d'anotar versos donats i de treballar-los, de recitar en vetllades i festivals poètics diversos, i de compartir obra al seu blog Jardins Verticals. 


Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és? I qui ho diu? 

La poesia no ve a servir, sinó a ser servida. No serveix per a res, però quan cap altra cosa no serveix per a res, doncs allà la tenim, oi, i hi anem! Quan un roc enmig del pas ens impedeix seguir pel camí lògic, o un atzucac ens en fa qüestionar el traçat, la poesia ens fa fer un salt al costat, i ens treu del camí obsolet, previsible i causal, per dur-nos a la llera on roden les preguntes, a rodar amb elles, als marges, marginal. A força d’imatges i de ritmes, el poema obre finestres on hi havia murs. Per a mi (no sé per als altres) la poesia és ritme significant, música projectiva, i imatge conceptual, és sentit intuït; és essencialitat i no sols brevetat o enginy, és gràcia sota pressió, és traçar clars els contorns de la fosca per evidenciar el forat, que calla. És silenci emmarcat. Pensar el sentiment i sentir el pensament, en deia Unamuno. Al capdavall, intel·ligència que commou i mou. I és el que perdura. Jo crec que és més fàcil dir el que no n’és. No n’és la prosa retallada, la il·lusió tipogràfica del tall de versos no fa el poema; tampoc n’és el sentimentalisme, no s’hi val empènyer a sentir emocions; cal atraure, no empènyer. No n’és l’explosió de sentiment que es vessa al full sense passar pel còrtex... Tota obra artística transforma els materials: d’un manyoc de fang, després del procés d’elaboració, el terrissaire en té, no el mateix manyoc de fang, sinó un gerro; igualment, el poeta ha de transformar els materials de partida, els sentiments, les vivències, i, per mitjà de totes les tècniques de l’ofici (ritme accentual, ritme gramatical, imatges, correlacions...) crear una cosa nova que en direm poema. I a més fer aquest procés és divertit, t’allunyes del dolor primer, i et sents feliç d’haver-lo convertit en decasíl·labs! Reduir la bèstia a força d’imatges, la por, sempre la por. I no sempre te’n surts. 


Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la? 


Vaig començar a llegir-ne a l’escola i en castellà: Bécquer. Als 12 anys vaig escriure el primer poema i anava, no t’ho perdis, de golondrinas! Neruda, també el llegia, i en duia poemes escrits a la carpeta. Primer en castellà, en català després, amb Salvat Papasseit, Estellés, aquests ja a l’institut; recordo que tenia l’antologia Poesia eròtica de VAE a la tauleta de nit, i el Poema de la rosa als llavis. Suposo que d’alguna manera aquella preadolescent que era ja tenia preguntes, foscors, i va trobar la claror de la música en el vers dels poetes. Jo ho dic sovint quan vaig als instituts a parlar-los de poesia: us porto una eina de supervivència! I molts dels joves ja l’han descoberta, rapegen, copien poemes a les cobertes de les llibretes o versos als seus instagrams... Ara de poesia en llegeixo molta, és el que més llegeixo. Poetes en català i traduccions. A més porto un grup de 'Llegir poesia per escriure poesia', a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu, i preparar-ne les sessions setmanals em du també a llegir molt, també assaig, sobre poesia. No faria altra cosa. Escoltar-la en recitals també m’agrada molt, aporta altres coses, l’autor hi afegeix intencions, en subratlla ritmes. Si la poesia vol comunicació i alhora reflexió, jo crec que recital i lectura en solitari responen a les dues motivacions de poeta i lector.


Per què n’escrius? Prefereixes dir-la o que et llegeixin?


N’escric perquè al full és on més em sento/penso a mi mateixa. Perquè quan els meus neguits, dolors, inquietuds projecten una ombra al full, i m’hi reconec, en la música i en les imatges, quan el poema troba similituds entre realitats allunyades, jo i un pètal, jo i un martell, doncs això em dona consol, i tot hivern viscut se’m torna juny en fer el poema, com deia Vinyoli. M’agrada molt dir el poema, tronar és molt agraït pel fet de rebre feed-back, amor, ens agrada que ens estimin, connectar i sentir-ho a la pell, i que el cos ho sàpiga. Però agraeixo molt les lectures en paper i aprofundides. De vegades, en alguna crítica o ressenya, he après coses, he vist coses que no sabia que hi eren, en els meus versos. Que algú et llegeixi així, escolti l’escrit de manera pregona, és un regal sense preu.


Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica?


Hi ha hagut temporades de tot. Saber mantenir-se en estat receptiu permanent és la clau de la poesia, deia Brossa. Cal estar sempre oberts, per quan el vers vulgui venir. Ampliar la percepció, mirar amb ulls de poeta, divergents primer, convergents tot seguit. Però això demana anar connectat amb tu mateix i amb el món, i de vegades això fa mal. Hi ha hagut moments de la meva vida que no escrivia, perquè escriure segons què implicava haver de canviar de vida, i no m’hi veia amb cor. Però d’això en fa molt de temps. Ara mateix, tinc un moment molt receptiu, vaig connectada tothora a la poesia, escric al bloc de notes del mòbil, al metro, als fulls blancs dels llibres que estic llegint, a l’ordinador, de vegades un vers em surt a l’estat de twitter i he de córrer a guardar-lo, per elaborar-lo després. També és cert que personalment tinc un moment de canvi vital, em començo en molts sentits, i això ajuda a pensar els sentiments amb mirada nova. No hi ha res com un canvi personal per provocar/convocar el poema adormit! Creixem amb els versos i ells amb nosaltres.


Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?


Als 15 anys, als 17... escrivia tancada a l’habitació, amb la cadira interposada a la porta perquè no entrés ningú a destorbar-me. Després, durant la carrera, vaig escriure molt en bars, en biblioteques. I de nit, fins a la matinada. Ara mateix, però, qualsevol estona és bona, tot i que prefereixo les hores del dia. M’agrada escriure al meu estudi, amb el solet que hi entra, és el meu castell. Però ja et deia que ho faig al metro també, i als bars, amb un cafè. Sovint duc un vers al cap durant setmanes, vers que és so intuint sentit, o és ell qui em du a mi, ressons que m’arenguen, m’esperonen. Ara, per exemple, ja fa dies que em dic: “Salva’m, salvatge cor!...” I ja veurem si el vers donat em porta enlloc!


Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres?


Penso en poemes. Crec que d’entrada faig poemes i no llibres. El llibre ve després. Quan, intuïtivament, he aplegat ja uns quants poemes i veig que hi ha recurrències, interessos ja identificats, llavors completo el cicle ja amb el focus creatiu posat, ja conscient. És el que em va passar amb Forat. Sovint és llavors quan puc pensar en un títol. Foix deia, i és potser per tarannà que jo m’hi agafo o m’ho faig venir bé, que “els poemes no s’haurien d’editar aplegats en un llibre, ans, un a un, per fulls periòdics i amb un estudi dels blancs tipogràfics tan complet que ells sols ja constituïssin una obra mestra”. En tot cas, també és cert que quan llegeixes un llibre de poemes, un poema t’ajuda a comprendre el següent, a entrar en l’autor, en el seu univers. 


Quan dones per enllestit un poema? Tens un temps mínim de maduració dels versos? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?


Sovint dono per enllestit un poema quan en trobo el tancament, és un moment de felicitat, d’epifania!, i d’anar-me’l repetint en veu alta, mentalment, pel carrer, al metro, a la dutxa... En molts casos el més difícil és tancar-los, m’hi estic molta estona, els entretinc durant mesos, en guardo embrions, embribrins, embribons (són els noms de les carpetes, versions diverses en desordre). Ara bé, donar-los per enllestits no vol dir que després vagin al llibre. És quan ha passat un temps que veig si informaven massa, si “em cal” encara aquell poema... i sinó, doncs al calaix.


Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des de la secundària? Quins autors caldria dur a les aules? I a la televisió o a la ràdio?


Fer arribar als joves, des de la secundària o fins i tot abans, la poesia com una eina d’expressió i de comprensió del món; un joc, sí, però que a més serveix per dir coses que sentim i pensem, més enllà d’aprendre a comptar síl·labes o què és una catàfora, que també. Això ens caldria i molt. I per tant caldria explicar diferent la poesia, també als mestres, prèviament, i als llibres de text. I si comencem per picar un poema de mans, en lloc de comptant-ne les síl·labes? Hi trobarem el ritme accentual! UnCOPdeROC llanÇATambMAlaTRAça, diu La vaca cega; l’altre dia en un institut els joves provaven de picar/reproduir la mateixa música dient però altres coses: “esCRICfuTUR inCERTalFULLdeRUta”, va escriure un. Fantàstic! No rima, senyu, deia un altre. No cal que rimi, li deia jo! A primària: “Sóc com un núvol / m’agrada escoltar / no m’agrada estar sol / però no m’agrada parlar”, va escriure l’altre dia un nen en una escola on vaig anar a fer un taller. I una nena: “Estic trista perquè ma mare ha mort / però també tinc sort / perquè em guarda des del cel”. El dia que saps que mort i sort comparteixen tres de les quatre lletres, i que el blanc i el negre es toquen, pots entendre millor les paradoxes, els opòsits... i fins la natura, i que la poesia és vinculació. Així guanyem lectors des de la base! Igual que aprenem a comptar síl·labes, a l’escola ens haurien d’ensenyar a llegir poemes com a poemes. Aprendre què li hem de demanar a un poema i què no, què hi hem d’anar a buscar i què no ens donarà mai. Molta gent no se sent interessada per la poesia perquè no la llegeix com a tal, i quan no l’entén, doncs s’enfada. Un poema és repte i enigma, demana la nostra participació, no ens ho donarà mai tot i, si ho fa, deixarà de ser poema. Crec que hem d’aprendre el silenci. L’art de callar el vers més alt, per inefable. Potser desaprendre!


Continues alguna tradició? Et sents part d’una generació? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure?


No sóc capaç de veure’m continuant ni part de cap generació, tot i que és clar que hi ha molts poetes que m’han marcat: Teixidor, Vinyoli, Marçal, Casasses, i molt especialment Francesc Garriga, l’enyorat amic i mestre. Cronològicament formo part d’aquells poetes que els anys noranta ens vam dedicar a fer públic el poema des del recital, a l’Horiginal, als mercats municipals i a les places, amb l’Andreu Subirats, en Marc Romera, en Tomàs Arias, en Toni Gol... companys de facultat alguns i de generació. Però el poema és una cosa que passa escrivint en solitari, i pel fet que, a més, m’he estat molts anys sense publicar i més abocada a la docència, doncs no em sento formar part d’un grup poètic, tot i que m’agrada compartir en recitals, com darrerament a la Poeteca, aviat al Festival de Poesia de Sitges... escoltar i dir. Connecto amb poetes com Antònia Vicenç, Toni Clapés, Gemma Gorga, Sònia Moll, Isabel Ortega, Blanca Llum Vidal... i amb Frost, Handke, Blandiana, Jaccottet, Collobert..., els poetes transsilvans tot just descoberts; descobreixo poetes tothora, gràcies a editorials generoses i traductors i traductores que fan molt bona feina. 


Cita’ns uns versos o un poema o un autor contemporani, i uns versos o un poema d’algun clàssic indispensable, que t’inspirin.


Joan Teixidor: El mar arriba a la muntanya / i la muntanya arriba al mar. / Això cercava: el que és immens, / delimitat. 

Chantail Maillard: Escribir / porque es la forma más veloz que tengo de moverme. 

I també de Maillard: Escribo / para que el agua envenenada pueda beberse.

Francesc Garriga: de mi a mi / quin llarg viatge! 

I també de Garriga: de quina por provinc / i a quina por camino? 

I també: A l’altra banda d’aquest fil de vida, hi ha algú? 

Garriga no se m’acaba mai, tinc el Cosmonauta, l’obra completa, a la tauleta de nit, com qui té la Bíblia, i cada nit en llegeixo un vers-icle. És com sentir-lo. 


Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim. 


Un poema inèdit d’un sol vers, amb forat al mig, anomenat Veu:

I la corda vocal tremola sola quan el funàmbul mut hi balla.


Es pot viure de la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?


No, i penso que millor, que això ens fa més lliures, als poetes. Tant de bo aconseguim no perdre aquesta llibertat, no vendre’ns l’ànima per un like o per un selfie o per publicar abans que fulanet, o per la facilitat! Però és difícil, vivim al món que vivim i no hi ha ningú lliure. Jo tinc la sort de guanyar-me la vida amb la poesia i amb la narrativa, fent classes d’escriptura i de llegir poesia a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, hi sóc des de la seva fundació, fa 19 anys. He sortit al món com a mestra, més que com a poeta, i el que faig a les aules em dona molt sentit. Quan a la sortida de les classes duia els alumnes de poesia a l’Horiginal, en Garriga els provocava: “Què us ha ensenyat avui la senyoreta?”. I ell va venir a les meves classes sovint. Enguany, hi he dut Clapés a parlar de Jaccottet, i Gorga i Farrés a parlar de la seva traducció de Hirsch. Gràcies a tots ells aprenem.

11/6/17

Vers i revers (1). Maria Cabrera: “M’estimula l’exploració del llindar entre la narració i la poesia”

#versirevers Publicat per Jordi Benavente a La Llança.

La Maria Cabrera (Girona, 1983) diu que no li interessa escriure per escriure. Que no s’hi posa si no en sent la necessitat profunda. I que quan finalment ho fa és perquè sent la pruïja de dir una cosa que percep amb claredat. Mentre l’escriu, la diu, perquè no pot fer avançar els versos si no en sent la cadència. Reescriu intensament. I, després, pot deixar reposar els poemes durant mesos. O anys. Llicenciada en Filologia Catalana i doctoranda en Lingüística, es va donar a conèixer guanyant el Premi Amadeu Oller per a joves poetes inèdits amb el poemari Jonàs (Galerada, 2002). Diu que només volia veure què en pensaven, fora del seu cercle íntim, d’allò que havia escrit. Tenia 19 anys. En comptes de fer-li perdre el cap, aquell reconeixement, aquella atenció exagerada, va afuar-li la mirada, la percepció dels engranatges del sector. D’ençà d’aleshores ha publicat dos poemaris més: La matinada clara (Papers amb Accent, 2009) i La ciutat cansada (Proa, 2017; 58è Premi Carles Riba). El 2013 va parir el fanzine Cor pelut amb la complicitat d’un bon grapat de poetes contemporanis. Forma part del grup El pèsol feréstec. I li han musicat poemes, entre altres, els Manel i la Sílvia Pérez Cruz. Amb tot, Cabrera conserva el mateix sentit (auto)crític dels 19: “De tots nosaltres, només perdurarà l’obra d’en Casasses”. 

1) Per a què serveix la poesia? Què n’és i què no n’és? I qui ho diu? 

Ostres, quina manera de començar! Diria que la poesia, l’art, no serveix per a res imprescindible a la vida, però fa que sobreviure tingui una mica de sentit. A mi, personalment, la poesia em serveix per mirar-me les paraules, que (des)gastem ininterrompudament al llarg del dia, com si fossin artefactes nous, estranys, com si fossin receptacles que poden reomplir-se de significat. I això només passa si me les miro molt de prop, i molt a poc a poc. Llegir poesia, doncs, em serveix per vibrar a una freqüència baixa, introspectiva ─que no pas relaxada ni complaent: la lectura de poesia per a mi sempre és atenta i (in)tensa, perquè empeny a qüestionar i qüestionar-se. Què és poesia i què no? Diria que és poesia tot el que tiba la forma de les paraules i en fa relluir, sonar i dissonar (això és important: sonar però també dissonar, també cruixir) la melodia. «La poesia s’allunya de la poesia quan s’allunya de la música», diu Ezra Pound. I què determina què és poesia i què no? No ho sé, són uns límits que no tinc clars i que justament m’agrada d’explorar, perquè m’interessen els llindars entre els gèneres. Per exemple, al darrer llibre que he escrit, La ciutat cansada, hi ha poemes en vers però també hi ha moltes proses, i de menes diverses: n’hi ha que beuen clarament dels recursos formals de la poesia (rimes internes, cadència, alteracions de la sintaxi...) i n’hi ha d’altres que empren els recursos de la prosa, però posats al servei de la poesia, en el sentit que narren una història que no és, però, una història, sinó que s’erigeix en símbol. El que vull dir, en definitiva, és que l’exploració del llindar entre la narració i la poesia, dels punts de porositat entre ambdós gèneres, m’interessen i m’estimulen.

2) Quan i per què vas començar a llegir-ne? Encara ho fas? És millor llegir-la o escoltar-la? 

Vaig començar a llegir poesia d’adolescent, perquè em cridava l’atenció l’enigma, la forma closa dels poemes, i em captivava el joc de desfer-ne el sentit i apropiar-me’l. I en llegia, també, per la tendra raó per la qual comencen a llegir-ne els adolescents: perquè sentia un brogit de transcendència i gravetat que no sabia explicar i que m’espaordia. I em semblava que la poesia intentava abastar-lo o, més aviat, qüestionar-lo, i explicar aquest dubte i aquesta por. Encara en llegeixo, sí, i les raons, com ja he explicat, tampoc no han canviat gaire.

3) Per què n’escrius? Prefereixes dir-la o que et llegeixin? 

N’escric perquè de vegades tinc una necessitat lingüística: la necessitat de dir alguna cosa que l’ús normal de les paraules no abasta. De vegades sento la pruïja de dir una cosa que en aquell instant percebo amb claredat, una cosa que ja hi era, però que fins aleshores no havia constatat que hi era. Entenc que la poesia és només una manera de mirar, una deformació feliç de la percepció que es produeix en un moment de porositat entre el dins d’un mateix i les coses de fora. I, en aquest instant de sentits en flor, sento l’impuls de «capturar» aquesta percepció, de donar-li forma, per poder explicar-la i explicar-me a mi també. M’agrada dir la poesia en veu alta: en el mateix moment d’escriure-la la dic, per a mi mateixa, perquè si no en sento la cadència no puc fer avançar els versos. Després, un cop fet, paït, revisat i assentat el poema, m’agrada també de dir-lo als recitals: per a mi és part del procés de polir-lo, d’afinar-lo. Em cal mastegar els versos, dir-los en veu alta per sentir-ne el soroll, per poder concloure el procés de creació poètica.

4) Fas servir llibretes, paperets o el mòbil per anotar idees, imatges, versos donats i coses sentides que després elabores? O pots estar setmanes sense pensar-hi, fins que se’t dispara la mirada poètica? 

Duc sempre una llibreta a sobre i hi prenc apunts de coses que em criden l’atenció –bàsicament, de lectures. No escric fragmentàriament, però, sinó que quan m’agafa l’escriguera –una paraula mallorquina que m’aprecio molt– acostumo a començar i acabar el primer esborrany del poema de cop; encara que tinc la sensació que les idees, les impressions i les imatges que hi apareixen han estat molt de temps fent pòsit.

5) Escrius sempre al mateix lloc o ets tot-terreny? A mà o amb ordinador? En alguna hora o circumstància determinada? Amb alcohol a mà? De bon matí en dejú?

Escric allà on m’agafen les ganes d’escriure, i amb el mitjà que tinc a l’abast en aquell moment. No tinc cap ritual ni soc gens mitòmana. Sí que em cal, en algun moment del procés, transcriure el poema a l’ordinador (si és que no l’he escrit directament a l’ordinador), perquè la pantalla m’ajuda a posar-hi distància. I no escric bevent o havent begut alcohol, perquè procuro sempre expressar-me amb molta contenció, i em sembla que l’alcohol no m’hi ajudaria. La resta de circumstàncies, com deia, em són força igual.

6) Vas sumant poemes i després busques (o trobes) el fil que els uneix? O penses directament en llibres? 

No penso directament en llibres, perquè escric molt poc, i molt a poc a poc: poden passar mesos entre un poema i un altre, de manera que l’arquitectura del llibre es perfila amb lentitud. Ara bé: no diria, tampoc, que sumi o acumuli textos, l’un rere l’altre, perquè tinc la sensació que no escric «reculls de poemes» esparsos, sinó llibres amb unitat de sentit. I això ho noto perquè m’és fàcil de veure-hi un fil temàtic i de saber, de manera intuïtiva, amb quin poema comença i amb quin acaba l’obra, que concebo com un bloc tancat.

7) Quan dones per enllestit un poema? Tens un temps mínim de maduració dels versos? Com és el teu procés de reescriptura? Proves els versos dient-los en veu alta? Tens lectors de confiança?

El procés és gairebé sempre igual. L’escric tot seguit, i després passo un període de revisió i reescriptura intenses del text: en duc una còpia a la butxaca o a la bossa de mà, i el rellegeixo en veu alta un cop i un altre. Un cop enllestit, sovint el comparteixo amb un cercle reduït de lectors de confiança, i considero el que me’n diuen. Després el poema reposa, durant mesos o potser anys, fins que ─d’aquesta manera intuïtiva a què em referia en la pregunta anterior─ dono per acabat el llibre de què forma part. Superat aquest procés de revisió i refredament, m’és fàcil saber si vull que el poema formi part del llibre que he tancat o si l’he d’excloure, perquè tinc prou distància amb el text per prendre la decisió amb claredat.

8) Com podríem guanyar lectors? O no cal? Com aconseguim que s’apreciï la poesia ja des de la secundària? Quins autors caldria dur a les aules? I a la televisió o a la ràdio? 

No ho tinc gens clar. La poesia és un gènere minoritari per definició, perquè demana una disposició particular per a la lectura: cal tenir ganes d’entrar en el joc de descodificació que proposa i de participar activament de la construcció del sentit. Això també passa amb els altres gèneres literaris, esclar, però en poesia diria que és més accentuat, per l’absència d’una trama externa, d’un relat explícit que ens capti l’atenció i porti el pes de l’obra. No crec que sigui un gènere que interessi a tothom, la veritat, si bé és cert que hi pot haver lectures ben fetes que poden fer que els adolescents s’interessin per la poesia. Jo vaig tenir la sort de tenir bons professors de literatura catalana i de llatí i grec, a l’institut, i recordo que les primeres lectures de grans autors (penso en March, Verdaguer, Homer i Sòfocles) em van marcar molt, encara que en aquell moment no arribés a copsar-ne del tot bé el sentit. Vull dir que el que em sembla que és important no és triar uns textos determinats, suposadament senzills, perquè serveixin d’esca per interessar els adolescents, sinó que aquells adolescents que ja tenen una predisposició natural per a la lectura de poesia trobin l’espai per poder esplaiar-s’hi i tinguin algú que els guiï en les primeres lectures.

9) Continues alguna tradició? Et sents part d’una generació? Reconeixes mestres? Quins? I per quina manera de dir o d’escriure? 

La falta de perspectiva em fa difícil situar-me en un punt del mapa: crec que ara mateix estem massa imbuïts de les frases de l’època per poder-nos-en distanciar, reconèixer-les i definir-ne l’estil. Amb tot, sí que hi ha autors amb les quals sento més afinitats, com la Blanca Llum Vidal o la Dolors Miquel, i si he de parlar d’un poeta coetani que consideri veritablement important (no només per a mi, com a autora, sinó en general, com a poeta de la literatura europea dels segles xx i xxi) és l’Enric Casasses.

10) Quins són els teus poetes contemporanis de capçalera? I els teus clàssics indispensables? 

Tres poemaris d’autors coetanis que m’han marcat molt: Canaris fosforescents, de l’Enric Casasses; Gitana roc, de la Dolors Miquel, i Punyetera flor, de la Blanca Llum Vidal. Un clàssic que no se m’acaba mai, i que de vegades em penso que em sé però que després veig que no s’esgota: Ausiàs March.

11) Regala’ns un vers o un poema teu que et defineixi com a poeta, si és possible filar tan prim. 

Que difícil! Em costa molt de trobar-ne algun que s’ajusti al que em proposes, però et cito un fragment d’una prosa poètica que es diu «Taronja borda», de La ciutat cansada, que potser s’hi acosta: «[Q]ue sempre m’ha costat d’entendre les coses perquè mai no passa la cosa justa per a la paraula que em brosta: tot se’m fa paraula de seguida i llavors no veig res que no siguin paraules i el paisatge em mareja, com si inflés globus i més globus de paraules i l’heli em pugés al cap».

12) Es pot viure de la poesia? Mentrestant, com et guanyes la vida?

No crec que pogués viure’n mai, de la poesia, però en qualsevol cas tampoc no m’interessa fer-ho, perquè, com ja he dit, escric molt poc i molt a poc a poc, i per a mi és molt important no fer-ho si no en sento la necessitat profunda. No m’interessa escriure per escriure, sense sentir que realment ho faig perquè tinc alguna cosa a dir: diguéssim que no vull contribuir a la contaminació acústica del planeta. Mentrestant, em guanyo la vida com a correctora, en diverses editorials, i com a professora, a la Universitat de Barcelona i la Universitat Oberta de Catalunya.


#versirevers Publicat per Jordi Benavente a La Llança.

27/4/17

Oriol Malet: “El llibre tenia text fins que em vaig adonar que sense s’entenia igual”

L’il·lustrador Oriol Malet (Martorell, 1975) diu que no dorm gaire, que ser pare i autònom té aquestes coses. Diu que a les nits consumeix cafès llargs i jazz amb auriculars, i que és quan millor treballa. Perquè tothom dorm? No és ben bé això. La Mariona, la seva filla gran, cinc anyets i la creativitat incontenible d’una artista (d’una nena) d’aquesta edat, tampoc no dorm gaire… O això diu la biografia apòcrifa amb què els Malet promocionen La Mariona i els seus monstres (la Galera, 2017), un llibre il·lustrat, sense paraules: només dibuixos acolorits i el traç imaginatiu, pur rock-and-roll, d’aquest martorellenc establert a Esparreguera. “Mira, papa, he fet un Pollock”, explica l’Oriol que de tant en tant li diu la Mariona, mostrant-li el que acaba de perpetrar amb pintura de colors a la paret de l’habitació. Això, que pertorbaria la majoria de pares, ha inspirat el primer treball en solitari de l’Oriol Malet, que fins ara només il·lustrava llibres i articles d’altres (atenció, que en aquest “només” hi cap un currículum que impressiona). A banda de treballar moltíssim, Malet també és persona; i pare de la Mariona i de la Gal·la. No dorm gaire, com dèiem.


─Són els cafès llargs, l’obligació d’acabar els encàrrecs professionals o la passió per l’ofici, el que t’ajuda a no dormir gaire i, malgrat tot, seguir viu?


─Dormo una mica. Però molt menys del que hauria de dormir. La cosa és més sagnant si tenim en compte que jo dormia molt, i que en ma vida havia fet res de nit que no fos dormir. Però és que la paternitat no em deixa gaires hores diürnes de treball continuat. I vaig descobrir que treballant de nit podia treballar 4 o 5 hores seguides sense que ningú entrés a l’estudi demanant-me que balli amb ella, sense trucades, ni correus, sense sorolls i amb quietud. Passats uns quants dies el cos se m’hi va acostumar. I ja no hi ha marxa enrere.


─Ets un dels fixos de Jot Down, Time Out, La Vanguardia… On és el teu sostre? Hi ha alguna capçalera que se’t resisteixi?


─A casa nostra, no. De fet, just abans de ser pare vaig tenir la necessitat de créixer, professionalment, i em vaig plantejar fer el salt a la pàtria del periodisme i la il·lustració periodística: Nova York. Amb la Mariona molt petita, hi vam anar una temporadeta. I hi vaig comprovar dues coses: la primera, que era més que possible acabar col·laborant amb mitjans d’allà; i la segona, que el que calia fer per aconseguir-ho no encaixava amb la meva manera d’entendre la paternitat i el sentit familiar. Les meves prioritats ja eren unes altres; així que vam tornar, i jo tan tranquil, amb la certesa que allò podia esperar i que, en canvi, hi ha altres coses que no poden… I no va implicar cap involució en la meva carrera. Fa dos anys vaig decidir intentar un altre “sostre”: treballar en el mercat de còmic francòfon, un altre dels meus somnis. Em va semblar més compatible amb una vida familiar (que augmentava, amb l’arribada de la Gal·la), per la proximitat cultural i geogràfica. I just ara signo un contracte anual per fer un àlbum de còmic periodístic amb John Carlin.


─El John Carlin del llibre sobre Mandela que Clint Eastwood va dur al cinema? Enhorabona. I de què anirà, el vostre?


──Sí, El factor humà (La Campana, 2009) és el que va adaptar l’Eastwood. El nostre projecte serà un àlbum de còmic de 100 pàgines que explica un aspecte molt interessant dels darrers dies de l’apartheid. En John converteix les seves notes i escrits sobre tot allò en un guió de còmic, i jo ho dibuixaré amb el meu estil, la meva manera de narrar gràficament, intentant ser prou personal i, alhora, que es reconeguin els personatges. És una forma de fer periodisme prou instaurada a Europa, en especial a França, que aquí encara està bastant per explotar.


─Il·lustrar en premsa és tan sols reblar el discurs de qui signa l’article o et permet certa creativitat?


─No només m’ho permet, m’hi obliga. Il·lustrar en premsa requereix molta professionalitat, si el que vols és anar més enllà de la simple decoració gràfica d’un article. La il·lustració em dona l’oportunitat d’aportar-hi alguna cosa, d’ampliar-ne el contingut, d’establir-hi un diàleg, d’emprar la capacitat immediata de la imatge per captar el lector i arrossegar-lo a la lectura. Tot això és molt poderós. Però no és fàcil. I cal molta creativitat per fer-ho amb un toc personal.


─La diferència entre il·lustrar un article o un llibre és que els terminis són més còmodes en el cas dels llibres?


─És una diferència notable, sí, però no és l’única. Els codis canvien. En premsa la significació implícita és molt més gran, hi entren en joc elements com la metàfora, el símbol, la doble lectura, l’humor. Il·lustrar opinió no té res a veure amb il·lustrar novel·la juvenil. Il·lustrar en premsa també és fer periodisme, segons com. A Time Out, per exemple, hi tinc una secció fixa on dos periodistes escriuen dues opinions contraposades sobre un mateix tema, i jo he d’expressar la tercera opinió en discòrdia, gràficament! En un llibre, en canvi, hi pots treballar coses com la seqüència o el ritme. És més reflexiu i més reposat en tots els sentits.


─Centrem-nos en La Mariona i els seus monstres. Saps si hi ha antecedents en això de bastir una obra entre pare i filla? Com ha anat? Hi tornaries?


─D’un temps ençà hi ha hagut il·lustradors que ho han fet. De diferents maneres. Però això nostre no va ser premeditat, va sortir sol, no m’ho havia proposat. Un dia havia de fer unes il·lustracions per a la premsa i vaig agafar la llibreta de la Mariona per veure què passava si barrejava els meus dibuixos amb els seus. I funcionava! I d’una forma molt potent. No era gens forçat. Si a això hi sumes la meva dèria d’hiperpare, està clar que no podia trigar a sortir-ne un llibre, de tot plegat; una petita història amb aquesta tècnica que et dic. I hi tornaria, és clar. Però tampoc ho buscaré. Només si en torno a sentir la necessitat.


─És cert que la Mariona pinta lliurement per casa? Ho aconselles?


─La Mariona pinta lliurement per tots els racons de la casa, en la mesura del possible, és a dir, amb els límits que li posem, que són molt generosos i motivadors per a ella. Però que són límits. A les parets “nues” no li deixem fer, per exemple. Tot i que com mostra el conte ho ha fet diverses vegades, d’amagat. I sí, sí, fa pintures de gran format: a terra, folrant parets, etcètera; dibuixa sense parar. Ho aconsello vivament, però no només pintar: ballar, cantar, llegir, jugar. Arriba un moment en què el nen deixa de fer aquestes coses amb la naturalitat amb què les feia els primers anys, sense estar condicionat pels codis socials. La nostra intenció és retardar aquest moment i la intensitat d’aquest xoc al màxim possible.


─Tot i el format de llibre infantil il·lustrat i tot i l’editorial especialitzada i tot i que la protagonista (i coautora) és una nena de cinc anys, no és un llibre per a nens.


─Mentre el feia no pensava en el públic objectiu. Ni nens, ni pares, ni adults no pares. I reivindico que els llibres suposadament per a nens parteixin sempre d’aquesta premissa. Com a il·lustrador de llibres infantils i juvenils (n’he il·lustrat més de 40) he desenvolupat una postura molt crítica amb el tipus de contingut que generem. Des del mercat editorial creiem saber massa bé què agradarà i què no agradarà als nanos, què és i què no és adequat per a ells, i pequem de produir continguts massa políticament correctes i amb uns clixés preestablerts que van en detriment de la qualitat. En el cas de La Mariona i els seus monstresno m’he tallat ni un pèl, però alhora no he volgut ser extrem. Hi ha un humor força sarcàstic, per exemple l’homenatge a l’expressionisme abstracte. En teoria els llibres d’artista d’aquesta disciplina són el més allunyat al que se suposa que interessa als nens. Però jo no només els utilitzo de fil conductor sinó que els falto al respecte i els converteixo en monstres. I alhora els reto homenatge. Parteixo de plantejaments adults, per això dic que aquest no només és un llibre per a nens. De fet, em consta que està funcionant bé tant en llibreries infantils com en seccions d’art o llibreries sense secció infantil.


─I això de que no tingui text… És un llibre-excusa perquè fem volar la imaginació?


─Exacte. I és un llibre molt meu. L’he fet sense posar-me límits. Sóc així, jo, d’anar una mica més enllà, de rebutjar rutines, i amb certa tendència al “i per què no?”. Inicialment el llibre tenia text, però quan ja estava per entregar-lo em vaig adonar que sense text funcionava igual. S’entenia. I s’hi obrien moltes dimensions, en múltiples direccions. I em vaig imaginar la Mariona llegint-lo sola. O llegint-me’l a mi. O llegint-lo als seus amics. I un cop publicat he vist que aquest tipus de llibres, els llibres muts (silent books), també s’anomenen “els llibres d’Alícia”, pel passatge del llibre de Lewis Carrol en què la protagonista diu que en el seu món els llibres no tindrien text, que tot serien dibuixos.



─Com ho viu la Mariona, tot plegat?


─Sorprenent-nos sempre, ho viu. Com no podia ser d’una altra manera. Els nens sempre et sorprenen. La Mariona és un belluguet. Fins ara sempre ha estat amb mi, a les presentacions, corregint-me les coses que dic, col·laborant-hi, fent dedicatòries. És inaudit. Sembla molt conscient del que està passant. I ho assumeix amb normalitat. També és cert que sempre incloc les meves filles en tot el que faig, en la mesura del possible. I això fa que concebin tot aquest univers com una cosa normal.



Publicat per Jordi Benavente a noticies.martorell.cat

12/4/17

Andreu González: “El que fas explica molt més de tu que allò que dius de tu mateix”

“De moment, 20 llibres”, explica ell mateix, en la seva biografia del Twitter. L’escriptor martorellenc Andreu González (l’Hospitalet de Llobregat, 1974) és tan prolífic com eclèctic: escriu poesia, novel·la històrica, assaigs amb molta conya, relats, ressenyes, crítiques, articles d’opinió i tuits. Incombustible, González també és el pare de dues nenes guapíssimes, i el filòleg responsable del Servei Local de Català de Martorell. Aquest mes publica el poemari Epigrames de Telobis (Meteora, 2017), que es va endur el premi Narcís Lunes i Boloix de Sant Vicenç dels Horts de 2016.

─Un cop llegits els 61 epigrames, trobo que no és un llibre gaire alegre.

─Segons Marcial, hi havia diferents tipus d’epigrames: mel, acetum, sal, fel. En els meus hi ha poca mel i força fel. I sal i corrosió. Segur que és una poesia que descol·loca, si estàs avesat a llegir-ne de més lírica. Són fiblades, atzagaiades o gotetes de mel, segons el cas.

─Aquest format autoimposat, l’epigrama, ha estat més com una cotilla que et limitava o com una trava fèrtil, a l’estil oulipià? 

─Més aviat això segon. Quan començo a escriure epigrames, n’escric a raig. Em poso en mode epigrames, per dir-ho així, i me’n venen al cap a tothora. El llibre sencer, en una primera versió, el vaig enllestir en menys d’un mes. Si a qui sigui li dius que escrigui sobre el que vulgui, sovint es perd. Les restriccions, paradoxalment, esperonen la creativitat.

─“Telobis”, perquè tots van ser pensats i escrits aquí?

─Hi ha una dada molt bèstia: tots els meus llibres els he escrit a Martorell. Tots. I ja en porto 20. Jo ja escrivia a l’Hospitalet, però era un autor inèdit. No sé què ho va fer que a Martorell hi vaig trobar el desllorigador de la creativitat literària: el fet de marxar de casa dels pares, el matrimoni, la independència econòmica… Crec que li devia aquest petit homenatge a una població on no vaig néixer, però que és casa meva. A més, he deixat el nom Telobis perquè sempre hi haurà algú que descobrirà gràcies al llibre la vinculació que té aquest topònim amb Martorell.

─Toques quasi tots els gèneres. Encara t’estàs buscant o senzillament ets un artesà tot-terreny de les lletres?

─No soc un gran teòric de res. M’agrada la propaganda pel fet. Quan badava, mos pares em deien una dita que algun cop repeteixo a mes filles, encara que l’he d’explicar molt, perquè si no, és com si els parlés en xinès: “Dímelo hilando”. És a dir, que no t’aturis, que el que fas explica molt més de tu que allò que dius de tu mateix. Quan deixes de pedalar, caus. M’agrada pensar que sé escriure moltes coses, per bé que intueixo que les distàncies curtes (articles, poemes i contes) m’escauen més. Els gèneres menys comercials, vaja.

─Escrivint tant, es pot viure d’escriure?

─Per a mi, escriure no és una afició, sinó una manera de viure. Dir-ne hobby, doncs, es queda massa curt. Però davant l’optimisme de la voluntat sempre hi ha la cara de pomes agres de la raó. La crisi econòmica ha escapçat moltes vocacions literàries i encara haurem de veure si ha arramblat la meva. Durant uns anys vaig ser un escriptor semiprofessional, amb una agent literària i tota la pesca. Un autor dels que es paguen una part de la hipoteca amb els guanys dels llibres, per entendre’ns. Ara mateix, però, soc més a prop de l’amateurisme que de la professionalització. Per intentar posar-me en òrbita de nou, torno a tenir agent: el Santi Baró, d’Èxit. El mateix que el Jesús Lana, vaja. Crec que és un bon recomençament.

─Comences fort. En el primer epigrama dius que “ja que no són prou bons, / almenys sí que són breus”. Sense ironia no hi ha poesia? O no és ironia?

─Bé, és una captatio benevolentiae. Un tòpic, en el bon sentit de la paraula: un lloc de sedimentació temàtica, un tema al qual recórrer. Però sí que transmet una mica la idea de la musa amb texans a la qual deia encomanar-se García Montero. La meva és una poesia amb una impossible propensió al mite (Gil de Biedma dixit) i que no es vol prendre gaire seriosament a si mateixa.

─Parles de deixar d’assistir a recitals poètics pel “quid pro quo del compromís” i de com dir-li a un amic que el que escriu no t’emociona. Tant dur és ser i estar entre escriptors?

─Segur que hi ha coses pitjors a la vida. Però l’amic Josep Carol em va dir un cop alguna cosa així com que la literatura era meravellosa i el món literari, un femer. Hi estic força d’acord. Com li dius a un amic que no t’agrada el que escriu?

─També reben els que diuen que són d’esquerres però s’han aburgesat; els garrepes; els emprenedors que emprenen moltes coses i no acaben mai res…

─Sí, és clar. Mai no es diu a qui es refereix cada poema, però quan l’escric gairebé sempre tinc al cap una persona. Òbviament, si em preguntessin si va per en tal o en tal altre, ho negaré tot si no és sota tortura. Això a banda, també hi ha alguns epigrames que me’ls dirigeixo a mi, però tampoc no diré quins són.

─Fins i tot tu, acabes llepant: ”Et tens massa avorrit: / et saps massa els teus trucs”, escrius. 

─Veus? Aquest sí que parla de mi. Francesc Pujols sempre deia que ell no abandonà la poesia, que la poesia l’abandonà a ell. Em sembla molt ben expressat. Altres autors han passat per silencis poètics prolongats. De fet, entre l’any 2008 i el 2016 només vaig escriure un llibre de poemes: aquest. Va haver-hi un moment que em va espantar la idea que els lectors pensessin: “Oh, no! Un altre cop els versos de la màquina de fer xurros de l’Andreu González”. El domini de l’ofici pot tenir com a contrapartida la pèrdua de frescor, trobar-se repetint fórmules efectives però que ja havies assajat. És allò de fer com Kubrick (ara una pel·lícula antibèl·lica, ara una d’històrica, ara una de por, ara una distòpia, etc.) o bé encasellar-te. Així que vaig optar per dirigir les meves energies cap a altres gèneres i callar en l’àmbit poètic.


─Hi ha un reconeixement a qui s’ho mereix, com el Mario Soria, que “pinta des dels catorze / tothora, cada dia”.

─És un pintor admirable. Un dia em va deixar entrevistar-lo al seu estudi i em va impactar. A vegades pengem etiquetes amb frivolitat (“en tal és pintor, en tal altre és escriptor”) a partir de declaracions d’intencions. Però els artistes de debò, els que no esperen a ningú per emprendre, ni les subvencions ni els elogis, no descansen, no ho saben fer.

─També hi surten “dos motius / per prosseguir endavant. / Tots dos amb nom de dona, / tots dos amb nom de filla”.

─Sempre dic que el moment més feliç de la meva vida va ser cap a les 2 del migdia del 24 de juliol de 2007, quan la meva filla gran va treure el caparró del ventre de sa mare. A partir d’aquell dia he seguit viu, però el meu moment vital més àlgid va ser aquell. No és un assumpte que es pugui racionalitzar. És el moment de la incerta glòria, fugissera com el raig de sol d’abril. Quan tens la primera criatura, la vida t’atropella, t’aparta del seu camí i passes a ser un actor secundari. Important, però secundari.

─El dia abans que el Barça protagonitzés la remuntada més sonada de la història de la Champions, algú preguntava a les xarxes socials: “En què teniu menys fe, en la remuntada o en el Procés?”. Tu que has escrit 100 motius per ser del Barça i Herois indepes, els veritables impulsors del Procés, amb en Jordi Calvís, ¿com ho veus, tot plegat?

─Permet-me guardar silenci: no cal donar gaires pistes als rivals polítics. Quan s’equivoquen, cal deixar-los fer. Crec que Catalunya ho té relativament ben encarrilat per esdevenir un Estat independent en un termini curt i que això ens permetrà començar a redreçar algunes anomalies en els àmbits de la llengua i la cultura, que són els que a mi m’interessen més. Algú va dir que per conquerir cal treballar un temps, aguantar un temps, creure-hi sempre i no retrocedir mai. Canviem conquerir per reeixir en un propòsit polític col·lectiu. Si som capaços de resistir durant un cert temps, ens en sortirem. Però cal picar pedra, no defallir i no recular.

─Fas balanç: “Has tastat el fracàs / i el gust d’indiferència. / Has fet també turisme / per un èxit discret. / Tornes a la cruïlla: / quin camí vols triar?”. I doncs?

─Jo he venut uns 50.000 llibres en 10 anys. Això és poc o és molt? Doncs depèn del punt de comparació. Si hagués cobrat 2 o 3 € per exemplar, seria fantàstic. Però no és així. De tota la cadena de persones que intervenen en la publicació d’un llibre, l’autor és qui ho té més magre per guanyar-s’hi la vida. Algunes novel·les meves s’han venut força. El futur, sempre incert, encara l’estic escrivint. El novembre trauré un llibre que aborda la meva visió de la situació del català. També és possible que em publiquin un llibre de relats que està mirat i remirat. Amb cada lectura i correcció ha crescut una mica i diria que és el millor que he escrit mai. Després de les vacances d’estiu em posaré amb una novel·la sobre un personatge famosíssim que espero saber escriure. I tinc dos o tres llibres escrits fa temps que no em faria res que me’ls publiquessin. Hi ha cap editor llegint aquesta entrevista? Parlem-ne.


Publicat per Jordi Benavente a Notícies.Martorell.cat